Showing posts with label l'estenedor. Show all posts
Showing posts with label l'estenedor. Show all posts

Tuesday, April 30, 2013

Estelades als balcons

senyera 1
Estelades, lluna i tucà.


El meu carrer és molt petit. De tan estret el problema ja no és d'intimitat sinó de promisqüitat. Però malgrat que ens haguem vist tots el cul, això és una ciutat i el veí sempre serà un misteri. O gairebé.

senyera 2


El meu carrer és molt petit, però de dos balcons en penjen estelades i del meu una senyera. La meva senyera no està estelada perquè és la que sempre ha voltat per casa i abans eren així les senyeres, amb quatre barres ja n'hi havia prou. Des que vivia amb els pares que no la penjava però ara tinc un fill i necessito fer-ho. Estic d'acord en què les banderes no s'han de prendre massa seriosament, però no crec que sigui de fiar algú que se les carrega totes, és un discurs que acostuma a amagar a imperialistes de la pitjor mena.
La senyera la vaig penjar l'onze de setembre i des de llavors que flameja al balcó, exposada a les cagades de coloms i a la pluja i als ultraviolats del sol quan el sol hi arriba. Sí, aquest any senyeres i estelades s'han quedat als balcons, potser perquè siguin l'únic bri d'esperança que som capaços de trobar en aquests anys grisos del llarg badall.

senyera 3


El meu carrer és molt petit, però fa uns pocs anys, a banda de la senyera i les dues estelades, també hi havia un balcó amb una bandera espanyola al costat d'una altra del barça. Eren les banderes d'en Gustavo, un xicot fill d'una parella d'argentins dels que van arribar a finals dels setanta o començaments dels vuitanta i que es guanyen la vida venent bijuteria per mercats d'artesans.
Un dia la bandera ja no hi era.
Un altre em vaig trobar la seva mare i em va preguntar pel meu fill, de pocs mesos, que duia al cotxet. Ens vam posar a parlar i com qui no vol la cosa em va explicar com en Gustavo, un vespre, no es va aixecar del sofà de casa, va morir sobtadament, perquè sí, tot just amb vint anys fets. Precisament un dels vespres en què amb la meva dona ens estàvem a la Clínica Corachán pel naixement d'en Martí.

senyera 4


Al balcó d'on penjava la bandera espanyola d'en Gustavo ara s'hi enfila l'heura. Diu la seva mare que després de morir en Gustavo l'heura va començar a tirar i es va allunyar del test per arribar als pisos veïns. Una heura que s'escapa de la mirada de la mare cada cop que ens la trobem per recordar-nos el vincle de vida i de mort dels nostres fills. Potser aquesta heura sigui la bandera d'un país encara més petit que el meu carrer, i encara molt més gran que tots els carrers de qualsevol país.

Sunday, March 18, 2012

Avui em ve de gust parlar de còrrer.



A molts ens passa que a la que s'esgota la joventut comencem a còrrer.  Gent a qui fins als trenta-i-no-sé-quants ni se li havia passat pel cap això de còrrer, de cop es compren unes vambes, es vesteixen uns pantalonets curts i una samarreta i es dediquen a empassar-se quilòmetres, molts quilòmetres. Tot i que aparentment còrrer sembli un exercici físic, desenganyem-nos: és una cosa mental. I s'hi arriba de gran. El per què? Potser sigui la síndrome de Peter Pan. O la recerca dels paradisos perduts a cop de dosi d'endorfines.



