Dibuixant la web de l'Hèctor Parra

Que al pensar la música l'artista necessiti de dibuixar-la és un fet del que me n'he adonat mentre desenvolupava la web de l'Hèctor Parra. Més enllà de l'abstracció de la convenció del llenguatge musical, el retolador de l'Hèctor dibuixa ritmes, intensitats i textures, a vegades fins i tot sembla que construeixi arquitectures... si el dibuix de sota em diuen que l'han tret del notebook d'en Le Corbusier de segur que m'ho empassava. Tampoc ha de ser tan estranya aquesta comunicació entre música i arquitectura, doncs són les dues disciplines que s'ocupen d'embolcallar a l'home: no són un objecte que es posi davant seu (pintura, fotografia, escultura...) sinó quelcom que l'envolta, que està al seu davant i al seu darrere, al damunt i ensota, a fora i a dins.

Us recomano d'encetar la descoberta de la música de l'Hèctor Parra amb uns tràilers molt ben fets de l'òpera Hypermusic Prologue. A partir d'aquí, a dins del catàleg hi trobareu un munt d'àudios per anar fent tastets i dins de la discografia hi ha els enllaços on podeu comprar-ne el CD que més gràcia us faci.

Del córrer. Camí de València.

Aquest curs el tenia ben planificat. Porto un any corrent amb continuïtat, uns 30km setmanals (excepció feta dels mesos previs a la marató de Barcelona en què aquests números s'estiren). A l'horitzó hi tinc un altre cop la marató de BCN on vull baixar amb comoditat de les 4 hores (el març passat m'estrenava en aquesta distància i em vaig quedar a minut i mig). Pel camí unes quantes mitges i 10k (La Mercè, 1/2 de Sant Cugat i Correbarri que ja han passat, 1/2 del Bois de Vincennes, Jean Bouin, Nassos i 1/2 de Granollers encara per venir). Tot molt racional, pensat en acumular més quilòmetres i durant més temps que en la preparació de la darrera marató (19 setmanes que se'm van fer curtes).

Tot molt racional i tot a la merda. La setmana passada un tipus que em creia amic meu em diu que té un dorsal per a mi, un dorsal per córrer la marató de València per a la que faltaven... 6 setmanes!!! Decideixo que no, que passo, que no pot ser, però un formigueig al ventre em confon la llengua i en comptes d'un no dic un sí. Cagada. Immediatament vambes i a córrer que en un parell de setmanes tinc que estar amb tirades de 30km... Qui el va parir! A ell i a la meva fluixera de caràcter, que no trobo un "no" ni amb gps...

D'això ja han passat deu dies en què he sumat uns quilòmetres que sorprenentment han deixat enrere les seqüeles de l'estiu. Enfilar-se als Pirineus amb 18kg de fill a coll-i-bé em van comportar unes punxades a la ronyonada i el colló dret. Després de visitar un parell de metges de capçalera i un uròleg he decidit que era cosa del nervi ciàtic. El diagnòstic va ser més clar quan a finals d'agost vaig anar de morros contra unes roques corrent camp a través per Terol (Kilian Jornet, què en fas de mal...). Un parell de mesos sense poder tancar les barres sense dolor, i encara ahir em treia una estella oblidada a la panxa. Tot això és història (o gairebé). El cas és que la màquina va i enfila el camí cap a València. Ara per ara, l'única por que tinc és que donada l'emotivitat de la cursa (quatre cops vaig plorar durant la marató, quatre!) i la meta situada a la ciutat de les Arts de València, la por doncs és que per uns instants pugui veure amb bons ulls la calatravada aquella... Déu no ho vulgui pas!

Per amenitzar la parrafada us he deixat en companyia dels atletes dibuixats d'en Manel González, a qui creia un gran amic fins a putejar-me amb això de Valènica i un tipus de pinzell compulsiu, que no és capaç de veure l'atletisme sense viure'l amb un llapis a la mà.

Dels circuits amb nodes emocionals.

lx3+novembre 2011

Matí guai. Un parell de visites a unes possibles obres que igual cauen. La darrera a Torre Baró. Hi he anat preparat i amb les vambes posades, així que a la que he enllestit m'he despilotat i apa, a trotar que m'he de preparar la Mitja de Sant Cugat d'aquest diumenge. M'he enfilat cap a la torre del baró i després m'he deixat caure cap a Ciutat Meridiana. Torre Baró m'encanta, té un punt kitsh d'aquest que li posa catxondo a en Javier Cercas (i alguna espurna de raó deu tenir doncs n'està ple d'estelades) i a la que et creues amb algú va... i et saluda!!! Això, i la tira de fonts, cada poques passes una font, de segur que com a record d'un passat recent encara més precari que els temps presents.

lx3+novembre 2011

lx3+novembre 2011

He travessat l'autopista per una passera que m'ha dut a Vallbona. Aquest barri de segur que és el més desconegut de Barcelona, tant que ni cristo deu saber que es tracta d'això, de Barcelona. Unes poques cases encastades entre l'autopista, el Besòs i el turó de Montcada, i entre aquestes cases la residència d'avis on va morir la meva àvia enduta per un Alzheimer fastigós.

