Siau Paco.

Amb en Paco Elvira hi vaig xerrar un parell o tres vegades. El coneixia perquè era inevitable si t'agrada la fotografia, et connectes a internet i t'acostes de tant en tant a alguna inauguració. El vaig seguir molt i després gens. Vaig deixar d'arrencar cada matí amb el seu bloc com qui es treu de les drogues, i ho vaig fer precisament perquè en Paco Elvira era massa bo, massa hàbil en transmetre't les seves cabòries. Venia a ser l'elefant d'en Lakoff amb el que no havíem de pensar... i sempre estava allí, fent companyia al dinosaure d'en Monterroso. I demà quan em desperti...

No em trec del cap la seva finestra, ja tan orfe...

Una putada.

M6+ElmaritASPH28+Tri-X+el5d'Oros
2010, embolicant la foto d'uns grisos d'en Paco Elvira per a la inauguració de Repressió i Resistència d'Arqueologia del Punt de Vista.

L'estudi Daguerre de Sants: re-daguerrotípia social.

Els amics de Fotoconnexió de la comissió Daguerre estan muntant una exposició sobre l'Estudi Daguerre de Sants que us volen fer pagar a vosaltres (sí, sí, a vosaltres!), pel que en breu rebreu notícies d'aquest projecte de mecenatge col·lectiu (en snob, crufundin o alguna cosa per l'estil). Al llarg d'aquests dies uns quants voluntaris forçosos anem penjant fotografies d'aquest estudi de barri (a punt a punt de desaparéixer per deixar lloc al bar de tapes 23.452 de Barcelona i uns quants pisos en els que continuar desnonant gent). Ara em toca a mi.

La gràcia del número 78 del carrer de Sants rau en què es va edificar pensant-se com a estudi fotogràfic des del seu inici, un inici tan llunyà que va haver d'incloure una galeria de llum natural on fer les fotos. La il·luminació artificial va avançar ràpidament pel que ben aviat aquesta galeria va quedar obsoleta. Amb un cel ras per sota el lluernari i una uralita pel damunt es va transformar la galeria en el plató actual. I fins avui. Demà ja no.

Les investigacions de la comissió Daguerre han donat resultats ben sorprenents. Des del seu inici l'estudi es va beneficiar de la proximitat amb el convent de les Germanes Reveladores del Sagrat Halur de Plata. Així com hi ha monges que comercialitzen els pets d'ídem o els nadons de mares solteres, les Germanes Reveladores produïen els millors químics fotogràfics d'aquest país nostre, sigui quin sigui. De seguida es van entendre monges i Daguerre (ehem, ehem..). A canvi dels químics, l'Estudi Daguerre es faria càrrec de les tasques de beneficiència del convent i així les Germanes s'estalviaven el tràngol d'haver de tractar amb misèries, que de sor Genoveva ja n'hi ha una. Les obres de caritat que emprendria l'Estudi Daguerre serien les de facilitar un record fotogràfic a les classes més desafavorides del barri a un preu simbòlic. Per tal d'abaratir costos, l'Estudi Daguerre va crear un mètode que va anomenar (amb més visió de màrqueting que de precisió etimològica) re-daguerrotípia, una mena de photoshop de cartró on els més pringats anaven passant a ritme tan alegre que era ben fàcil dur al crio a retratar vestidet de comunió i acabar retratada en una foto de casament amb el senyor de davant de la cua. Un cas absolutament verídic com pot certificar un eminent fotoconnectat que és a qui havien de fer la foto vestit de marineritu, d'això ja en fa molt i molt i molt de temps...

Sensacional descoberta de la Comissió Daguerre: el photoshop de cartró original total!

L'autèntica senyora mare del fotoconnectat de la comunió amb un senyor de Cuenca que passava per allí...

Recent casats sense identificar, pobres com una rata però malalts d'amor de veritat.

