Saturday, February 25, 2012

Des de dalt de la moto (2).

tron i moto 2
M6+Elmarit28ASPH+HP2+GS-R1200GS


Vam deixar la cosa en què posava primera, desembragava, gas i en caçatrons tornava a l'atac (gràcies Markus per la troballa, que tot súperheroi necessita d'un súpernom). El tron el vaig trobar un quilòmetre enllà, al trencant d'una rotonda. Freno, punt mort, clic i fora. Setmanes després em trobo amb la imatge revelada. Per un moment el dramatisme de la il·luminació em recorda les instantànies d'en Weegee (des del fèisbuc en Juan R. també olora la mateixa flaire). En Weegee a cop de flaix ens fueteja amb una fotografia descarnada, sòrdida, despullada.   Ja li va al tema: un tron buit a la carretera és una puta que en algun racó, no massa lluny, es deixa omplir per vint o trenta euros. Euros de la butxaca d'algú que també està camí de casa i ja triga uns minuts més del compte a arribar-hi. Hi ha hagut pana a la carretera que dirà.

Tinc dubtes sobre la llum d'aquest parell de fotos. Tinc dubtes sobre les fotos. I és que tinc escrúpols de retratar aquests trons amb una il·luminació moral. És una mica com donar la foto ja pensada, creuar la línia que separa un reportatge d'un article d'opinió. De totes maneres em guanya la tensió entre el tron i jo, així que les dono per bones.

En primer pla m'hi trobo la moto. Bé, és clar, l'hi trobo perquè jo li vaig posar. Una fotografia un pèl autoreferencial. Però qualsevol foto ja és un autoretrat d'alguna manera, així que per sortir-hi un pèl més del compte l'únic que farem és ensenyar més cuixa, fer explícit el procés amb un petit estriptis... Tariro-tariro..! La senyora S. em diu que aquestes fotos serien un bon final per a la sèrie. Potser sí en tant que autobiogràfiques... El que em venen ganes de matar-la d'una vegada (a la sèrie, no a la senyora S.) doncs comença a distreure'm d'altres històries amb les que em podria enredar. Mentres penso un final de festa per als meus trons aniré esmolant la càmera, no m'hagi deixat algun tron en el tinter...


Thursday, February 23, 2012

Des de dalt de la moto (1).

tron i moto 1
M6+Elmarit28ASPH+C-31+BMW-R1200GS, a tres quarts menys cinc de set del vespre.

Autovia de Castefa, de tornada a casa. Un tron buit, encara tebi. M'aturo al marge amb els llums d'emergència posats i el d'encreuament il·luminant l'escena. La càmera ja la duia penjant del coll, previsor... Sense treure'm el casc enfoco a ull, enquadro a sentiment i l'índex dret prem el disparador. Embragatge, primera, gas i adéu. Camí d'un altre tron.


Tuesday, February 21, 2012

40.

Ahir va fer quaranta dies que vaig fer quaranta anys. He deixat passar una quarantena perquè és el que toca en una situació així. En català, que és una llengua a mig extingir, no tenim segons quins matisos que sí trobem en altres idiomes que han pogut recollir sense castracions el pols dels canvis sociològics del segle XX. Així, en espanyol trobem que dels vint als trenta hom s'anomena "veinteañero", fins als quaranta passa a ser "treintañero", però a partir d'aquí el sufix es posa lleig: "cuarentón", "cincuentón", etc. I tornant al català, sense aquestes fastigoses marques lingüístiques, qui el canta es busca dreceres per no esmentar paraula tan bruta com quaranta. Senyores i senyors, amb tots vostès el "fa vint anys que tinc vint anys" d'en Serrat:



Quaranta dies. Una quarentena. Potser una quaresma com la que comença aquesta setmana. Una mena de travessa del desert sense que al final em sigui revelat res de res. Ni ganes. La veritat és que no ho acabo d'entendre, jo estava tan tranquil passant d'un dia a un altre i de cop, quaranta. Perplex, només he estat capaç de decidir dues coses:

Primera: que amb quaranta he d'anar afaitat. Tinc la barba blanca, cada cop més blanca. Però si amb trenta em feia gràcia amb quaranta no toca. Així que un parell de cops a la setmana m'hi passo la Gilette. I pel mateix preu la mare i la sogra contentes.

Segona: corro. No sé el per què (n'hi ha d'haver de per què?). Igual que en Forrest Gump. Em poso les bambes i corro lluny, molt lluny dels quaranta. Paradoxalment, en direcció als quaranta (dos) quilòmetres de la propera marató de Barcelona. La síndrome de Peter Pan? Segur. Però també obeeixo al meu instint: així com sempre que em pregunten res començo per negar-ho tot, davant del dubte corro.

En aquest aniversari quaranta (un) dies diferit, el regal us el faig jo: Per a tots vosaltres, quaranta quarantes...