Febrer de 2005. Al passadís de la residència on acabava de morir la meva àvia.

Segons quin recorregut atorga una profunditat emocional al camí que alleugereix les cames i accelera els pensaments. De Vallbona, però, sorprèn la traça del Rec Comtal, ben a la vista i amb un cabal d'aigua cristal·lina formidable. Corrent amunt, la trobem des del peu de la passera que m'ha dut a Vallbona fins a perdre's després d'acompanyar una bona estona la via de ferrocarril que segueix el Besòs i ens porta a Montcada.

lx3+Rec Comtal+novembre 2011

lx3+novembre 2011

A Montcada i Reixac he creuat el riu per un pont i des de l'altra riba he girat cua fins a trobar la mar, set quilòmetres més enllà. Pel camí he pogut trotar pel damunt de la gespa dels accessos al Parc de Can Zam, que va ser un dels primers espais verds que vaig fer amb la carrera recent acabada. En aquella època començava a amarar-me del realisme brut de les novel·les nord-americanes perquè realment vaig trobar el "grau zero" de l'Arquitectura, i és que no se m'hi veu la mà per enlloc (i mola).

El darrer tram del Besòs té l'accés prohibit però realment és una mena de rambla de gent, de bicis i... de vici, que sospito que és una zona de "cruising" per la de mirades que llancen tot de tipus ociosos palplantats rere els canyars d'aquest aiguamoll. En tot cas, una bona excusa per no afluixar el ritme.

2010+triX+M6

2010+triX+M6

Arribats a la platja te la mires i li dones ben ràpid l'esquena. Et refresques en una font i tornes a creuar el Besòs seguint el tramvia, apuntant a Barcelona i tot recte que no té pèrdua: Passeig Taulat, Avinguda Icària, Passeig de Circumval·lació, baixar el ritme per mirar per la finestra de l'escola de mon fill (on també hi va estudiar un temps ma mare, on es va haver de sentir per primera vegada que "aquí se habla en castellano"), Passeig de Picasso, enrecordar-se'n de tombar per Princesa i ja sóc a casa.

Un pèl més de 20 quilòmetres, més del que volia i havia de còrrer, però m'ha provat de collons.

2010+triX+M6

 PD: Quan corro no faig fotos, això li ho deixo al meu amic Juan R., del que un dia en parlaré. He tirat, doncs, d'arxiu, enfilant les imatges que van seguint el circuit. Alguna d'elles ja ha passat pel bloc i és que hi ha fotos un pèl pesades...

A la Via (de blocs) Catalana

Gener de 2013. Estelada estesa al Poble Nou. GalaxySII amb processat Instagram.

El proper dimecres seré a La Via Catalana. A prop de casa. Hi vull dur a mon fill i no estic per voltar gaire així que no crec que m'acosti al tram al que estic apuntat, el que envolta La Caixa. No és que combregui totalment amb els del Procés Constituent, però si es tracta de baixar una bandera per hissar-ne una altra la cosa no m'engresca prou. L'endemà del ridícul de la candidatura madrilenya a Buenos Aires va i l'alcalde Trias treu la pols a les olimpíades d'hivern. Se'm han quedat uns pèls de punta que ni la senyora Botella. El més divertit de tot plegat és que ens estem inventant un nou país i qualsevol cosa ha de ser possible.

Aquesta entrada al bloc ja és Via Catalana. Està enllaçada en una cadena de blocs que fan la Via pel seu compte, així que vinc de no sé on i us meno cap a El Racó de l'Agnès, un bloc dedicat al patchwork i és que els camins de la independència són inescrutables...

Queixalades de sol

passi de diapos fetes amb el Samsung SII i processades amb Instagram

Agost. Barcelona. Ciutat Vella.
A l'estiu el sol cau com una hòstia. Per aixoplugar-se'n la ciutat es recaragola sobre ella mateixa. No pot evitar, però, de patir-ne uns esquitxos per aquí i per allà, com qui fa un ou ferrat i es crema amb les gotes disparades d'oli bullent.
Taques de llum que fonen a negre l' ombra que les envolta. L'atzar dibuixa geometries amb les que potser es pugui aixecar un altre plànol de la meva ciutat invisible.

A lo mejor se te hace grande...

Gos+M6+TMAX100, novembre de 2010

Camino pel carrer. Paro l'orella. Un paio de vint-i-pocs amb un telèfon a l'orella: "Yo soy así. A lo mejor se te hace grande estar con un tipo tan claro y ya está". Quatre segons i la conversa queda enrere mentre el cap et barrina. Dinou paraules que són un conte en el que l'únic final feliç que se t'acut és que a ella se li hagi quedat gran, o petit, però que se n'aparti ben lluny..

***

Optimista del dimoni.

