Tronos precipitados.

M6+TriX+Cron50+CamíRal a Viladecans

Salut, república i sexe.

Edito... Les presses d'un 14 d'abril que venia amb mi mateix que me n'anava, m'han portat a penjar aquesta entrada des de la cua del mostrador de facturació de la T1 de BCN. Ara jec al llit de la capital d'una República de debó, amb la comoditat del wifi de l'hotel. La fotografia que us ensenyo correspon a un dels muntatges de Repressió i Resistència que aquest estiu passat s'escampaven per Barcelona de la mà d'Arqueologia del Punt de Vista. És el monument a la República que ens saluda des d'un Cinc d'Oros de fa setanta-molts anys. El brindis amb el que encapçalo l'entrada l'he manllevat d'en Jordi C. Que es foti i que un altre dia no vagi amb desitjos tan rodons.

Ja no.

La Rambla, 1 d'abril de 2011

Esta luz...

Probablemente no, no sea la luz de Antonio Gamoneda, es otra. No importa. Por unos instantes me ha arrebatado de igual modo. Con el crío a cuestas he sacado la cámara del bolsillo para acercarme a esa luz. Cinco minutos después se había ido.

Visitants d'una exposició. La "negra ombra que enlluernes" de Ricard Terré, a Vàlid Foto.

Aquest dimarts passat vaig poder atansar-me a VÀLID FOTO, on la Laura Terré ens va regalar un passeig a través d'un munt de fotografies del seu pare. Aquesta galeria de prop d'Arc de Triomf acull aquests dies "Negra ombra que enlluernes", una exposició de còpies tirades pel propi Ricard Terré que es pot visitar fins al proper 1 d'abril.

Les explicacions de la Laura Terré van suposar uns peus de foto de luxe. I potser uns millors peus de fotògraf. Peus que caminen dels anys cinquanta fins a abans d'ahir, en un trajecte que arrenca en uns temps de carències inimaginables avui dia, però que fan bo l'anàlisi de Guy Debord sobre "La societat de l'espectacle". Les processons i ritus populars que capten l'interès d'en Ricard Terré passaran de ser festes a mers espectacles, l'estigma de la nostra contemporaneïtat. I en aquell poble perdut on hi va portar la càmera a veure passejar taüts amb falsos cadàvers, en uns anys els taüts en serien un de sol amb unes grades farcides de fotògrafs. Terré hi continuarà pelegrinant, però canviant la càmera per un fer-la petar amb les amistats que hi anirà cosint en aquests improvisats foto fòrums d'una España Oculta on ens hi hem deixat les llums enceses.

Us deixo una banda sonora que desitjo us agradi tant com a mi. Als versos de na Rosalía de Castro que posen títol a l'exposició, en Xoán Montés Capón els hi va posar música ja fa més d'un segle i (no fa tant) la Luz Casal la veu.

D'ara endavant. Fotografia per a la portada del darrer llibre d'en Martí Noy i Freixa.

Ja fa uns mesos que vaig rebre un correu electrònic. A l'amic d'uns amics li havia fet gràcia el blog i em demanava si jo podia pensar en una fotografia per a la portada del seu segon llibre de poemes. No cal dir que de seguida em va pujar la mosca al nas: algú a qui li agradaven les meves fotos i a sobre poeta! De segur que no podia ser un tipus de fiar, i menys amb els amics que compartíem. Vam quedar per parlar-ne a la terrassa del Líving, un lloc públic i concorregut, pel que pogués passar.

I va passar que m'hi vaig trobar a un tipus magre de mocador al coll, amb l'esguard de qui va a comprar caramels, la cantarella d'un contista de Djemaa El Fna i una barba més ben arreglada que la meva (jo és que, des que l'àvia va deixar de fer-me la ratlla, sóc un home despentinat). M'entabanaria de calaix, vaja.

Me'n vaig tornar a casa amb "Autoestop" i l'esborrany "D'ara endavant" sota el braç. A l'arribar-hi vaig deixar les dues obres al costat del capçal del llit i allí es van quedar uns dies, algunes setmanes potser. Sense obrir-les. Per por.

Sí, la poesia em fa por. Ja em perdonarà mon pare (gran lector d'aquest blog amb el que omple les seves hores mortes a la presó), però sóc fill de moltes llets. Bona part del semen intel·lectual que engendrà el desastre que sóc el dec a en Ferran Lobo, la mirada més afilada amb la que hagi topat mai. Aquest professor d'estètica ens va dir un dia, entre rulo i rulo:

"A la poesia no s'hi pot acostar un de jove o hi pot deixar la pell; vaig compartir una nit i una foguera amb un pescador vell, de Palafrugell; en un moment donat, per encendre un caliquenyo va atansar-s'hi una brasa agafada amb els dits; només amb aquestes durícies al nostre ànim podem apropar-nos als versos..."

Més o menys.

Però, més que per por que trobar-me amb aquesta poesia encesa (tan rara i perillosa de trobar), patia per si topava amb A) una col·lecció de cursilades o B) una palla mental i indesxifrable.

Al·lucinant: va ser la C)..!

Així que compte, que crema!


Larva, la finestra cega.

A cops de mall, obro

el pany del cel, papallona.



De les runes dels records

en faré morter.


Martí Noy i Freixa.

Se alquila plaza de garaje.

Se alquila plaza de garaje para auto pequeño, ecológico y trepador. Razón: no mucha, la verdad.