Refotografiant Matarrodona: una xarlografia.

fotografia del Geni Català amb la Duana al fons, de Matarrodona cap al 1908 

Era tardor a Barcelona i jo creia que ja tenia tot el material que se'm demanava per a l'exposició i el catàleg  de "Refotografiar Barcelona amb Mark Klett". Amb un parell de refotos fetes a la butxaca, me les prometia felices quan la Natasha Christia (comissària de l'expo) va treure el fuet i em va cantar allò de "tórna-la a tocar..." Catxis... Així que vaig tornar al rebost de fotografies que m'havia tocat en gràcia i en vaig prendre una d'en Matarrodona. La veritat és que me la mirava i me la mirava i només hi trobava altres mirades que em tornaven la que jo hi llançava...

Aquesta gent em mirava...

Colló, quin estrès... No sabia per on agafar aquest projecte... El tic-tac del rellotge s'accelerava a mesura que s'acostava la deadline de la producció de l'exposició. Em veia incapaç de pensar en cap altra cosa que amb la Natasha cremant-me a foc lent... A vegades, quan no saps resoldre alguna cosa, el que cal és començar per la solució i després ja veurem com hi hem arribat: refotografiaria sense un pla previ i ja veuríem. Així que vaig imprimir la fotografia d'en Matarrodona i me'n vaig anar cap al Pla de Palau, decidit a trobar el "vantage point" on en Matarrodona va plantar-hi el trípode cent-tres anys abans. En principi m'esperava una feina relativament senzilla: trobar un parell d'enfilacions i en el punt on puc visualitzar-les a l'hora, aquell és lloc on en Matarrodona va fer "click".

A l'esquerra, bocí de la fotografia original d'en Matarrodona. A la dreta, detall del mateix element retratat el novembre de 2011. Una de les enfilacions la vaig trobar fent coincidir la pota esquerra amb la cantonada inferior de la finestra. Les petites diferències que hi ha entre ambdues imatges ens diuen que m'havia de situar un pèl més a la dreta i en una posició més elevada, probablement a uns pocs pams i un segle de distància.

"Una feina relativament senzilla" he escrit unes línies amunt. Poseu-vos a tremolar quan us vingui aquest pensament al cap: el "vantage point" del dimoni estava palplantat al mig d'una cruïlla de trànsit infernal... Només tenia cinc segons per còrrer des de l'illa central, deixar una marca al terra, fer una foto i tornar a l'illa central. Abans de repetir la gimcana, examinava la foto i corregia el punt mentalment per acostar-m'hi més en el següent esprint. Un cop el vaig trobar, més esprints per completar una panoràmica d'un munt de fotografies que vaig haver de fer a pols. El més collonut va ser la banda sonora: em van dir de tot conductors de bus, missatgers, escombriaires, taxistes... Mai m'havien xiulat tant les orelles...

Al ridícul que vaig sentir s'hi va afegir la desolació pel resultat final de la panoràmica. Al voler fer coincidir l’hora de la presa de la fotografia amb la de la refotografia, el sol es va encaparrar en incloure al refotògraf en la imatge en un pla americà (amb les cames tallades, vaja). Com podia fugir-ne?

Sóc arquitecte de deformació. Ja sé que a qui no és del ram només li arriben notícies dels quatre capullos que es dediquen a plantar mones de Pasqua per tot arreu. Però la gran majoria som (o érem, ehem...) uns professionals que provem de donar llebre per gat al client. Així que acostumat a fer de la necessitat virtut em va sortir una equació on la X era el ridícul  i la Y el refotògraf amputat. Vas i ho lligues com si fessis all i oli i se'm va aparèixer en Charlot...

Sí. Ja la tenia. Un cop de tisores al marc d'una pano amb les costures mal embastades i ja podia fer arribar la Xarlografia a la Natasha. La meva felicitat va ser intensa però curta: va durar el que va trigar la meva comissària a tornar a treure el fuet...

Xarlografia. Pla de Palau. Isidre Santacreu, 2011. Al centre, La Font del Geni Català al Pla de Palau, R. Matarrodona, c. 1890.

Refotografiant Charles Clifford, o posant les corones al seu lloc.

Pla de Palau. "Álbum Recuerdos fotográficos del viaje de SS. MM. y AA. RR.
a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón".  Charles Clifford, 1860.
Paper a l'albúmina. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Hi havia una vegada a Espanya una reina que no caçava elefants. I no els caçava perquè llavors Botswana sí que quedava l'hòstia de lluny i el més fàcil era que una tribu et cacés a tu, per més cap coronat que duguessis. El que sí que caçava eren braguetes, i és que casar-se amb un gai no acaba de rimar amb fidelitat, ni avui ni al segle XIX.