A la filla del cap de l'Estat del Reino de España avui van i la desimputen. Sense vaselina (allò que alguns en diuen CT).

Gairebé a la mateixa hora va i resulta que parlo una altra llengua, el Lapao (Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental). La cosa faria gràcia si no es tractés d'un episodi més del genocidi cultural que pateix el català, encapçalat pel PP amb la connivència de tot Cristo que calla com un putes (dada de la setmana passada: hi ha vuit països, vuit! on hi ha més gent aprenent català que a la resta d'España).

I al Ministro de l'Interior del Reino de España aquest matí se li ha acudit de sortir en defensa del de Justícia (que pretén eliminar la possibilitat d'avortament en cas de malformació fetal i olé) declarant que "El aborto tiene que ver algo con ETA". El pitjor del cas és que aquest cretí és català amb el que amb la independència ens l'hauríem de confitar. Ara que hi penso, a en Marhuenda també... Quina merda d'Ítaca!

De la crisi passo o no dormo.

I malgrat tot el meu optimisme és brutal. Perquè els que venen són millors. Com ho sé? Fàcil. Tinc un fill. Està plorant com un marrà i vull que pari en sec: "Martí, no riguis!!!" I de cop una cleca. Vull que se'n vagi a dormir: "Martí, no vinguis que me'n vull anar a dormir sol", i ni que em foti a còrrer arriba ell abans al llit. Venen preparats de sèrie amb aquell NO rotund de Camús. Aprenem-ne.

Estelades als balcons

Estelades, lluna i tucà.

El meu carrer és molt petit. De tan estret el problema ja no és d'intimitat sinó de promisqüitat. Però malgrat que ens haguem vist tots el cul, això és una ciutat i el veí sempre serà un misteri. O gairebé.

El meu carrer és molt petit, però de dos balcons en penjen estelades i del meu una senyera. La meva senyera no està estelada perquè és la que sempre ha voltat per casa i abans eren així les senyeres, amb quatre barres ja n'hi havia prou. Des que vivia amb els pares que no la penjava però ara tinc un fill i necessito fer-ho. Estic d'acord en què les banderes no s'han de prendre massa seriosament, però no crec que sigui de fiar algú que se les carrega totes, és un discurs que acostuma a amagar a imperialistes de la pitjor mena.
La senyera la vaig penjar l'onze de setembre i des de llavors que flameja al balcó, exposada a les cagades de coloms i a la pluja i als ultraviolats del sol quan el sol hi arriba. Sí, aquest any senyeres i estelades s'han quedat als balcons, potser perquè siguin l'únic bri d'esperança que som capaços de trobar en aquests anys grisos del llarg badall.

El meu carrer és molt petit, però fa uns pocs anys, a banda de la senyera i les dues estelades, també hi havia un balcó amb una bandera espanyola al costat d'una altra del barça. Eren les banderes d'en Gustavo, un xicot fill d'una parella d'argentins dels que van arribar a finals dels setanta o començaments dels vuitanta i que es guanyen la vida venent bijuteria per mercats d'artesans.
Un dia la bandera ja no hi era.
Un altre em vaig trobar la seva mare i em va preguntar pel meu fill, de pocs mesos, que duia al cotxet. Ens vam posar a parlar i com qui no vol la cosa em va explicar com en Gustavo, un vespre, no es va aixecar del sofà de casa, va morir sobtadament, perquè sí, tot just amb vint anys fets. Precisament un dels vespres en què amb la meva dona ens estàvem a la Clínica Corachán pel naixement d'en Martí.

Al balcó d'on penjava la bandera espanyola d'en Gustavo ara s'hi enfila l'heura. Diu la seva mare que després de morir en Gustavo l'heura va començar a tirar i es va allunyar del test per arribar als pisos veïns. Una heura que s'escapa de la mirada de la mare cada cop que ens la trobem per recordar-nos el vincle de vida i de mort dels nostres fills. Potser aquesta heura sigui la bandera d'un país encara més petit que el meu carrer, i encara molt més gran que tots els carrers de qualsevol país.

#marató #boston #foto #instagram #amateur

Avui fa un mes que corria la marató de Barcelona. Va ser una experiència tan emotiva que em va donar per quedar-me-la per a mi sol, així que l'entrada que havia pensat per parlar-ne s'està fent esperar. Ja veurem si arriba algun dia.

De totes maneres sí que em ve de gust de fer una petita celebració aquí al bloc, i per això penjo una fotografia que no és meva:

  “A woman near Kenmore Square”, Alex Trautwig (GETTY)

Al darrer quilòmetre de la marató de Boston d'enguany una dona mira enrere cercant el seu amic amb l'ai al cos. Els demés corredors encara no saben cap a on corren. El cas és que després de publicar-se la fotografia, aquesta dona anònima es va posar en contacte amb el periodista per explicar la seva història també anònima, i d'això en parla l'article del New Yorker d'on he tret aquesta fotografia.

Feu-ho. Llegiu l'article. El teniu AQUÍ. A un clic.

