Thursday, April 19, 2012

Refotografiant Charles Clifford, o posant les corones al seu lloc.


Pla de Palau. "Álbum Recuerdos fotográficos del viaje de SS. MM. y AA. RR.
a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón".  Charles Clifford, 1860.
Paper a l'albúmina. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Hi havia una vegada a Espanya una reina que no caçava elefants. I no els caçava perquè llavors Botswana sí que quedava l'hòstia de lluny i el més fàcil era que una tribu et cacés a tu, per més cap coronat que duguessis. El que sí que caçava eren braguetes, i és que casar-se amb un gai no acaba de rimar amb fidelitat, ni avui ni al segle XIX.


Resultat de googlejar "Reina Isabel II de España".

A aquesta reina "de los tristes destinos" se li va ocórrer un dia de visitar la "España Incorporada o Asimilada", és a dir, Aragó, Catalunya i Balears. Aquest viatge més enllà de la Ejpaña-Ejpaña (si no sabeu, busqueu "Bono", "Aznar" o "caverna" a la wikipedia i ja us ho trobareu) el feu acompanyada d'un fotògraf, el gal·lès establert a Madrid Charles Clifford, qui va aixecar acta de la rebuda engalanada que cada ciutat oferia a la senyora Isabel de Borbó, la mestressa de tot plegat. 

Mapa Polític (ya te digo...) d'Espanya del 1854
(Biblioteca Nacional de Madrid)

La fotografia d'en Clifford que encapçala aquest escrit és una vista del Pla de Palau del 1860. Forma part de l'àlbum de fotografies que va donar fe del viatge de l'Isabel Borbó, i per això el detall de la corona que sobrevola la foto. L'arc que s'hi veu forma part de l'escenografia del poder que acompanya a tot Mag d'Oz. Us recomano l'entrada que Les Finestres del Temps va dedicar a aquest tipus de mona de Pasqua aixecades a Palma de Mallorca.

Amb motiu de l'exposició "Refotografiar Barcelona amb Mark Klett" de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, em vaig encarregar de refotografiar la imatge d'en Clifford. Refotograriar cent cinquanta anys després del "click" original suposa sovint la pèrdua abrupta del fil conductor que lliga la representació amb allò representat. Amb posterioritat a la fotografia es va edificar la facultat de Nàutica entre l'espai retratat i el punt on hi hagué el fotògraf, el vantage point. Curiosament, que hi aixequessin una facultat de Nàutica em va donar la pista de com situar-nos a la carta: buscant i trobant una enfilació que ens connecta segle i mig i que em permeto d’assenyalar amb el dit, de forma literalment indexal, tot ordenant uns elements que ja no són exactament els mateixos de quan en Clifford perseguia el pelegrinatge de la senyora Isabel Borbó per les sucursals del seu negoci familiar a l'España Asimilada.

Enfilació*. Vista del Pla de Palau, a travès de l’escola de Nàutica. Isidre Santacreu 2011. Al centre Pla de Palau. Charles Clifford, 1860
*  Enfilació f. Acte d'enfilar. Especialment: a) Punt de vista del relleu de la costa, que serveix al pescador com a guia per a orientar-se en la situació de la barca en el mar (Roig-Amades Pesca). Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Institut d’estudis Catalans.
Isidre Santacreu, 2011. Tecnologia d'impressió d'HP. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.


L'exposició encara es pot veure a l'AFB fins al 19 de maig (l'exposició virtual, aquí). Dimecres vinent per la tarda participaré a la visita guiada que l'AFB organitza a l'exposició, juntament amb dos fotògrafs més que han participat al projecte, en Javier Sardà i en John Frederic Anderson. Cal reservar hora a l'Arxiu amb una trucada de telèfon. Espero trobar-vos-hi!






Wednesday, April 4, 2012

Després de la vaga: més violència.

L'Angelo amb l'ull acabat de ferir a la vaga del 29-M al Passeig de Gràcia.
Fotografia d'en Jordi Borràs Abelló.

"Ull per ull", diu la llei del Talió. Hi ha qui la considera un despropòsit. D'altres també, però per tova. Al nostre país, per exemple, des de fa uns quants Governs que s'aplica la llei del "ull per contenidor cremat". Una llei que no cal ni que l'apliqui el poder judicial ni que s'apliqui a qui hagi cremat el contenidor: amb què hi hagi un mosso amb una escopeta prop d'un contenidor en flames i un tipus que passava per allà, apa, un borni més. Hi ha polítics que quan diuen que això serà Massachussetts el que volen dir és que serem pitjor que Texas.

