 |
| Estelades, lluna i tucà. |
El meu carrer és molt petit. De tan estret el problema ja no és d'intimitat sinó de promisqüitat. Però malgrat que ens haguem vist tots el cul, això és una ciutat i el veí sempre serà un misteri. O gairebé.
El meu carrer és molt petit, però de dos balcons en penjen estelades i del meu una senyera. La meva senyera no està estelada perquè és la que sempre ha voltat per casa i abans eren així les senyeres, amb quatre barres ja n'hi havia prou. Des que vivia amb els pares que no la penjava però ara tinc un fill i necessito fer-ho. Estic d'acord en què les banderes no s'han de prendre massa seriosament, però no crec que sigui de fiar algú que se les carrega totes, és un discurs que acostuma a amagar a imperialistes de la pitjor mena.
La senyera la vaig penjar l'onze de setembre i des de llavors que flameja al balcó, exposada a les cagades de coloms i a la pluja i als ultraviolats del sol quan el sol hi arriba. Sí, aquest any senyeres i estelades s'han quedat als balcons, potser perquè siguin l'únic bri d'esperança que som capaços de trobar en aquests anys grisos del llarg badall.
El meu carrer és molt petit, però fa uns pocs anys, a banda de la senyera i les dues estelades, també hi havia un balcó amb una bandera espanyola al costat d'una altra del barça. Eren les banderes d'en Gustavo, un xicot fill d'una parella d'argentins dels que van arribar a finals dels setanta o començaments dels vuitanta i que es guanyen la vida venent bijuteria per mercats d'artesans.
Un dia la bandera ja no hi era.
Un altre em vaig trobar la seva mare i em va preguntar pel meu fill, de pocs mesos, que duia al cotxet. Ens vam posar a parlar i com qui no vol la cosa em va explicar com en Gustavo, un vespre, no es va aixecar del sofà de casa, va morir sobtadament, perquè sí, tot just amb vint anys fets. Precisament un dels vespres en què amb la meva dona ens estàvem a la Clínica Corachán pel naixement d'en Martí.
Al balcó d'on penjava la bandera espanyola d'en Gustavo ara s'hi enfila l'heura. Diu la seva mare que després de morir en Gustavo l'heura va començar a tirar i es va allunyar del test per arribar als pisos veïns. Una heura que s'escapa de la mirada de la mare cada cop que ens la trobem per recordar-nos el vincle de vida i de mort dels nostres fills. Potser aquesta heura sigui la bandera d'un país encara més petit que el meu carrer, i encara molt més gran que tots els carrers de qualsevol país.