Rere cadascun d'aquests milers de corredors s'hi amaga una gran història.

***

No sé per què la dignitat de cadascun d'aquests corredors la veig agermanada amb la dels milers d'usuaris d'Instagram o aplicacions similars. Cap dels corredors de la fotografia crec que aspiri a esborrar la llegenda de l'Abebe Bikila com no per penjar una foto a Instagram somniarem a substituir a en Manu Brabo amb un altre Pullitzer. En canvi  les xarxes socials en van plenes de fotògrafs que es miren amb recança que a la gent li interessi de fer les seves fotos i es donen uns bons riures a la seva salut.

Que hi ha un munt d'atletes que baixen de les 2h10' els 42,195km se m'en refot força quan deixo el sofà per les vambes. De la mateixa manera que hi hagi una Cristina García Rodero no em treurà la necessitat d'explicar el món que m'envolta per dolentes que siguin les meves fotos. I que s'esperin asseguts Foncubertes i altres "pàjaros" amb postfotografies i altres obsolescències: entendre el món, explicar-te'l, és una experiència personal i intransferible. En paraules més entenidores: per més bé que es corri algú, em quedo amb els meus orgasmes.

Trons de princeseta. Complet amb Virolai, 30€.

LX3+senyera+coca-cola+tamburet+candau. 

Ja ho diu la canço: 

"El meu país és tan petit, 

que quan a la princesa se li cansa el cul 

el jeu al tamburet i no pas al tron..."

Bé, més o menys.

Dit això, i després d'una bona temporada deixant reposar els trons, he flipat força constatant com la febre sobiranista ha escalfat tots els racons de la societat, fins i tot aquells que ja van calents de mena. Vaig llegir no sé on que un parla la llengua amb la que folla, tot i que sospito que el putero no li fa escarafalls a immersions lingüístiques en llengües veïnes. Res, paro que m'estic liant, tot i que follar amb eles geminades... mmm...

Apa, que visca Catalunya.

Siau Paco.

Amb en Paco Elvira hi vaig xerrar un parell o tres vegades. El coneixia perquè era inevitable si t'agrada la fotografia, et connectes a internet i t'acostes de tant en tant a alguna inauguració. El vaig seguir molt i després gens. Vaig deixar d'arrencar cada matí amb el seu bloc com qui es treu de les drogues, i ho vaig fer precisament perquè en Paco Elvira era massa bo, massa hàbil en transmetre't les seves cabòries. Venia a ser l'elefant d'en Lakoff amb el que no havíem de pensar... i sempre estava allí, fent companyia al dinosaure d'en Monterroso. I demà quan em desperti...

No em trec del cap la seva finestra, ja tan orfe...

Una putada.

M6+ElmaritASPH28+Tri-X+el5d'Oros
2010, embolicant la foto d'uns grisos d'en Paco Elvira per a la inauguració de Repressió i Resistència d'Arqueologia del Punt de Vista.

Notes sobre la deriva contemporània de la figura del pare: de Miquel Àngel a Garcia-Àlix.

Si avui és 19 de març això és Sant Josep.

En Josep va delegar la fecundació del seu fill (de fet, El Fill) en l'Esperit Sant, UN PARE SENSE TACA D'ORGASME, patró de tots els pares.

L'Esperit Sant, a banda de fertilitzar verges, es dedica també a altres tipus d'assumptes. Un exemple el tenim uns pocs dies enrere, quan vetllava per la designació del nou pare de tots els catòlics: el Papa Francesc. En aquest conclave, que es va celebrar a la Capella Sixtina, el nostre Esperit Sant estava ben aprop d'una de les iconografies de la paternitat més conegudes: "la creazione di Adamo" (1511) de Miquelangelo Buonarroti. Amb un sol gest de la mà de Déu (a la dreta de la imatge, és clar) infon vida al cos d'Adam, el primer dels nostres.

Cinc-cents anys després l'Alberto García-Alix recorre el camí de tornada amb "Una pequeña historia de amor" (1995), la història d'UN ORGASME SENSE LA TACA D'UN FILL.

Per cert, a tots els pares... felicitats!

L'estudi Daguerre de Sants: re-daguerrotípia social.

Els amics de Fotoconnexió de la comissió Daguerre estan muntant una exposició sobre l'Estudi Daguerre de Sants que us volen fer pagar a vosaltres (sí, sí, a vosaltres!), pel que en breu rebreu notícies d'aquest projecte de mecenatge col·lectiu (en snob, crufundin o alguna cosa per l'estil). Al llarg d'aquests dies uns quants voluntaris forçosos anem penjant fotografies d'aquest estudi de barri (a punt a punt de desaparéixer per deixar lloc al bar de tapes 23.452 de Barcelona i uns quants pisos en els que continuar desnonant gent). Ara em toca a mi.