Resultat de googlejar "Reina Isabel II de España".

A aquesta reina "de los tristes destinos" se li va ocórrer un dia de visitar la "España Incorporada o Asimilada", és a dir, Aragó, Catalunya i Balears. Aquest viatge més enllà de la Ejpaña-Ejpaña (si no sabeu, busqueu "Bono", "Aznar" o "caverna" a la wikipedia i ja us ho trobareu) el feu acompanyada d'un fotògraf, el gal·lès establert a Madrid Charles Clifford, qui va aixecar acta de la rebuda engalanada que cada ciutat oferia a la senyora Isabel de Borbó, la mestressa de tot plegat. 

Mapa Polític (ya te digo...) d'Espanya del 1854
(Biblioteca Nacional de Madrid)

La fotografia d'en Clifford que encapçala aquest escrit és una vista del Pla de Palau del 1860. Forma part de l'àlbum de fotografies que va donar fe del viatge de l'Isabel Borbó, i per això el detall de la corona que sobrevola la foto. L'arc que s'hi veu forma part de l'escenografia del poder que acompanya a tot Mag d'Oz. Us recomano l'entrada que Les Finestres del Temps va dedicar a aquest tipus de mona de Pasqua aixecades a Palma de Mallorca.

Amb motiu de l'exposició "Refotografiar Barcelona amb Mark Klett" de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, em vaig encarregar de refotografiar la imatge d'en Clifford. Refotograriar cent cinquanta anys després del "click" original suposa sovint la pèrdua abrupta del fil conductor que lliga la representació amb allò representat. Amb posterioritat a la fotografia es va edificar la facultat de Nàutica entre l'espai retratat i el punt on hi hagué el fotògraf, el vantage point. Curiosament, que hi aixequessin una facultat de Nàutica em va donar la pista de com situar-nos a la carta: buscant i trobant una enfilació que ens connecta segle i mig i que em permeto d’assenyalar amb el dit, de forma literalment indexal, tot ordenant uns elements que ja no són exactament els mateixos de quan en Clifford perseguia el pelegrinatge de la senyora Isabel Borbó per les sucursals del seu negoci familiar a l'España Asimilada.

Enfilació*. Vista del Pla de Palau, a travès de l’escola de Nàutica. Isidre Santacreu 2011. Al centre Pla de Palau. Charles Clifford, 1860

*  Enfilació f. Acte d'enfilar. Especialment: a) Punt de vista del relleu de la costa, que serveix al pescador com a guia per a orientar-se en la situació de la barca en el mar (Roig-Amades Pesca). Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Institut d’estudis Catalans.
Isidre Santacreu, 2011. Tecnologia d'impressió d'HP. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L'exposició encara es pot veure a l'AFB fins al 19 de maig (l'exposició virtual, aquí). Dimecres vinent per la tarda participaré a la visita guiada que l'AFB organitza a l'exposició, juntament amb dos fotògrafs més que han participat al projecte, en Javier Sardà i en John Frederic Anderson. Cal reservar hora a l'Arxiu amb una trucada de telèfon. Espero trobar-vos-hi!

Mark Klett, el refotógrafo americano, en AfterFoto.

Mark Klett. Refotógrafo y americano. En plano americano, claro.

El refotógrafo americano ha aterrizado este domingo en Barcelona. Se trata de Mark Klett, rastreador de fotografías.

En estos tiempos en que se cometen millones de fotografías a diario, Klett vuelve tras la huella del crimen para hacer rimar el tiempo mediante el ensamblaje de momentos fotográficos, momentos tomados de otros ojos que nos precedieron. Se agradece en lo refotográfico el descabalgar del frenesí tecnológico-festivo. A cambio se nos brinda un trotar a lomos de una mirada más incisiva y reflexiva. Algo tendrá que ver su formación de geólogo en este discurrir del tiempo tan poco al uso.

Preparando AfterFoto. Ricard Martínez (Arqueologia del Punt de Vista) muestra unas fotografías de Barcelona a Mark Klett, mientras Natasha Christia (Arqueologia) y Jordi Calafell (Arxiu Fotogràfic de BCN) observan.