L'Angelo i la seva companya estaven a la manifestació. Ell va rebre l'impacte d'una pilota de goma disparada pels mossos i ha perdut la visió de l'ull. La seva companya ha demanat ajuda per trobar testimonis del que allí hi va passar i ha trobat el suport de l'autor d'aquesta fotografia, en Jordi Borràs Abelló, qui va penjar la foto ahir al seu mur de fèisbuc amb aquest text:

"Si vareu presenciar els fets, l'Angelo i la seva companya busquen testimonis per poder posar la denúncia. El noi ha quedat cec d'un ull per una pilota de goma disparada a les 18.45h del dia 29 de Març al Passeig de Gràcia tocant a El Corte Inglés. Podeu escriure a: cristina_fg9@hotmail.com COMPARTIU-HO!"

De la violència que vull parlar no és la del tret de la policia que ha provocat una disminució física de per vida a un ciutadà. M'interessa una altra violència, la que ha aplicat fèisbuc a l'esborrar aquesta foto i amenaçar al seu autor en eliminar-li el seu perfil si torna a "reincidir".

El futur sempre comença com una broma. Fèisbuc per exemple. És divertit, tan adolescent com el seu creador, súperguai. I quan tots hi som pujats al carro, fluix fluixet, aplica unes dioptries a la cosa, no fos cas que el que hi trobem s'allunyi massa del discurs oficial.

I el camp de batalla ja no són només els carrers. De què, sinó, el telèfon d'en Mark Zuckerberg a l'agenda d'en Pim-Pam Puig? O tot ha estat un terrible malentès?


Saturday, March 31, 2012

Després de la vaga. La violència.



Untitled

Aquest divendres, el dia després de la vaga general, a la pantalla de l'edició digital per a mòbil de La Vanguàrdia coincidien dues notícies: 1) El PP demana l'aplicació de la llei antiterrorista als detinguts pels aldarulls del dia anterior. 2) Rècord de desnonats a Espanya: gairebé 60.000 famílies han perdut la casa. De moment ens quedem sense el corol·lari: l'aplicació de la llei antiterrorista a qui no pugui pagar la hipoteca.

El mateix dia a El País, en Juan José Millas començava un article d'aquesta manera: "Cuando las palabras, tan sonoras, se alejan demasiado de la realidad, tan muda, resulta más elocuente la realidad que las palabras. "

I sense sortir ni de divendres ni de diari, en Guillem Martínez finalitzava un brillant article amb unes paraules que crec que, com les d'en Millás, venen al cas: "No ver la realidad es una región de la violencia, quizá la más peligrosa y contagiosa."




El mercat de l'art al MACBA



Sunday, March 18, 2012

Avui em ve de gust parlar de còrrer.



A molts ens passa que a la que s'esgota la joventut comencem a còrrer.  Gent a qui fins als trenta-i-no-sé-quants ni se li havia passat pel cap això de còrrer, de cop es compren unes vambes, es vesteixen uns pantalonets curts i una samarreta i es dediquen a empassar-se quilòmetres, molts quilòmetres. Tot i que aparentment còrrer sembli un exercici físic, desenganyem-nos: és una cosa mental. I s'hi arriba de gran. El per què? Potser sigui la síndrome de Peter Pan. O la recerca dels paradisos perduts a cop de dosi d'endorfines.



Qualsevol activitat admet múltiples aproximacions. També la literària. Tard o d'hora, doncs, havia de topar-me amb un dels fondistes més il·lustres d'entre els que es dediquen a escriure: l'Haruki Murakami. En un llibre explicita la seva experiència amb el còrrer: "De qué hablo cuando hablo de correr". L'autor de "Tokio Blues (Norwegian Wood)" m'ha deixat un pèl flipat amb aquest llibre. L'he trobat molt pornogràfic. No, no hi ha cap capítol amb corredors sudorosos que a mitja sessió de running s'abandonen en una orgia. Em refereixo més aviat a convertir en objecte del seu interès certs aspectes de la quotidianitat dels que un acostuma a callar per pudor, potser també per impostar un estar pel damunt de determinades qüestions quan hom està a les portes d'un Olimp literari. Com per exemple, a dedicar un parell de pàgines a parlar de les bondats de les vambes "Mizuno".