La gràcia del número 78 del carrer de Sants rau en què es va edificar pensant-se com a estudi fotogràfic des del seu inici, un inici tan llunyà que va haver d'incloure una galeria de llum natural on fer les fotos. La il·luminació artificial va avançar ràpidament pel que ben aviat aquesta galeria va quedar obsoleta. Amb un cel ras per sota el lluernari i una uralita pel damunt es va transformar la galeria en el plató actual. I fins avui. Demà ja no.

Les investigacions de la comissió Daguerre han donat resultats ben sorprenents. Des del seu inici l'estudi es va beneficiar de la proximitat amb el convent de les Germanes Reveladores del Sagrat Halur de Plata. Així com hi ha monges que comercialitzen els pets d'ídem o els nadons de mares solteres, les Germanes Reveladores produïen els millors químics fotogràfics d'aquest país nostre, sigui quin sigui. De seguida es van entendre monges i Daguerre (ehem, ehem..). A canvi dels químics, l'Estudi Daguerre es faria càrrec de les tasques de beneficiència del convent i així les Germanes s'estalviaven el tràngol d'haver de tractar amb misèries, que de sor Genoveva ja n'hi ha una. Les obres de caritat que emprendria l'Estudi Daguerre serien les de facilitar un record fotogràfic a les classes més desafavorides del barri a un preu simbòlic. Per tal d'abaratir costos, l'Estudi Daguerre va crear un mètode que va anomenar (amb més visió de màrqueting que de precisió etimològica) re-daguerrotípia, una mena de photoshop de cartró on els més pringats anaven passant a ritme tan alegre que era ben fàcil dur al crio a retratar vestidet de comunió i acabar retratada en una foto de casament amb el senyor de davant de la cua. Un cas absolutament verídic com pot certificar un eminent fotoconnectat que és a qui havien de fer la foto vestit de marineritu, d'això ja en fa molt i molt i molt de temps...

Sensacional descoberta de la Comissió Daguerre: el photoshop de cartró original total!

L'autèntica senyora mare del fotoconnectat de la comunió amb un senyor de Cuenca que passava per allí...

Recent casats sense identificar, pobres com una rata però malalts d'amor de veritat.

Preparant la marató-BCN'13 (X i última). La línia blava.

Un taxi amb els colors de Barcelona trepitja una línia blava. Ja fa uns dies que aquesta línia recorre la ciutat. Jo me la vaig trobar ahir al vespre, al poc de sortir a córrer la darrera tirada una mica llarga abans de la marató. Em vaig emocionar.

Aquest diumenge gairebé vint-mil corredors perseguirem aquesta línia, que no ens deixarà d'acompanyar fins 42,195 quilòmetres després. Tinc els collons per corbata, aquesta setmana passarà molt lentament. Ara toca cuidar-se. 

Repassaré el recorregut amb el fantàstic bloc d'en Miquel Pucurull en el que ens explica la història i les historietes de cada quilòmetre. També m'entretindré a tornar a llegir els consells que en David Jiménez dóna al seu Blogmaldito : aprendre i riure tot en un... Tot això amb fregues constants amb Voltaren al dit gros del peu dret, en la seva articulació amb l'empenya. Me'n vaig sentir divendres passat a mitja sessió de sèries, però el dolor se'n va anar fins a la sortida d'ahir i ja no m'ha deixat. Si vaig al metge em dirà que repós, així que no hi ha metge, que per una altra banda són uns professionals que cobren per trobar-te coses lletges i són uns addictes a anar-se'n a congresos on han de presentar ponències on s'inventenr noves malalties per tal de marcar paquet i cony, que prou, que si un vol conservar la salut que se la quedi i no la posi en mans d'elements com aquests.

He negociat el ritme amb el meu sensei, en Manel G, un amic de proporcions olímpiques. Provaré de fregar (per sota) les quatre hores, amb un ritme de 5'40''/km que ja tinc interioritzat i que aniré controlant amb els parcials de cada 5km (no penso dur ni telèfon ni rellotge). Ja m'he depilat els pits per tal d'estalviar-me la sentida de quan em vaig arrencar els esparadraps que em protegien els mugrons i poca cosa més em queda per explicar, que ja tornaré d'aquí a uns dies a explicar-vos com ha anat la cosa i que moltes gràcies per llegir-me.

Preparant la marató-BCN'13 (IX). La Maratest de Badalona amb endevinalla gore.

Encara estic sota els efectes de les endorfines. Ja sóc a casa, esperant a dinar. Pel matí he corregut els trenta quilòmetres de la MARATEST de Badalona amb tres mil penjats més. A la sortida anava més borratxo que havent-me pres quatre gin-tònics: m'ha pujat el fred, què curiós...

De la cursa n'he tret molt bones vibracions. Encara a l'espera dels resultats oficials, he estat trotant unes 2 hores i tres quarts, a un ritme d'acabar la marató per sota de les quatre hores i amb uns quants minuts de coixí. He començat com sempre començo, molt rovellat, però poc a poc m'he anat sentint còmode i he anat deixant enrere la llebre de les quatre hores. A la segona volta (els 30km es fan en un circuit urbà força xulo de 15km) després de pixar rere una nau del polígon de majoristes xinesos hetirat encara un pèl més i així fins al final, on m'esperava mon fill a ran de meta.