A Mark Klett lo traemos a AfterFoto, la proyección de puertas hacia fuera del Arxiu Fotogràfic del Ajuntament de Barcelona, coorganizado por Arqueologia del Punt de Vista. Como parte de Working across time, de viernes a domingo lo tenemos impartiendo un taller de refotografía. Además, este miércoles, 10 de noviembre a las 19h, ofrecerá una conferencia en el Arxiu Fotogràfic (Sala Mirador), situado en la plaza Pons i Clerch, 2, 2 º. Por poco que puedan, no se la pierdan.

Mark Klett hojeando unas vistas de Barcelona con las que confeccionar una de sus refotografías, de cara al encargo que le ha realizado el Arxiu Fotogràfic. Lo visto esta mañana impresiona, pero ya hablaremos...

A mí me entra vértigo al sentir la potencia tan tectónica de su método. Donde nosotros sólo apreciamos unas fotografías interesantes pero deshilvanadas, él las cose con rigor, espacio y sentido del humor. Será obligado ahondar, desde este blog o desde donde sea, en su trabajo. Hay tiempo.

Mark Klett y Byron Wolfe, "Four views from four times and one shoreline, Lake Tenaya", 2002. D'esquerra a dreta, Eadweard Muybridge, 1872 (Bancroft Library, Univesity of California, Berkeley); Ansel Adams, c.1942 i Edward Weston, 1937 (Center for Creative Photography, University of Arizona). Al fons, Swatting high-country mosquitoes, 2002.

Refotografía y EGA (I) De lo obsoleto de la cámara fotográfica y de la distancia sideral entre lo lineal y lo yuxtapuesto.

M6+Cron50+Tri-X+La Boqueria+dibujantes de la ETSA de La Salle BCN

Recientemente participé en el 20º Congreso Internacional de Expresión Gráfica Arquitectónica (EGA) celebrado en Valencia. El título es muy pomposo, pero en realidad se trata de un encuentro de profesores de dibujo de diferentes Escuelas de Arquitectura que se realiza cada dos años. Para la ocasión, mi aportación consistió en una ponencia sobre la incorporación de la refotografía como una herramienta más al servicio de un ámbito del conocimiento que no trata tanto del dibujar como del ver. Ante la posibilidad de que lo que cuento pueda interesar a alguien, me he decidido a compartirlo tanto en antropògraf como en suministro de emociones, dividiendo la ponencia en varias entradas para hacer más digerible su lectura. Debo agradecer ante todo a Ricard Martínez no sólo sus aportaciones y consejos, sinó el hambre atroz que ha despertado en mí de este viaje en el tiempo que es lo refotográfico. Vamos allá.

Piero della Francesca. "La ciudad ideal".

La razón última de la práctica arquitectónica entendemos que debe ser la construcción de la idea de ciudad. En la edificación del imaginario urbano la Fotografía ha mantenido un papel protagonista, por lo que la Arquitectura no puede renunciar a lo fotográfico como ámbito de reflexión que le es propio.

La cámara fotográfica tiene algo de invento fuera de hora, como un invitado que llega a la cena pasados los postres. En el Renacimiento se inventó (que no descubrió) la perspectiva cónica. Antes lo representado ocupaba un espacio simbólico dentro de cada escena. El estupor ante tamaño invento lo podemos ver reflejado en la literatura: "dicen que blasfemamos al mirar el mundo con la perspectiva de un asqueroso chucho de la calle porque pintamos del mismo tamaño un tábano y una mezquita, con la excusa de que la mezquita está más atrás, y que nos burlamos de los fieles que acuden a ella. No puedo dormir por las noches pensando en todo esto." (Pamuk, 2003)
En la perspectiva cónica, todo el universo queda reducido a un único punto de vista: el del ojo que mira, el ojo del hombre. Ante él, el mundo se despliega ordenadamente, sobre la misma retícula en que Piero Della Francesca dispone su "ciudad ideal".
Y llega la fotografía.
Casi cinco siglos después.
Muy tarde.