Qualsevol activitat admet múltiples aproximacions. També la literària. Tard o d'hora, doncs, havia de topar-me amb un dels fondistes més il·lustres d'entre els que es dediquen a escriure: l'Haruki Murakami. En un llibre explicita la seva experiència amb el còrrer: "De qué hablo cuando hablo de correr". L'autor de "Tokio Blues (Norwegian Wood)" m'ha deixat un pèl flipat amb aquest llibre. L'he trobat molt pornogràfic. No, no hi ha cap capítol amb corredors sudorosos que a mitja sessió de running s'abandonen en una orgia. Em refereixo més aviat a convertir en objecte del seu interès certs aspectes de la quotidianitat dels que un acostuma a callar per pudor, potser també per impostar un estar pel damunt de determinades qüestions quan hom està a les portes d'un Olimp literari. Com per exemple, a dedicar un parell de pàgines a parlar de les bondats de les vambes "Mizuno".

Amb tot, de cop et trobes amb paràgrafs com aquests:

" No es que presuma de ello (¿quién podría presumir de algo así?), pero reconozco que no soy muy inteligente. Soy de los que no adquieren conciencia clara de las cosas si no las viven en carne propia, si no tocan la materia con las manos. Sea como sea, hasta que no transformo las cosas en algo visible no quedo satisfecho. Soy una persona con una estructura más física que inteligente. Por supuesto, también tengo algo de inteligencia. O eso creo. Porque si no tuviera ni una pizca de inteligencia nopodría escribir novelas por mucho que me empeñara. Pero no soy de los que vivien elaborando teorías y razonamientos puros. Y tampoco de los que avanzan utilizando el razonamiento especulativo como combustible. Más bien soy de los que, a base de someter el propio cuerpo a cargas reales y de hacer que los músculos se quejen (a veces con grandes alaridos), van consiguiendo que suba de veras la aguja del indicador de su grado de comprensión hasta que, por fin, quedan satisfechos. Ni que decir tiene que se tarda bastante tiempo en subir uno a uno todos esos peldaños hasta que por fin llegas a una conclusión. A veces, se tarda tanto tiempo que, para cuando quedas convencido, ya es demasiado tarde. Pero qué se le va a hacer. Así soy yo."



Bé. D'aquí a una setmana correré la meva primera marató. Enrere queden tres mesos d'entrenament. Tres mesos que he gaudit moltíssim, malgrat que les darreres setmanes hagi punxat. Encavalcar una gastro amb un refredat que s'ha desbocat en una sinusitis no m'ha ajudat gaire, pel que seran 42 quilòmetres més llargs del que toca. Tant és. Diumenge vinent, amb els collons per corbata, esperaré a què donin la sortida. Caminant ben a poc a poc entre una munió de gent arribarem a l'arc on comença la cursa i em posaré a trotar amb els vint-mil corredors que m'acompanyaran. A partir d'aquí em limitaré a seguir la línia blava. Fàcil.

Thursday, November 3, 2011

Els dibuixos d'en Josep Subirats. Barraques i camps de concentració.

En una entrada recent em vaig referir al diferent tempo que la fotografia té, per exemple, de la novel·la. Si amb la càmera tendim a cercar el moment decisiu, amb l'escriptura el que ens interessa és el moment estès. Dic això perquè del que vull parlar avui no és ni de fotos ni d'escrits: la cosa va de dibuix.

El temps d'exposició d'un dibuix l'emparenta més amb la literatura que amb la fotografia. No tant en la seva forma com en l'objecte del seu interès. Allò quotidià en la seva quotidianitat, allò invisible per immutable. A la contra, podríem definir la fotografia com un dibuix amb quatre ratlles de coca al damunt. Però això són tendències amb mil-i-una excepcions, que ja sabem que a l'artista el que el fot calent és jugar a la contra.

Josep Subirats
A l'estenedor, el catàleg de l'exposició d'en Josep Subirats.

Fins al 20 de novembre (i ja se les porta haver triat aquesta data) al vestíbul del Museu d'Història de Catalunya s'hi exposen dibuixos, cartells, cartes i pintures d'en Josep Subirats, en una exposició comissariada per Eric Forcada i que d'aquí a poc se n'anirà de bolos a Perpinyà i a Reus.

