Monday, September 23, 2013

Dels circuits amb nodes emocionals.

lx3+novembre 2011

Matí guai. Un parell de visites a unes possibles obres que igual cauen. La darrera a Torre Baró. Hi he anat preparat i amb les vambes posades, així que a la que he enllestit m'he despilotat i apa, a trotar que m'he de preparar la Mitja de Sant Cugat d'aquest diumenge. M'he enfilat cap a la torre del baró i després m'he deixat caure cap a Ciutat Meridiana. Torre Baró m'encanta, té un punt kitsh d'aquest que li posa catxondo a en Javier Cercas (i alguna espurna de raó deu tenir doncs n'està ple d'estelades) i a la que et creues amb algú va... i et saluda!!! Això, i la tira de fonts, cada poques passes una font, de segur que com a record d'un passat recent encara més precari que els temps presents.

lx3+novembre 2011

lx3+novembre 2011

He travessat l'autopista per una passera que m'ha dut a Vallbona. Aquest barri de segur que és el més desconegut de Barcelona, tant que ni cristo deu saber que es tracta d'això, de Barcelona. Unes poques cases encastades entre l'autopista, el Besòs i el turó de Montcada, i entre aquestes cases la residència d'avis on va morir la meva àvia enduta per un Alzheimer fastigós.

Febrer de 2005. Al passadís de la residència on acabava de morir la meva àvia.

Segons quin recorregut atorga una profunditat emocional al camí que alleugereix les cames i accelera els pensaments. De Vallbona, però, sorprèn la traça del Rec Comtal, ben a la vista i amb un cabal d'aigua cristal·lina formidable. Corrent amunt, la trobem des del peu de la passera que m'ha dut a Vallbona fins a perdre's després d'acompanyar una bona estona la via de ferrocarril que segueix el Besòs i ens porta a Montcada.
lx3+Rec Comtal+novembre 2011

lx3+novembre 2011

A Montcada i Reixac he creuat el riu per un pont i des de l'altra riba he girat cua fins a trobar la mar, set quilòmetres més enllà. Pel camí he pogut trotar pel damunt de la gespa dels accessos al Parc de Can Zam, que va ser un dels primers espais verds que vaig fer amb la carrera recent acabada. En aquella època començava a amarar-me del realisme brut de les novel·les nord-americanes perquè realment vaig trobar el "grau zero" de l'Arquitectura, i és que no se m'hi veu la mà per enlloc (i mola).

El darrer tram del Besòs té l'accés prohibit però realment és una mena de rambla de gent, de bicis i... de vici, que sospito que és una zona de "cruising" per la de mirades que llancen tot de tipus ociosos palplantats rere els canyars d'aquest aiguamoll. En tot cas, una bona excusa per no afluixar el ritme.

2010+triX+M6

2010+triX+M6

Arribats a la platja te la mires i li dones ben ràpid l'esquena. Et refresques en una font i tornes a creuar el Besòs seguint el tramvia, apuntant a Barcelona i tot recte que no té pèrdua: Passeig Taulat, Avinguda Icària, Passeig de Circumval·lació, baixar el ritme per mirar per la finestra de l'escola de mon fill (on també hi va estudiar un temps ma mare, on es va haver de sentir per primera vegada que "aquí se habla en castellano"), Passeig de Picasso, enrecordar-se'n de tombar per Princesa i ja sóc a casa.

Un pèl més de 20 quilòmetres, més del que volia i havia de còrrer, però m'ha provat de collons.

2010+triX+M6

 PD: Quan corro no faig fotos, això li ho deixo al meu amic Juan R., del que un dia en parlaré. He tirat, doncs, d'arxiu, enfilant les imatges que van seguint el circuit. Alguna d'elles ja ha passat pel bloc i és que hi ha fotos un pèl pesades...

Monday, September 9, 2013

A la Via (de blocs) Catalana

Gener de 2013. Estelada estesa al Poble Nou. GalaxySII amb processat Instagram.


El proper dimecres seré a La Via Catalana. A prop de casa. Hi vull dur a mon fill i no estic per voltar gaire així que no crec que m'acosti al tram al que estic apuntat, el que envolta La Caixa. No és que combregui totalment amb els del Procés Constituent, però si es tracta de baixar una bandera per hissar-ne una altra la cosa no m'engresca prou. L'endemà del ridícul de la candidatura madrilenya a Buenos Aires va i l'alcalde Trias treu la pols a les olimpíades d'hivern. Se'm han quedat uns pèls de punta que ni la senyora Botella. El més divertit de tot plegat és que ens estem inventant un nou país i qualsevol cosa ha de ser possible.

Aquesta entrada al bloc ja és Via Catalana. Està enllaçada en una cadena de blocs que fan la Via pel seu compte, així que vinc de no sé on i us meno cap a El Racó de l'Agnès, un bloc dedicat al patchwork i és que els camins de la independència són inescrutables...