Tot de puta mare però amb un incident que me les ha fet passar ben putes i m'ha arrencat uns quants crits. I aquesta és l'endevinalla que us plantejo: quin ha estat el moment més crític de la meva cursa? Brrr.... quin novatillo!

Samsung Galaxy SII + Instagram + uns crits del colló

Preparant la marató-BCN'13 (VIII). Les setmanes decisives.

GalaxySII a la Mitja de Sant Cugat de 2012

Menys d'un mes per a la Marató de Barcelona. Aquests dies l'entrenament arriba a la seva màxima intensitat. D'aquí a poc més d'una setmana tocarà baixar de revolucions per tal que el dia de la cursa estiguem ben frescos i amb fam de quilòmetres. 

La setmana passada en vaig córrer uns setanta-dos en quatre sortides. La darrera diumenge, de vint-i-nou i mig: del Born al Fòrum i pujar pel Besós fins a Montcada. I tornar. Em va costar un ou. Vaig patir molt més que la setmana anterior, amb una tirada molt similar amb pujada final al castell de Montjuïc. Vaig estar temptat de tornar amb el rodalies doncs tenia les cames ben encartronades, me'n vaig estar perquè vaig pensar que així entrenava el patiment, domesticava el cap, el gran putes. Anava massa carregat, dos dies abans havia fet un entranament que em va deixar baldat: setze quilòmetres dels que gairebé deu van ser pel damunt de la sorra de la platja. Massa hardcore.

L'únic propòsit de la meva marató és acabar-la. El temps no importa, tot i que em feia un horitzó entre les quatre hores i les quatre i mitja. En algun somni m'he imaginat fent 3h59'59''... baixar de les quatre... Sospito, però, que la cosa va de 4h30'. Res, que me la sua, que em pesa el cul, sóc lent del cagar i més feliç que un gínjol.

Aquesta setmana l'he començada més tranquil, donant-me tant dilluns com dimarts de festa i ahir una tirada ben curta, de sis i mig. Avui i demà l'hi fotré canya, dissabte ja veurem i el proper diumenge m'en vaig cap a Badalona, a fer la Maratest, una cursa de 30km específica per preparar la Marató de Barcelona, un invent que van parir tot just l'any passat i que em sembla collonut, la darrera tirada llarga abans de la Marató feta acompanyat d'algun miler de penjats més i avituallaments cada cinc quilòmetres... Doncs ja us explicaré...

GalaxySII a la Mitja de Sant Cugat de 2012

Preparant la marató-BCN'13 (VII). El pla d'entrenament.

Autoretrat de l'artista.

Sí, ho havia promés i avui ha arribat el dia: parlaré del meu pla d'entrenament.

Fa uns anys vaig fer les pràctiques de patró de iot amb l'Escola Nàutica Maresme. En comptes de fer unes sortidetes algun cap de setmana, ells el que fan és una sola sortida de tota una setmana, a l'estiu, donant la volta a l'illa de Mallorca amb arribada i sortida a Mataró. De sensei teníem a en Xavi, una canya de tio que t'apretava tant com podia per tal que la caguessis. Apreníem dels errors, i n'apreníem un colló. El cas és que de company de sortida hi havia un tipus la mar de simpàtic, amb pinta de mosqueta morta però que era tot un pinta. Amb només una titolació amateur que no el permetia allunyar-se 12 milles de la costa amb un barco d'un màxim de 12 metres i sense estar habilitat per navegar a vela (i ni puta idea que en tenia), ja havia patronejat un veler de 14m de Vilanova a Eivissa duent un grup de jugadors de bàsquet de no sé quin equip de la ACB, tot això cobrant perquè s'havia venut com a professional del ram. Els jugadors havien posat com a condició que el patró es conegués Eivissa com el palmell de la seva mà i ell va respondre que era la persona adequada (callant-se que l'únic que coneixia de l'illa és que era una de les de l'arxipèlag balear i que li sonava a hippy i a disco). A mitja travessa, la pregunta:

- Patró, quin és el pla quan arribem a Eivissa?

Cara de pòquer, un silenci allargat un parell de segons de més i la resposta:

- El pla... és que no hi ha pla.

Els jugadors callen, es miren i amb uns riures se n'adonen que aquell és el seu home i aquell viatge una triomfada.

Hòstia, ara no sé si calia teclejar tota aquesta història per dir que no, que no he seguit cap pla... Esborro i torno a començar? Va, tant és, que a saber si algú llegeix aquestes línies... Bé, els meus pares sí, que de cop va i em pregunten pel bessó, que com el tinc, i jo no recordo haver-los dit res del tema i és que no cal, que ja ho han llegit... És curiosa la il·lusió que em fa que em llegeixin... Si ho tingués més present m'estalviaria alguna animalada, però segur que m'estimen igual.

