Saturday, March 31, 2012

Després de la vaga. La violència.



Untitled

Aquest divendres, el dia després de la vaga general, a la pantalla de l'edició digital per a mòbil de La Vanguàrdia coincidien dues notícies: 1) El PP demana l'aplicació de la llei antiterrorista als detinguts pels aldarulls del dia anterior. 2) Rècord de desnonats a Espanya: gairebé 60.000 famílies han perdut la casa. De moment ens quedem sense el corol·lari: l'aplicació de la llei antiterrorista a qui no pugui pagar la hipoteca.

El mateix dia a El País, en Juan José Millas començava un article d'aquesta manera: "Cuando las palabras, tan sonoras, se alejan demasiado de la realidad, tan muda, resulta más elocuente la realidad que las palabras. "

I sense sortir ni de divendres ni de diari, en Guillem Martínez finalitzava un brillant article amb unes paraules que crec que, com les d'en Millás, venen al cas: "No ver la realidad es una región de la violencia, quizá la más peligrosa y contagiosa."




El mercat de l'art al MACBA



Sunday, March 18, 2012

Avui em ve de gust parlar de còrrer.



A molts ens passa que a la que s'esgota la joventut comencem a còrrer.  Gent a qui fins als trenta-i-no-sé-quants ni se li havia passat pel cap això de còrrer, de cop es compren unes vambes, es vesteixen uns pantalonets curts i una samarreta i es dediquen a empassar-se quilòmetres, molts quilòmetres. Tot i que aparentment còrrer sembli un exercici físic, desenganyem-nos: és una cosa mental. I s'hi arriba de gran. El per què? Potser sigui la síndrome de Peter Pan. O la recerca dels paradisos perduts a cop de dosi d'endorfines.



Qualsevol activitat admet múltiples aproximacions. També la literària. Tard o d'hora, doncs, havia de topar-me amb un dels fondistes més il·lustres d'entre els que es dediquen a escriure: l'Haruki Murakami. En un llibre explicita la seva experiència amb el còrrer: "De qué hablo cuando hablo de correr". L'autor de "Tokio Blues (Norwegian Wood)" m'ha deixat un pèl flipat amb aquest llibre. L'he trobat molt pornogràfic. No, no hi ha cap capítol amb corredors sudorosos que a mitja sessió de running s'abandonen en una orgia. Em refereixo més aviat a convertir en objecte del seu interès certs aspectes de la quotidianitat dels que un acostuma a callar per pudor, potser també per impostar un estar pel damunt de determinades qüestions quan hom està a les portes d'un Olimp literari. Com per exemple, a dedicar un parell de pàgines a parlar de les bondats de les vambes "Mizuno".

Amb tot, de cop et trobes amb paràgrafs com aquests:

" No es que presuma de ello (¿quién podría presumir de algo así?), pero reconozco que no soy muy inteligente. Soy de los que no adquieren conciencia clara de las cosas si no las viven en carne propia, si no tocan la materia con las manos. Sea como sea, hasta que no transformo las cosas en algo visible no quedo satisfecho. Soy una persona con una estructura más física que inteligente. Por supuesto, también tengo algo de inteligencia. O eso creo. Porque si no tuviera ni una pizca de inteligencia nopodría escribir novelas por mucho que me empeñara. Pero no soy de los que vivien elaborando teorías y razonamientos puros. Y tampoco de los que avanzan utilizando el razonamiento especulativo como combustible. Más bien soy de los que, a base de someter el propio cuerpo a cargas reales y de hacer que los músculos se quejen (a veces con grandes alaridos), van consiguiendo que suba de veras la aguja del indicador de su grado de comprensión hasta que, por fin, quedan satisfechos. Ni que decir tiene que se tarda bastante tiempo en subir uno a uno todos esos peldaños hasta que por fin llegas a una conclusión. A veces, se tarda tanto tiempo que, para cuando quedas convencido, ya es demasiado tarde. Pero qué se le va a hacer. Así soy yo."



Bé. D'aquí a una setmana correré la meva primera marató. Enrere queden tres mesos d'entrenament. Tres mesos que he gaudit moltíssim, malgrat que les darreres setmanes hagi punxat. Encavalcar una gastro amb un refredat que s'ha desbocat en una sinusitis no m'ha ajudat gaire, pel que seran 42 quilòmetres més llargs del que toca. Tant és. Diumenge vinent, amb els collons per corbata, esperaré a què donin la sortida. Caminant ben a poc a poc entre una munió de gent arribarem a l'arc on comença la cursa i em posaré a trotar amb els vint-mil corredors que m'acompanyaran. A partir d'aquí em limitaré a seguir la línia blava. Fàcil.

Tuesday, March 6, 2012

M'anuncio?

anunciat-1_pet

Quina pressió al voltant per tal que m'anunciï...
Al final cauré.
Sóc una víctima del màrqueting barato i si em diuen que compri, compro. Si m'he d'anunciar, m'anuncio.
I què anuncio?
Jo què sé... A mi mateix, no?
I què poso? Ah, sí. Si ho pregunto als que en saben ho tinc clar de seguida:

Sí a tot. Final feliç garantit.


No estan els temps per fer-se l'estret.

anuncia't