Ja ho deia en Mies Van der Rohe que "God is in the details". Això, és clar, suposant que Déu estigui en alguna banda. En tot cas, no me l'imagino en les coses grans tipus Vaticà, Davos o la prima de risc. D'aquí, potser, la necessitat de dibuixar el mapa del meu petit món a cop de càmera.
Saturday, January 28, 2012
Petit atles de geografia humana.
Sunday, January 22, 2012
Thursday, January 19, 2012
De naufragis... i avarades. Això, i la presentació del bípode-Vileda.
Si dimecres passat jo patia un fals naufragi amb el meu veler de paper, un parell de dies després naufragava de debò el Costa Concòrdia. Ara no m'assenyaleu amb el dit acusant-me de gafe, aneu-vos-en a emprenyar a en Godard, que hi va rodar la seva darrera pel·lícula, "Film Socialisme", diuen que una metàfora del naufragi d'Europa... Ai les metàfores..! Posats a comparar podríem posar en paral·lel l'actitud del capità Edward John Smith (el del Titànic) amb la d'en Francesco Schettino (el del Costa Concordia) per demostrar que l'evolució sovint va a pas de cranc... Però a la marina mercant encara hi ha tipus com Apostolos Mangouras, qui d'acord, va muntar el pollastre del txapapote i tal, però amb setanta-i-uns-quants anys al damunt va aguantar com un campió tot sol dalt del Prestige en una mar encabronada i a bord d'una ferralla.
AFB. Mark klett, 2011. Sense cap naufragi a la vista, però... |
Doncs aprofito això dels naufragis per parlar-vos d'una propera avarada: la de l'exposició "REFOTOGRAFIAR BARCELONA AMB MARK KLETT" a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. El dimecres 1 de febrer traurem el cava de la nevera per inaugurar aquesta exposició que promet ser la bomba, doncs hi podrem gaudir de fotografies fetes per autors tan interessants com jo mateix. Ja us aniré presentant aquestes cinc fotografies que em penjaran de l'exposició. I a la resta de fotògrafs, que han realitzat un treball excepcional, gairebé tan bo com el meu.
En les meves fotos hi ha una certa rima amb els naufragis que us he comentat, i és que a tres de les fotografies la protagonista és la Facultat de Nàutica de la plaça Palau. Aquest edifici el van pensar al voltant de la maqueta d'un vaixell quasi de paper que encara hi ha dins del seu vestíbul principal (senyors, visita obligada). Doncs l'edifici em va condicionar tant que em va obligar a construir-me un bípode per fixar-hi la càmera. Aquesta cama amb dos peus em va permetre de realitzar unes panoràmiques de pla vertical encastat entre dues de les columnes dòriques que vesteixen de solemnitat l'edifici.
El bípode-Vileda en versió 1.0 (a l'esquerra) i 2.0 (sense càmera, que la dreta retalla que dóna gust). |
El bípode-Vileda el vaig parir amb una visita a un súper de paquis proper a la plaça Palau. Cinta de carrosser, un pal d'escombra i als cinc minuts tornava a tirar fotos. Passada la urgència vaig poder perfeccionar el sistema a casa, amb unes brides de niló amb les que vaig substituir la marranada de l'esparadrap. També hi vaig afegir un parell de peces de fusta del meu fill fixades a cada extrem del pal d'escombra per tal de millorar la rotació del sistema.
Foto Ricard Martínez 2011. Refotògraf jugant-se el físic. |
Foto Ricard Martínez 2011. |
En propers lliuraments podreu gaudir de les fotografies que van sortir de l'invent. Mentrestant podeu amenitzar l'espera amb una cançoneta la mar d'adient. Permeteu-me que la dediqui al fuet de la Natasha i als taxis d'en Ricard, que sense el pressing d'ella i la camaraderia d'ell no me n'hagués sortit pas...
Wednesday, January 11, 2012
El barco de paper d'en Bernard Moitissier.
"En cuanto al aspecto moral, necesito un cambio de aires, salir de las Antillas cueste lo que cueste, volver a empezar en otro país, preferentemente en Francia, donde hay mucho dinero y donde podré olvidar la imagen del Marie-Thérèse.
(...)
Apaciblemente sentados en la umbría terraza del patio interior del hotel París, acompañados por las largas conversaciones que sostienen los mirlos y los gorriones, le explico todo esto a mi amigo. Después le he hablado de la solución, la única solución realmente segura que me permitía trasladarme a Francia.