En Josep Subirats va ser un noi que, acabada la seva formació a La Llotja a començaments dels trenta, va dedicar-se al cartellisme publicitari fins a esclatar el cop d'estat feixista del 36. A partir d'aleshores treballarà també fent cartells però per a la República, dins del Sindicat de Dibuixants Professionals, fins que al 37 se'n va cap al front en un viatge que el menarà cap als camps de concentració amb què la República Francesa ens va acollir i després cap als camps de treball amb el que el règim franquista rebia als perdedors. Les cartes que s'hi exposen adreçades a la Teresa, la que serà la seva dóna, són il·lustratives de la violència extrema i silent exercida amb la derrota: és la distància entre un encapçalament i un altre, entre un "Estimada Teresa..." i un "Querida Teresa..." No hi ha només una amputació lingüística, hi ha també uns ulls que furguen en la intimitat més inviolable.

Si a Subirats li dediquen una exposició es deu a què era un dibuixant compulsiu. Durant l'avorriment del front i dels camps de concentració va necessitar com el respirar d'atrapar el que veia mitjançant un llapis, una ploma o un pinzell. Dóna testimoni del lloc i dels homes que l'habiten, una resistència a un oblit que negui el que va ser.

Josep Subirats
Josep Subirats dibuixant escribidors.

Un cop ha purgat els seus pecats continua la seva feina amb un cartellisme de signe ben diferent. Però una petita perversió dóna més llum al personatge: durant anys visitarà els barris de barraques de Barcelona per tal de deixar-ne constància dibuixada. Aquells camps de concentració seguien ben vius i malgrat Barcelona hi girés la vista, en Josep Subirats hi fixà la seva mirada.


Monday, September 13, 2010

El meu avi & Ludwig Wittgenstein (27). Primera anotación de los "Diarios Secretos".



Una mochila y un nombre bordado: J. Tudó

El nueve de agosto de 1914 Ludwig Wittgenstein empieza sus "Diarios Secretos". Lo de secretos no sé de dónde sale si se pueden comprar en cualquier librería por menos de 20€. Y encima traducidos. Pero volvamos al 09/08/14. Wittgenstein ya ha cruzado toda Europa para poder pegar tiros en la Guerra del 14. Porque al tipo lo teníamos en Inglaterra, desarrollando sus teorías cerca de Bertrand Russell. Curioso. Mientras Russell se convertirá en el paladín del pacifismo, a Wittgenstein le falta tiempo para correr a Austria y alistarse como soldado raso en una unidad muy pero que muy chunga en la que él será el único voluntario. Y es que la Primera Guerra Mundial fue la guerra de trincheras, y el cometido de Wittgenstein era salir a hurtadillas para cotillear qué se cocía el la trinchera de enfrente. Como una puta cabra.

"9 de agosto de 1914.

Anteayer, en el reconocimiento militar, admitido a filas y destinado al Segundo Regimiento de Artillería de Plaza en Cracovia. Salido de Viena ayer por la mañana. Llego a Cracovia en la mañana de hoy. Un amable alférez ha entregado a Trenkler, para que lo guarde, mi cuaderno de apuntes. ¿¿Podré trabajar ahora?? Tengo muchas ganas de saber cómo será mi vida en el futuro! Las autoridades militares de Viena fueron de una amabilidad increíble, Millares de personas les pedían consejo a diario y ellas daban respuestas amables y detalladas. Cosas como ésas le animan tremendamente a uno, me recordaban las relaciones inglesas."

Como el texto transcrito tiene poco más mérito que el de encabezar los "Diarios Secretos", casi que paso a detallar alguna batallita de mis abuelos. No teman: la cosa es breve. Uno no luchó en la Guerra Civil por demasiado joven. El otro tampoco, pero por mayor, tan mayor que hizo la mili antes de que Wittgenstein dejara de pegar tiros y lo confinaran al campo de prisioneros donde redactaría el "Tractatus".


Postal sin datar que mi abuelo mandó a mis bisabuelos.

