Showing posts with label peine atroz. Show all posts
Showing posts with label peine atroz. Show all posts

Wednesday, July 22, 2009

La calle muerde.

Vaya. Pues esperaba que fuera el perro el que me mordiera, pero a la que te despistas hasta la calle te saca los dientes. Pero, ¿qué se puede esperar de Barcelona bajo un sol que cae a hostias?

Ups. I was waiting for the dog’s bite, but the street was who bit me. But, what’s you can expect from Barcelona and her summer sun that falls down so hardly…


Encima, la T-MAX400 me da un grano raro del copón, acostumbrado como estoy al TRI-X. Parece haberse puesto de acuerdo con esta luz, que azota la penumbra de la callejuela en la que vivo. Mientras, sí, esos dientes se tornan en otro peine atroz. Sin querer, la serie pide paso...

Indeed, T-MAX400 gives me a strange grain compared with TRI-X I use to shot. I think this is because of a bad developing from my photo store, but in this case it's in agreement with that light that kills these dark shadows from my street. Perhaps teeth become a dangerous comb...


NOTAS TÉCNICAS: LeicaM6+Elmarit28mm+T-MAX400

Thursday, May 28, 2009

Algo va mal

Sucede, de repente, que la cosa se manifiesta. En su nimiedad. En el azar de un revelado, pongamos...


Tras unas cañas tomadas con unos amigos, te acecha un ojo tan negro como dientes feroces. O peine atroz. Acaso el de Duchamp, con sus púas preparadas para una última ralla que peinarte. Sí. Lo negro, sobreviene... Hasta al salir de casa, a pocos metros, lo oscuro se zampa el suelo que piso.



Sí. Sombra desbocada. Por todas partes. El horror se cristaliza, incluso sobre cristales. Negros. Claro.






Y este lugar ya fue vivido y cantado..
.


Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

J.V. Foix...