Tornem-hi. El pla d'entrenament. Prometo que ho he provat, que he passat hores estudiant-m'ho, descarregant-me plans per internet... Però em produeixen urticària les taules d'excell que em trobo on et manen que si el dia 27 has de córrer 15' a 4'30'' amb rec. de 20' i la derivada de la funció de les peres amb vinagre que et vas fotre de postres... Al final he decidit córrer tants dies a la setmana com puc, amb el darrer dia que coincideixi amb la tirada més llarga, cada cop més llarga, i acumulant cada setmana més quilòmetres fins a un parell de setmanes de la Marató. Les sortides, variades, amb alguna sessió a la setmana de sèries o fartlek (carrera contínua amb canvis de ritme) que he de confessar que són ben poques: importants per guanyar velocitat, però difícils de seguir quan es corre més sol que la una... A més, tot i haver perdut uns cinc o sis quilos, encara tinc un sobrepés important que malgrat no m'impedeixi de continuar sexy em casca les articulacions quan apreto el ritme.

De mitja estic corrent uns tres o quatre dies per setmana amb un quilometratge total d'uns quaranta quilòmetres... que ja s'han enfilat cap als seixanta i pujant. Poc per a una marató, però trobar estones per córrer quan treballes d'autònom i tens família és molt i molt complicat. Mai sé si un dia podré córrer, o si ho faré pel matí o per la tarda, o si el rodatge podrà ser curt o el podré fer llarg.

Aquesta setmana passada va ser la que m'ho vaig passar millor corrent. Venia de fer la Mitja de Granollers així que dilluns i dimarts m'els vaig donar de festa. Les sensacions no van ser massa esplèndides, em vaig trobar a faltar càrrega de treball, així que he decidit d'incloure més sorra als entrenaments. 

Dimecres vaig sortir al vespre: cap a l'hotel Vela, per la platja fins al Fòrum i tota la Diagonal Mar fins a Glòries i cap a casa, uns 13,3km amb més de cinc per sorra. Per cert, fred i vent de collons.

Tour de Viladecans a l'Hospi, imprescindible coneixements de croll.

Divendres tenia que taxar un habitatge a Vilanova i després anar a buscar el meu fill a casa de l'àvia, a l'Hospitalet. Aprofitant que és Carnaval, vaig fer la visita disfressat tot deixant la moto a casa i agafant el tren. De tornada vaig baixar-me a Viladecans, i d'allí a l'aventura. Sóc més lent que un cargol però ho compenso amb  un buit neuronal que em fa passejar per llocs ben poc recomanables. Així vaig tirar per un canal direcció a mar que, és clar, als pocs quilòmetres anava ple d'aigua així que els darrers cinc-cents metres els vaig fer amb l'aigua pels genolls. Amb el dubte de si en algun moment m'arribaria pel coll. Glups. Vaig aparèixer a la T1 de l'aeroport, des d'allí passeig fàcil fins a connectar amb la Damm, a Sant Cosme de El Prat, on em vaig jugar el físic creuant la carretera de cotxes a tota hòstia que surten de la T2 (no he dit res, mama, tot és mentida). Ja és de nit. Creuar El Prat fins arribar a Mercabarna i alehop, pujar per la riba d'El Llobregat fins a l'Hospital de Bellvitge. Ho vaig fer pel costat Barcelona: mal fet, factible però molt desangelat, si haguessin volgut em feien un home i encara hi seria, quin canguelo! (ehem...). Del riu a l'Hospital de Bellvitge hi ha un caminet recent urbanitzat i sense cap indicació (molt bé, campions!) que en facilita la connexió, comença just passada la benzinera de l'Autovia de Castelldefels. Tour per Bellvitge i cap a La Florida que ja hi som! 19,3km. Us passo l'enllaç de GMAP-PEDOMETER, aquí, per si algú s'apunta a aquesta ruta idiota. El temps, el de menys: poc més de dues hores.

El canal comença ben idílic...

... a un l'entren ganes de fer fotos, fins i tot quan la cosa es comença a posar simpàtica...

... molt simpàtica...

De Cesalpina al Born, amb nocturnitat, molta nocturnitat...

Diumenge vaig esmorzar un croisant de mascarpone i un altre de massapà de cal Hoffman. No ho feu: segur que és pecat. Per dinar, paella de la sogra, a la urbanització Cesalpina de Santa Coloma de Cervelló. Total, que hi havia molt a cremar així que a les sis vaig decidir que tornar a casa tot trotant. La ruta, aquí , que ara us explicaré. Deixar-se caure cap a Santa Coloma, amb visita al Parc de Can Lluch, un parc impressionant i l'hòstia de bonic que podeu veure si cliqueu damunt del link. Us el recomano fervorosament, i no és amor de pare (o sí). Envoltar la Colònia Güell, Sant Boi i cap a la llera del Llobregat fins a El Prat, un munt de quilòmetres fets de negra nit, acollonant. Creuo el riu davant de Mercabarna i vaig a buscar l'aixopluc de la línea 9 del metro que creua la Zona Franca. Connecto com puc amb el Passeig de la Zona Franca (quins collons que un encara s'hi hagi de jugar la pell) i ja posats i amb vint-i-uns-quants quilòmetres a les cames se m'acudeix de pujar al Castell de Montjuïc (se sorteja una lesió, se sorteja una lesió...!) Arribo així a casa després de 29,2km, força sencer, amb forces de continuar corrent i un altre temps de pena (6'26''/km) que la veritat, me la sua força perquè m'ho he passat teta de veritat!!!