La cámara fotográfica no es otra cosa que una cámara oscura a la que se dota de la capacidad de fijar químicamente esas perspectivas en un soporte. La cámara fotográfica es una máquina de tomar perspectivas. Pero la perspectiva ya no es capaz de explicar el mundo, en tanto el mundo ya no pertenece al individuo: ha hecho aparición en escena la masa. El discurso lineal que lo explica todo se vuelve caduco, es el tiempo de lo yuxtapuesto, lo fragmentario y parcial. Fractales y collage.

"Metrópolis", collage de Paul Citroen, 1920

Lisette Model. "Reflection, New York Fifth Avenue", 1945.
La fotógrafa no encontró una manera más eficaz de explicar New York a su hermana que a través de este "collage trouvé".

Xavier Rubert de Ventós propone elevar a categoría estética la obsolescencia: es en el instante en que el objeto se aliena respecto a su uso cuando podemos percibir su sentido estético. Acaso por esto mismo la obsolescencia del invento de la cámara fotográfica la libera de la sumisión a verse como una mera máquina perspectiva y rápidamente las fotografías serán otra cosa. Para empezar, romperán el espacio euclídeo inherente a la perspectiva cónica: lo fotografiado ya no se inserta en un espacio continuo, “lo que ocurre con la fotografía es que es un objeto acabado. Una fotografía está recortada y no forzosamente por unas tijeras o una plantilla, sino por el propio aparato fotográfico. (…) El aparato, en tanto que objeto acabado, recorta una porción de un campo infinitamente mayor. (…) Una vez recortada la fotografía, el resto del mundo se elimina debido a dicho recorte. La presencia implícita del resto del mundo y su expulsión explícita son aspectos tan fundamentales de la práctica fotográfica como lo que se muestra explícitamente” (Stanley Cavell, 1971, “The world Viewed”, Viking Press, New York, citado por Krauss, 2002, p. 140). Pero es que además, como insistirá Walter Benjamín, la cámara obedecerá a un discurso sobre el mundo donde se hace patente el cambio gravitacional de lo lineal y discursivo a lo yuxtapuesto, de lo reflexivo a la propaganda.

Josep Renau. "We are Pround to be Americans..." 1963

Refotografiar (?) Madrid con los Clicks de Playmobil. Y luego nos vamos al Vietnam.

Ricard Martínez, el refotógrafo, nos puso sobre aviso: anda suelto un tipo que refotografía con CLICKS de PLAYMOBIL. Me puse a husmear y me di de bruces con un Cartier-Bresson que hace pocas entradas se paseó por aquí, por Antropògraf...

Henri Cartier-Bresson, "Madrid 1933"

Mike Stimpson, "Madrid"

Más sobre el refotógrafo clickero, aquí y aquí.
Es evidente que de refotografía va la cosa, pero al mismo tiempo nada tiene que ver con ella... ¿Què ha pasado? Pues que ha desaparecido el Tiempo, el ejercicio se queda en mero simulacro de lo que fue, un divertimento redundantemente divertido que sólo pone de manifiesto la importancia de lo que carece: de ese Tiempo tensado entre los extremos fotografiados...

Pero no nos confundamos, que no es tiempo todo lo que reluce. Una fotografía es más que eso, y en el refotografiar de Stimpson hay una presencia inquietante de la que cuesta percibirse: los "clicks" siempre sonríen..! En este Cartier-Bresson, pues esta alegría no canta, ya es lo que toca, pero en otras fotografías la cosa está fuera de lugar. Y entonces, de repente, me he acordado de Zbigniew Libera, un... ¿fotógrafo? ¿artista? un hacedor de cosas, vaya, que curiosamente también tiene un pasado relacionado con los hermanos pequeños de la Playmobil: los LEGO:

Zbigniew Libera, "Lego Concentration Camp", 1996

Otro que juega, pues. Pero distinto, con sonrisas que hielan. Su refotografiar, por tanto, cuenta con más mala hostia:

Nick UT (AP), "Girl", 1972.

Zbiegniew Libera, "Nepal", 2003.

Estamos en el 2003 y el camino hacia el fin de la noche (o hacia ese horror que anunciara Conrad en la boca del coronel Kurtz) lo galopamos felices y con la cara desencajada por esa idiota felicidad que nos acompaña.