Preparant la marató-BCN'13 (VI). La polla del corredor.

corredor amb trempera

Ja s'olora la marató, no queden ni un parell de mesos. El meu entrenador personal em va demanar de vuitanta a cent quilòmetres per setmana. Jo em vaig proposar uns setanta. I de mitja amb prou feines en faig quaranta: patiré un colló. Però el cul cada cop em pesa menys: m'he desempallegat d'uns quatre quilos. Continuo amb sobrepès, però anem pel bon camí... més o menys: ahir vaig trotar de El Prat a casa pujant al Castell de Montjuïc i ja de bones a primeres em vaig notar unes molèsties al bessons, especialment al dret. Aquest migdia he tornat a sortir i als deu minuts he parat doncs la punxada era més forta... Com torni a ser un trencament fibril·lar me la tallo (sentit figurat). He tornat caminant, tot badant fent fotos amb el mòbil i abans he fet uns estiraments en els que m'he descobert aquesta erecció simpàtica de la foto. Bon cap de setmana a totes i a tots.

Instagram com a quadern d'apunts

Ho confesso. Abans que la fotografia jo era dibuix. I després de la fotografia també seré dibuix. Si pensar és parlar, jo dic gargots amb el llapis.

I com a dibuixant sóc un malalt dels apunts. De fet, només m'interessen els apunts. Apunts al bar, apunts de viatge, estovalles pintades... Per això valoro Instagram, perquè és una eina perfecta per a prendre apunts amb la càmera, la càmera d'un telèfon mòbil que sempre dus a la butxaca. Entenc certes reticències a Instagram com un cert pudor que molts poden tenir a mostrar els seus apunts. No és tant que no precisin d'aquesta fase prèvia (que per a mi ja és una fantàstica darrera parada) sinó que aquesta forma part d'un procés que no es vol fer públic (algú ha vist els contactes d'en Joan Colom? Les provatures?). Després hi ha qui en fa un altre tipus de crítica idiota de l'estil "Instagram fa creure a qualsevol que és un gran fotògraf" , una crítica que arrenca de forma massiva... al 1888!!! amb la primera Kodak i el lema "pitgeu el botó que nosaltres en farem la resta". Què en pensaríem que un escriptor es queixés de què la gent escriu massa pel seu compte?

Doncs sí, jo prenc apunts amb la càmera i els comparteixo amb Instagram. N'he fet un passi de fotos amb una sel·lecció que en deixa fora les més anecdòtiques i familiars i l'he penjat en una galeria pròpia dins de la meva pàgina web. Feliç dilluns a tothom.

2013

Encetem un nou any.

Començaré presentant-vos dos projectes que alguns potser ja coneixeu.

El primer no és exactament un projecte, és més aviat un passar a net. He endreçat la meva activitat professional en una pàgina web que comparteixo amb la meva sòcia. Ja tocava, la veritat.

SANTACREU-MOLINER, per servir-vos...

L'altre projecte és ZOOLONA. Amb la sòcia tenim un fill enamorat dels animals, pel que ens vam dedicar a tunejar-li les samarretes amb trompes d'elefant o colls de girafa. El cas és que molta gent ens demanava d'on trèiem la roba, pel que ens vam decidir a comercialitzar-la. De moment tenim tres col·leccions: ZOO100% (la dels animalets), DE DIUMENGE (roba irònica de mudar, amb corbates i altres obsolescències) i PER A MOMENTS DECISIUS (en el que fent bo que "la cabra tira al monte" hem homenatjat a la LEICA M6  i a la POLAROID1000, amb talles que arriben fins a nens i nenes de la 3a edat: per a tots els públics, vaja). Per cert, tenim pàgina de fèisbuc, per si algú se'n vol fer amic. Aquí.

ZOOLONA, arquitectures per vestir..!