Preparant la marató-BCN'13 (VI). La polla del corredor.

corredor amb trempera

Ja s'olora la marató, no queden ni un parell de mesos. El meu entrenador personal em va demanar de vuitanta a cent quilòmetres per setmana. Jo em vaig proposar uns setanta. I de mitja amb prou feines en faig quaranta: patiré un colló. Però el cul cada cop em pesa menys: m'he desempallegat d'uns quatre quilos. Continuo amb sobrepès, però anem pel bon camí... més o menys: ahir vaig trotar de El Prat a casa pujant al Castell de Montjuïc i ja de bones a primeres em vaig notar unes molèsties al bessons, especialment al dret. Aquest migdia he tornat a sortir i als deu minuts he parat doncs la punxada era més forta... Com torni a ser un trencament fibril·lar me la tallo (sentit figurat). He tornat caminant, tot badant fent fotos amb el mòbil i abans he fet uns estiraments en els que m'he descobert aquesta erecció simpàtica de la foto. Bon cap de setmana a totes i a tots.

Instagram com a quadern d'apunts

Ho confesso. Abans que la fotografia jo era dibuix. I després de la fotografia també seré dibuix. Si pensar és parlar, jo dic gargots amb el llapis.

I com a dibuixant sóc un malalt dels apunts. De fet, només m'interessen els apunts. Apunts al bar, apunts de viatge, estovalles pintades... Per això valoro Instagram, perquè és una eina perfecta per a prendre apunts amb la càmera, la càmera d'un telèfon mòbil que sempre dus a la butxaca. Entenc certes reticències a Instagram com un cert pudor que molts poden tenir a mostrar els seus apunts. No és tant que no precisin d'aquesta fase prèvia (que per a mi ja és una fantàstica darrera parada) sinó que aquesta forma part d'un procés que no es vol fer públic (algú ha vist els contactes d'en Joan Colom? Les provatures?). Després hi ha qui en fa un altre tipus de crítica idiota de l'estil "Instagram fa creure a qualsevol que és un gran fotògraf" , una crítica que arrenca de forma massiva... al 1888!!! amb la primera Kodak i el lema "pitgeu el botó que nosaltres en farem la resta". Què en pensaríem que un escriptor es queixés de què la gent escriu massa pel seu compte?

Doncs sí, jo prenc apunts amb la càmera i els comparteixo amb Instagram. N'he fet un passi de fotos amb una sel·lecció que en deixa fora les més anecdòtiques i familiars i l'he penjat en una galeria pròpia dins de la meva pàgina web. Feliç dilluns a tothom.

2013

Encetem un nou any.

Començaré presentant-vos dos projectes que alguns potser ja coneixeu.

El primer no és exactament un projecte, és més aviat un passar a net. He endreçat la meva activitat professional en una pàgina web que comparteixo amb la meva sòcia. Ja tocava, la veritat.

SANTACREU-MOLINER, per servir-vos...

L'altre projecte és ZOOLONA. Amb la sòcia tenim un fill enamorat dels animals, pel que ens vam dedicar a tunejar-li les samarretes amb trompes d'elefant o colls de girafa. El cas és que molta gent ens demanava d'on trèiem la roba, pel que ens vam decidir a comercialitzar-la. De moment tenim tres col·leccions: ZOO100% (la dels animalets), DE DIUMENGE (roba irònica de mudar, amb corbates i altres obsolescències) i PER A MOMENTS DECISIUS (en el que fent bo que "la cabra tira al monte" hem homenatjat a la LEICA M6  i a la POLAROID1000, amb talles que arriben fins a nens i nenes de la 3a edat: per a tots els públics, vaja). Per cert, tenim pàgina de fèisbuc, per si algú se'n vol fer amic. Aquí.

ZOOLONA, arquitectures per vestir..!

A banda de tot això, per aquí continuarem amb força amb la sèrie PREPARANT LA MARATÓ DE BARCELONA 2013. Com que jo a mi mateix m'acabo avorrint, tornaré la càmera cap als meus amics, coneguts i saludats que corren i a cadascun d'ells els dedicaré una foto i unes línies. El cap em bull amb altres històries, però no cal esgotar el 2013 tot just el dos de gener, oi?

Apa, una abraçada per a totes i tots i que d'aquí a un any ens mirem el 2013 amb més bons ulls que avui ens mirem el 2012...