A Adolfo, primero se le ha mudado el color. Después, poco a poco, ha ido fijando su atención. Y, por último, sus ojos se iluminan de alegría, ya que por primera vez desde mi vuelta de Trinidad se da cuenta de que estoy salvado.
Mi idea consiste en construir un barco con papel de periódico extendido sobre un armazón de madera, ligero pero muy fuerte. Esta solución no es tan aventurada como a primera vista parece, pues en Indochina algunos juncos están construídos con láminas de bambú trenzado como una cesta, a las que se les da un baño formado por una mezcla de excrementos de vaca, aceite de madera y resina. Este casco, totalmente estanco pero un poco... flexible, recibe entonces un armazón de madera bastante rudimentario a primera vista (al igual que tras un examen a fondo...).
(...)
Una capa de brea, una capa de papel; otra capa de de brea, otra capa de papel. (Pero antes me ayudarás a darle la vuelta al armazón, quilla al sol.) Tras de veinticinco a treinta capas de papel de periódico tendré un forro bastante fuerte, y acabaré con una última capa de saco de yute, cosida y embadurnada de brea, exactamente igual a como se recubre un kayak.
- ¡Formidable..., realmente formidable! Un barco de papel que va a atravesar el Atlántico. Sólo tú puedes tener ideas como ésta...
- Desengáñate, es lo más lógico."
"Cabo de Hornos a la vela". Bernard Moitessier. Editorial Juventud.
Després de llegir aquestes línies me'n vaig recordar del fals Moitessier que voltava pel terrat de casa, guaitant la mar de colomars i parabòliques que s'estén fins més enllà de l'horitzó. Aquest Moitessier de pega va gosar de tirar endavant el somni esvaït del Moitessier-Moitessier: construir un barco de paper amb el que creuar l'Atlàntic. Perquè diguem-ho tot, el de veritat al final va arribar a França a bord d'un petrolier en el que va poder enrolar-se abans de fer de mestre d'aixa de paper machè.
Curiosament, la història imaginada va acabar de manera similar a com hagués acabat la de veritat: amb un naufragi, un més entre tants que va patir el meu admirat navegant.
Després de cada naufragi es torna a encendre la màquina de somnis dins del cap d'en Bernard Moitessier. Va ser amb ell i amb en Joshua Slocum i amb en Vito Dumas amb qui pàgina a pàgina em vaig enamorar encara més de la mar.
Tuesday, January 10, 2012
Tractatus. Van 33. Ara, dels límits.
"La lógica llena el mundo; los límites del mundo son también sus límites.
No podemos, por consiguiente, decir en lógica: en el mundo hay esto y esto, aquello no.
En efecto, esto presupondría, aparentemente, que excluimos ciertas posibilidades; y ello no puede ser el caso, porque, de otro modo, la lógica tendría que rebasar los límites del mundo: si es que, efectivamente, pudiera contemplar tales límites también desde el otro lado.
Lo que no podemos pensar no lo podemos pensar; así pues, tampoco podemos decir lo que no podemos pensar."
TRACTATUS 5.61
Monday, January 2, 2012
Us faré vint cèntims sobre la crisi de l'Euro. L'esquarterament d'Europa i en Miquel Barceló, aquell indignat de la secreta.
Sí, d'acord, la dita són cinc cèntims i no vint, però ja em permetreu la llicència poètica, que amb la moneda de cinc no hi ha acudit. Ja veureu.
La cosa avui es resol en tres moviments:
1. La Colita no és amiga meva al feisbuc.
Més que res perquè no la conec i si pel mig no hi ha una certa interacció (accepto saludat per amic) doncs em fa una certa vergonya anar sol·licitant l'amistat. Però sí que tenim amics comuns, i així me topat que la intrèpida fotògrafa ha compartit la notícia que en Miquel Barceló (català universal que també pinta) va i ha encolomat a la seu de l'ONU de Ginebra una cúpula que s'està esfondrant per moments. Massa poc.
El fil de La Colita el contestava en Francesc Vera qui, amb el seu ull sagaç, hi veu una metàfora d'Europa, caient a bocins...
2. Just després de llegir les paraules d'en Francesc, va i em miro una moneda de vint cèntims, la del títol. Que també hagués pogut ser de deu o de cinquanta. Però era de vint. I m'he adonat que el destí d'Europa ja estava anunciat des de la fundació (o fundició?) de la seva moneda única. Perquè s'ha de ser bèstia per agafar la imatge d'una Europa esquarterada per encunyar monedes...
3. Perquè, la veritat, quina imatge us ve al cap després de veure aquesta Europa desmembrada?
I visca Europa!!!
Subscribe to:
Posts (Atom)