Decía pues que mi abuelo hizo el servicio militar hace mucho tiempo, en una galaxia muy lejana: la galaxia África. En la postal de arriba se ve el campamento lunar en el que mi abuelo se pasó la mili: Segángan, a las afueras de Melilla. En uno de los barracones, el de en medio, hay una crucecita a lápiz. Con la equis mi abuelo indicaba a sus padres dónde había pasado el último año. Uno de los tres que se pasaría allí metido, entre sol y tedio. De 1916 a 1919. El caso es que estoy haciendo limpieza en casa y me están saliendo trastos. Como la postal. Y la mochila de la mili que encabeza esta entrada, con su nombre bordado: Joan Tudó. O una cajita de madera, del tamaño de una cajetilla de cigarrillos, con sus iniciales pintadas en una cara, y un par de palmeras con una fortaleza al fondo en la otra. ¿Se la haría él? ¿Se la compraría a un moro? Demasiado tarde para despejar las dudas.

M6+Elmarit28+TriX+vendedor de alcachofas, también dudando, frente a compradora de alcachofas, en Tetuan.
A mi abuelo no lo puedo imaginar con el mismo entusiasmo castrense de Wittgenstein. Imposible. Para arrojar luz sobre allí y sobre entonces, nada mejor que zambullirse en "La Ruta", el segundo libro de la trilogía de "La Forja de un rebelde" de Arturo Barea, la lectura más feliz del año pasado. Creo que Marruecos marcó todo el siglo XX español. Un Marruecos del que nadie se acuerda. Quizás por esto la Historia en España rima de pena.


M6+Elmarit28+TriX+ señor tetuanés.

Vaya. Entre este párrafo y el anterior han pasado unas pocas semanas. Esta interioridad viene a cuento de que en este lapso Melilla ha vuelto a dar que hablar. El 18 de agosto la prensa publicaba varias fotos de José María Aznar (el libertador de Perejil) visitando la ciudad, que a esas horas vivía un sitio (que, todo hay que decirlo, resultó mucho más civilizado que el de noventa años atrás). Y es que si la mili de mi abuelo se alarga un par de años más, no lo contamos ni él, ni yo, ni (por el mismo precio) mi madre : con Annual se pasaron a los españolitos por la piedra. Como lo del general Custer pero a lo bestia.

Parece que el conflicto sobre la soberanía de Melilla va de Historia frente a Geografía: ¿a quién debe obedecer la ralla, la frontera?.

M6+Elmarit28+TriX+ escaleras en Tetuan.

La Historia se escribe a toro pasado. Y la escribe quien logra escribirla, redundancia nada baladí. Rifeños que en la vida conocieron rey ni sultán de repente se ven convertidos en premio de consolación del último mono europeo.
Todavía duele Cuba cuando España se enzarza en una sangría para retener un trozo de nada en el norte de África.
Al poco tiempo, los hijos del moro sometido harán el trabajo sucio de la... cruzada (!!!) que liberará España de rojos y rompedores. Lo del nacionalcatolicismo moro mediante no se le ocurre ni a la Conferencia Episcopal Española y a la FAES juntas.
Transcurre otra media generacion y el Rif entero pasa de español a algo que no había sido en la vida: marroquí... y de toda la vida. Las paradojas cuentan con un estómago que puede con todo.

Y frente a la Historia, la Geografía. Sí, aproximadamente un río es un río, una cordillera es una cordillera, un estrecho un estrecho. Argumentos muy científicos ellos. Como cuando se decide que el Egeo sea frontera. La cosa está tan clara que si se debe desplazar a millones de personas, pues se desplazan. Si un accidente geográfico es centro o es frontera no debe importar a nadie. Uno de los hijos del enciclopedismo salió un pelín fascista: los que hablan A, aquí; los que creen en B, allí. La preeminencia de las putas mayúsculas.



Entre Historia y Geografía, pues, Poesía y que se jodan.



El paraíso cabe en el bolsillo.