19-N: Jornada de reflexió.

M6+Cron50+TriX+en Martí (indignat)

Heu vist? És una passada: naixem amb indignació de sèrie. Mentrestant, jo que m'ho miro de fora estant i reflexiono.

Els polítics estan força putejats. És injust. El que els fem passar aquests dies no té nom. Els obliguem a posar cara de gilipolles pidolant vots aquí i allà. A alguns, pobres, els han fet creure que el camí a Madrid passa per treure a passejar el fatxa que duen dins tot convidant gais a cal psiquiatra mentre compten els Muhammeds que hi ha a comarques: com per acabar grillat. D'altes, pateixen d'allò més provant de posar cara de seriositat quan només la saben posar d'emprenyada. I ves sumant.

Els polítics són gent tan normal i respectable com qualsevol. Per això mateix els estalviaria vexacions i, més que eleccions, el que faria és sortejar els càrrecs entre el cens disponible. Saps? A la del cinquè li ha tocat de ministra suplent de justícia. No fotis! Pos sí. Guai. I al cap de quatre anys, un altre sorteig. Mentrestant cap concessió a la galeria: no serviria per a res.

Ella va marxar sobtadament...

M6+Cron50+HP2+Vilanova i la Geltrú

Wittgensteniada Nº31. De l'importància de la tècnica..

Fira a Guissona

"El hombre posee la capacidad de construir lenguajes en los que cualquier sentido resulte expresable, sin tener la menor idea de cómo y qué significa cada palabra. Al igual que se habla sin saber cómo se producen los distintos sonidos. (...)" TRACTATUS, 4.002

Els dibuixos d'en Josep Subirats. Barraques i camps de concentració.

En una entrada recent em vaig referir al diferent tempo que la fotografia té, per exemple, de la novel·la. Si amb la càmera tendim a cercar el moment decisiu, amb l'escriptura el que ens interessa és el moment estès. Dic això perquè del que vull parlar avui no és ni de fotos ni d'escrits: la cosa va de dibuix.

El temps d'exposició d'un dibuix l'emparenta més amb la literatura que amb la fotografia. No tant en la seva forma com en l'objecte del seu interès. Allò quotidià en la seva quotidianitat, allò invisible per immutable. A la contra, podríem definir la fotografia com un dibuix amb quatre ratlles de coca al damunt. Però això són tendències amb mil-i-una excepcions, que ja sabem que a l'artista el que el fot calent és jugar a la contra.

A l'estenedor, el catàleg de l'exposició d'en Josep Subirats.

Fins al 20 de novembre (i ja se les porta haver triat aquesta data) al vestíbul del Museu d'Història de Catalunya s'hi exposen dibuixos, cartells, cartes i pintures d'en Josep Subirats, en una exposició comissariada per Eric Forcada i que d'aquí a poc se n'anirà de bolos a Perpinyà i a Reus.

En Josep Subirats va ser un noi que, acabada la seva formació a La Llotja a començaments dels trenta, va dedicar-se al cartellisme publicitari fins a esclatar el cop d'estat feixista del 36. A partir d'aleshores treballarà també fent cartells però per a la República, dins del Sindicat de Dibuixants Professionals, fins que al 37 se'n va cap al front en un viatge que el menarà cap als camps de concentració amb què la República Francesa ens va acollir i després cap als camps de treball amb el que el règim franquista rebia als perdedors. Les cartes que s'hi exposen adreçades a la Teresa, la que serà la seva dóna, són il·lustratives de la violència extrema i silent exercida amb la derrota: és la distància entre un encapçalament i un altre, entre un "Estimada Teresa..." i un "Querida Teresa..." No hi ha només una amputació lingüística, hi ha també uns ulls que furguen en la intimitat més inviolable.

Si a Subirats li dediquen una exposició es deu a què era un dibuixant compulsiu. Durant l'avorriment del front i dels camps de concentració va necessitar com el respirar d'atrapar el que veia mitjançant un llapis, una ploma o un pinzell. Dóna testimoni del lloc i dels homes que l'habiten, una resistència a un oblit que negui el que va ser.

Josep Subirats dibuixant escribidors.

Un cop ha purgat els seus pecats continua la seva feina amb un cartellisme de signe ben diferent. Però una petita perversió dóna més llum al personatge: durant anys visitarà els barris de barraques de Barcelona per tal de deixar-ne constància dibuixada. Aquells camps de concentració seguien ben vius i malgrat Barcelona hi girés la vista, en Josep Subirats hi fixà la seva mirada.

No tocar de peus a terra

M6+Cron50+IlfordXP2+les cames d'en Martí

Doncs això, que tal i com està el pati millor no tocar de peus a terra. La de merdes que deixarem de trepitjar.

retronografia

El meu primer tron. El recordo com si fos avui... Maig de 2009, rotonda al damunt de la sortida de la C-32 de Vilanova i la Geltrú, la moto al ralentí, els nervis a tot gas, putes fora i la càmera també. Tres clicks ràpids i a còrrer. Aquest tron va encapçalar l'entrada amb la que vaig iniciar les meves investigacions.

maig'09+M6+Elmarit28ASPH+Sensia

De la rotonda ja no en queda res. Res de res. Ni la rotonda. Les obres del desdoblament de la C-15 han petat contra Vilanova transformant a hòsties el territori. Fins i tot les putes se n'han anat. Però sí que hi he trobat aquell primer tron, tirat en un talús de terra, runa, condons i bardissa. Per poc que no em cauen les llàgrimes de l'emoció. És acollonant com sovint només sobreviuen aquells elements més fràgils i invisibles, com els escarabats ens sobreviuran a nosaltres, potser...

octubre'11+M6+Cron50+IlfordHP2

Com ha dit el gran Berlusconi de la mort del seu vell (en el sentit de caducat) amic Muamar el Gadafi, "sic transit gloria mundi"...

El meu tron és molt petit.

Crec que la cosa acabarà així:

Entre reixes.


Davant la renúncia a fer Política, el que es portarà aquesta temporada és una dramatúrgia del fet polític, un simulacre molt excitat per fer veure que els qui haurien de manar, manen. Ja ho veureu.

Mentrestant, jo als meus trons abans no me'ls acabin...