Avui fa un mes que corria la marató de Barcelona. Va ser una experiència tan emotiva que em va donar per quedar-me-la per a mi sol, així que l'entrada que havia pensat per parlar-ne s'està fent esperar. Ja veurem si arriba algun dia.
De totes maneres sí que em ve de gust de fer una petita celebració aquí al bloc, i per això penjo una fotografia que no és meva:
 |
| “A woman near Kenmore Square”, Alex Trautwig (GETTY) |
Al darrer quilòmetre de la marató de Boston d'enguany una dona mira enrere cercant el seu amic amb l'ai al cos. Els demés corredors encara no saben cap a on corren. El cas és que després de publicar-se la fotografia, aquesta dona anònima es va posar en contacte amb el periodista per explicar la seva història també anònima, i d'això en parla l'article del New Yorker d'on he tret aquesta fotografia.
Feu-ho. Llegiu l'article. El teniu AQUÍ. A un clic.
Rere cadascun d'aquests milers de corredors s'hi amaga una gran història.
***
No sé per què la dignitat de cadascun d'aquests corredors la veig agermanada amb la dels milers d'usuaris d'Instagram o aplicacions similars. Cap dels corredors de la fotografia crec que aspiri a esborrar la llegenda de l'Abebe Bikila com no per penjar una foto a Instagram somniarem a substituir a en Manu Brabo amb un altre Pullitzer. En canvi les xarxes socials en van plenes de fotògrafs que es miren amb recança que a la gent li interessi de fer les seves fotos i es donen uns bons riures a la seva salut.
Que hi ha un munt d'atletes que baixen de les 2h10' els 42,195km se m'en refot força quan deixo el sofà per les vambes. De la mateixa manera que hi hagi una Cristina García Rodero no em treurà la necessitat d'explicar el món que m'envolta per dolentes que siguin les meves fotos. I que s'esperin asseguts Foncubertes i altres "pàjaros" amb postfotografies i altres obsolescències: entendre el món, explicar-te'l, és una experiència personal i intransferible. En paraules més entenidores: per més bé que es corri algú, em quedo amb els meus orgasmes.
No comments:
Post a Comment