Amb tot, de cop et trobes amb paràgrafs com aquests:

" No es que presuma de ello (¿quién podría presumir de algo así?), pero reconozco que no soy muy inteligente. Soy de los que no adquieren conciencia clara de las cosas si no las viven en carne propia, si no tocan la materia con las manos. Sea como sea, hasta que no transformo las cosas en algo visible no quedo satisfecho. Soy una persona con una estructura más física que inteligente. Por supuesto, también tengo algo de inteligencia. O eso creo. Porque si no tuviera ni una pizca de inteligencia nopodría escribir novelas por mucho que me empeñara. Pero no soy de los que vivien elaborando teorías y razonamientos puros. Y tampoco de los que avanzan utilizando el razonamiento especulativo como combustible. Más bien soy de los que, a base de someter el propio cuerpo a cargas reales y de hacer que los músculos se quejen (a veces con grandes alaridos), van consiguiendo que suba de veras la aguja del indicador de su grado de comprensión hasta que, por fin, quedan satisfechos. Ni que decir tiene que se tarda bastante tiempo en subir uno a uno todos esos peldaños hasta que por fin llegas a una conclusión. A veces, se tarda tanto tiempo que, para cuando quedas convencido, ya es demasiado tarde. Pero qué se le va a hacer. Así soy yo."



Bé. D'aquí a una setmana correré la meva primera marató. Enrere queden tres mesos d'entrenament. Tres mesos que he gaudit moltíssim, malgrat que les darreres setmanes hagi punxat. Encavalcar una gastro amb un refredat que s'ha desbocat en una sinusitis no m'ha ajudat gaire, pel que seran 42 quilòmetres més llargs del que toca. Tant és. Diumenge vinent, amb els collons per corbata, esperaré a què donin la sortida. Caminant ben a poc a poc entre una munió de gent arribarem a l'arc on comença la cursa i em posaré a trotar amb els vint-mil corredors que m'acompanyaran. A partir d'aquí em limitaré a seguir la línia blava. Fàcil.

Tuesday, March 6, 2012

M'anuncio?

anunciat-1_pet

Quina pressió al voltant per tal que m'anunciï...
Al final cauré.
Sóc una víctima del màrqueting barato i si em diuen que compri, compro. Si m'he d'anunciar, m'anuncio.
I què anuncio?
Jo què sé... A mi mateix, no?
I què poso? Ah, sí. Si ho pregunto als que en saben ho tinc clar de seguida:

Sí a tot. Final feliç garantit.


No estan els temps per fer-se l'estret.

anuncia't



Saturday, February 25, 2012

Des de dalt de la moto (2).

tron i moto 2
M6+Elmarit28ASPH+HP2+GS-R1200GS


Vam deixar la cosa en què posava primera, desembragava, gas i en caçatrons tornava a l'atac (gràcies Markus per la troballa, que tot súperheroi necessita d'un súpernom). El tron el vaig trobar un quilòmetre enllà, al trencant d'una rotonda. Freno, punt mort, clic i fora. Setmanes després em trobo amb la imatge revelada. Per un moment el dramatisme de la il·luminació em recorda les instantànies d'en Weegee (des del fèisbuc en Juan R. també olora la mateixa flaire). En Weegee a cop de flaix ens fueteja amb una fotografia descarnada, sòrdida, despullada.   Ja li va al tema: un tron buit a la carretera és una puta que en algun racó, no massa lluny, es deixa omplir per vint o trenta euros. Euros de la butxaca d'algú que també està camí de casa i ja triga uns minuts més del compte a arribar-hi. Hi ha hagut pana a la carretera que dirà.

Tinc dubtes sobre la llum d'aquest parell de fotos. Tinc dubtes sobre les fotos. I és que tinc escrúpols de retratar aquests trons amb una il·luminació moral. És una mica com donar la foto ja pensada, creuar la línia que separa un reportatge d'un article d'opinió. De totes maneres em guanya la tensió entre el tron i jo, així que les dono per bones.

En primer pla m'hi trobo la moto. Bé, és clar, l'hi trobo perquè jo li vaig posar. Una fotografia un pèl autoreferencial. Però qualsevol foto ja és un autoretrat d'alguna manera, així que per sortir-hi un pèl més del compte l'únic que farem és ensenyar més cuixa, fer explícit el procés amb un petit estriptis... Tariro-tariro..! La senyora S. em diu que aquestes fotos serien un bon final per a la sèrie. Potser sí en tant que autobiogràfiques... El que em venen ganes de matar-la d'una vegada (a la sèrie, no a la senyora S.) doncs comença a distreure'm d'altres històries amb les que em podria enredar. Mentres penso un final de festa per als meus trons aniré esmolant la càmera, no m'hagi deixat algun tron en el tinter...


Thursday, February 23, 2012

Des de dalt de la moto (1).

tron i moto 1
M6+Elmarit28ASPH+C-31+BMW-R1200GS, a tres quarts menys cinc de set del vespre.

Autovia de Castefa, de tornada a casa. Un tron buit, encara tebi. M'aturo al marge amb els llums d'emergència posats i el d'encreuament il·luminant l'escena. La càmera ja la duia penjant del coll, previsor... Sense treure'm el casc enfoco a ull, enquadro a sentiment i l'índex dret prem el disparador. Embragatge, primera, gas i adéu. Camí d'un altre tron.