A banda de tot això, per aquí continuarem amb força amb la sèrie PREPARANT LA MARATÓ DE BARCELONA 2013. Com que jo a mi mateix m'acabo avorrint, tornaré la càmera cap als meus amics, coneguts i saludats que corren i a cadascun d'ells els dedicaré una foto i unes línies. El cap em bull amb altres històries, però no cal esgotar el 2013 tot just el dos de gener, oi?

Apa, una abraçada per a totes i tots i que d'aquí a un any ens mirem el 2013 amb més bons ulls que avui ens mirem el 2012...

Preparant la marató-BCN'13 (V). Cremant els primers torrons per Nadal.

Me n'enric de l'entrenament militar dels suïssos: els catalans som més bèsties: ens hem fet nostre el tiberi de la Nit de Nadal, no hem renunciat al dinar de Nadal ni, per suposat, al de Sant Esteve. Superar any rere any aquesta dura prova ens fa un poble invencible: que tremoli Espanya que ni amb cinquanta Brunetes podran amb nosaltres.

Això sí, per tal de limitar l'inevitable sobrepés amb el que s'acaba aquesta història, avui pel matí m'he oblidat de la boira gelada que envoltava casa els sogres i me n'he anat a còrrer: la ruta dels quatre projectes. M'he deixat caure de la urbanització de Cesalpina fins al parc de Can Lluch, a Santa Coloma de Cervelló, que vam acabar fa un parell d'anys i ara en farem l'ampliació. Després he anat tirant cap a Sant Vicenç dels Horts, on a banda de ser conegut perquè l'alcalde és l'Oriol Junqueras, també ho és perquè hi ha un parell de projectes nostres: el Parc de la Foneria i la urbanització de l'entorn del seu cementiri. Acte seguit, he enfilat la carretera de Torrelles i he fet cap a l'Ateneu, del que encara hi ha un parell de repassos pendents però ja és ple de vida. Ja fetes totes les visites he tornat cap a Cesalpina pujant per una carretera per la que he suat la cansalada.

Ja em perdonareu la formatació un pèl despentinada de l'entrada, però estic escrivint des del mòbil al mig d'uba sobretaula en la que he  recuperat amb escreix tot el que hagi pogut cremar. Apa, bon Nadal i folleu tot el que pugueu.

Falsos estiraments abans de sortir de casa dels sogres.

Recuperant l'alé al Parc de Can Lluch de Santa Coloma de Cervelló

De camí m'ha temptat comprar uns tumacats...

Potes enlaire al Parc de La Foneria, a Sant Vicenç dels Horts.

A l'entorn del cementiri de Sant Vicenç dels Horts, trepitjant fort...

Dalt de les escales, a tocar del cementiri...

És Nadal a Sant Vicenç. Ho diuen els nans, i els nans no menteixen.

Esbufegant amb l'Ateneu de Torrelles al fons.

Preparant la MARATÓ-BCN'13 (IV). La cosa va bé.

Vambes assecant-se.

Dilluns. Avui no corro. Ahir vaig fer una tirada llargueta, de quinze quilòmetres. Vaig arribar a creuar el Besós. Un punt d'inflexió. Poques coses hi ha tan boniques com creuar el riu. Era de nit i feia fred i a l'estómac encara hi tenia el plat de pasta del migdia a mig digerir. Després d'un tiberi (i aquests dies n'he gaudit d'uns quants) he descobert que necessito de quatre a cinc hores per posar-me a córrer. Per culpa del mal digerir només he sortit tres cops aquesta setmana, però arribant als quaranta quilòmetres així que no em queixo. Avui volia escriure de plans d'entrenament, però m'he de reunir amb el meu comitè científic (que en tinc) doncs no m'hi ha donat el vist-i-plau. Em demanen de fer de vuitanta a cent quilòmetres per setmana, un disbarat, de pensar-hi m'entra un cansament per cagar-s'hi. Manel, n'hem de parlar...

Preparant la marató BCN'13 (III)

GalaxySII + 1 birra rere el Castell de Montjuïc + 1 tio que sembla que corri

Em pesa el cul.

Però no és excusa. El trec a passejar i em foto.

La setmana passada em vaig poder enfilar fins als quaranta-cinc quilòmetres en cinc sortides, una de tretze.

Aquesta setmana hauria de fer si fa o no fa, però m'està costant molt. M'està costant còrrer, trobar l'estona, no parar a mig recorregut per tornar passejant...

Em pesa el cul i em pesa el cap. El cap és molt putes, deixes que se't carregui amb merdes i de cop ja no hi ha qui el mogui. Amb el cap brut es corre malament.

No sé què em pesa més, si el cul o el cap. Corro lent, arrossegat. Però corro. Aquesta és la meva única victòria, que malgrat tot corro.

No és poc.
Queden quinze setmanes per a la marató.

Un paper, una foto, una tira de cel·lofana adhesiva i l'eternitat per endavant.

M6+Cron50+T-Max100

Fa unes poques setmanes vaig acompanyar a la Stéphanie i a la Natasha al cementiri del Poble Nou. Quan ja marxàvem ens vam aturar davant un dels nínxols. En ell, una nota de paper escrita amb un traç de bolígraf mig esborrat i una fotografia. Enganxat amb celo damunt del ciment que amaga la caixa.

Un paper, una foto, una tira de cel·lofana adhesiva i l'eternitat per endavant.

Dins del nínxol 3.416 hi ha d'haver un poeta. Dels bons, dels que no s'estan per rimes i si convé edifiquen tot un poemari a cop de silenci. Se'm va encongir el pit.

Avui he topat amb la foto i de cop he recreat aquell matí al cementiri. I he pensat en com ens confonem i perdem el temps en edificar monuments al nostre ego en comptes de limitar-nos a deixar el món un pèl millor del que ens l'hem trobat. És alliberador treure's del damunt la transcendència.

M'han vingut al cap unes línies d'Incerta Glòria, la novel·la que fa massa temps que tinc a mig llegir al costat del llit. L'autor, en Joan Sales, té un perfil a twitter que crec imprescindible: @Joan_Sales. La cosa té mèrit perquè fa gairebé 30 anys que està enterrat: piulades d'ultratomba.

A la pàgina 220 d'Incerta Glòria en Soleràs visita a en Lluís al front d'Aragó durant la Guerra Civil. Una pàgina més tard, va i li diu:

"Hem tastat la glòria i això deixa un regust que fa avorrir les Decretals, les Pandectes, el Digest i fins la col·lació de Papinià. Hem anat errants, hem fet això i allò, hem estat lliures, hem estat homes, hem estat feres... ara, ¡qualsevol es fa notari! La guerra és una fulana que t'emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació. Només pensa una cosa: ¿per què encara llegim la Divina Comèdia? Suposant, naturalment, que la llegim; de mi et sé dir que és el llibre que he llegit més de gust després de Los Cuernos de Roldán. Doncs bé, perquè en tres mil anys de literatura només se n'ha escrit una; ¡quanta lata s'ha arribat a segregar en canvi, quins oceans de monotonia! Però de Divina Comèdia, només una. Ara bé, si cada tres mil anys se n'escriu una, això farà tres mil Divines Comèdies quan hauran passat tres mil vegades tres mil anys; per poca àlgebra i trigonometria que sàpigues, pots treure tu mateix el compte. I els anys passen d'un buf; sembla que era ahir que es passejaven els diplodocus i els megateris per aquests mons de Déu... ¡han passat dos-cents milions de segles com si res! De manera que el pobre Dant, sense adonar-se'n, acabarà arraconat en unes immenses golfes plenes de llibres tan bons com el seu i que no llegirà ningú, ¿qui podria llegir tants milions de genis? La humana memòria no podrà retenir els noms dels trenta o trenta-cinc milions de Dants que s'hauran acumulat per poc que aquest planeta en què ens trobem, i que és notable per diversos conceptes, tingui una durada modestament astronòmica en comptes de fer un pet com una gla -cosa que tampoc no seria impossible. És per això que he decidit no escriure Bodes macabres i he renunciat a ser un nou Dant."