Tuesday, November 15, 2011

Wittgensteniada Nº31. De l'importància de la tècnica..

Fira a Guissona
"El hombre posee la capacidad de construir lenguajes en los que cualquier sentido resulte expresable, sin tener la menor idea de cómo y qué significa cada palabra. Al igual que se habla sin saber cómo se producen los distintos sonidos. (...)" TRACTATUS, 4.002


Thursday, November 3, 2011

Els dibuixos d'en Josep Subirats. Barraques i camps de concentració.

En una entrada recent em vaig referir al diferent tempo que la fotografia té, per exemple, de la novel·la. Si amb la càmera tendim a cercar el moment decisiu, amb l'escriptura el que ens interessa és el moment estès. Dic això perquè del que vull parlar avui no és ni de fotos ni d'escrits: la cosa va de dibuix.

El temps d'exposició d'un dibuix l'emparenta més amb la literatura que amb la fotografia. No tant en la seva forma com en l'objecte del seu interès. Allò quotidià en la seva quotidianitat, allò invisible per immutable. A la contra, podríem definir la fotografia com un dibuix amb quatre ratlles de coca al damunt. Però això són tendències amb mil-i-una excepcions, que ja sabem que a l'artista el que el fot calent és jugar a la contra.

Josep Subirats
A l'estenedor, el catàleg de l'exposició d'en Josep Subirats.

Fins al 20 de novembre (i ja se les porta haver triat aquesta data) al vestíbul del Museu d'Història de Catalunya s'hi exposen dibuixos, cartells, cartes i pintures d'en Josep Subirats, en una exposició comissariada per Eric Forcada i que d'aquí a poc se n'anirà de bolos a Perpinyà i a Reus.

En Josep Subirats va ser un noi que, acabada la seva formació a La Llotja a començaments dels trenta, va dedicar-se al cartellisme publicitari fins a esclatar el cop d'estat feixista del 36. A partir d'aleshores treballarà també fent cartells però per a la República, dins del Sindicat de Dibuixants Professionals, fins que al 37 se'n va cap al front en un viatge que el menarà cap als camps de concentració amb què la República Francesa ens va acollir i després cap als camps de treball amb el que el règim franquista rebia als perdedors. Les cartes que s'hi exposen adreçades a la Teresa, la que serà la seva dóna, són il·lustratives de la violència extrema i silent exercida amb la derrota: és la distància entre un encapçalament i un altre, entre un "Estimada Teresa..." i un "Querida Teresa..." No hi ha només una amputació lingüística, hi ha també uns ulls que furguen en la intimitat més inviolable.

Si a Subirats li dediquen una exposició es deu a què era un dibuixant compulsiu. Durant l'avorriment del front i dels camps de concentració va necessitar com el respirar d'atrapar el que veia mitjançant un llapis, una ploma o un pinzell. Dóna testimoni del lloc i dels homes que l'habiten, una resistència a un oblit que negui el que va ser.

Josep Subirats
Josep Subirats dibuixant escribidors.

Un cop ha purgat els seus pecats continua la seva feina amb un cartellisme de signe ben diferent. Però una petita perversió dóna més llum al personatge: durant anys visitarà els barris de barraques de Barcelona per tal de deixar-ne constància dibuixada. Aquells camps de concentració seguien ben vius i malgrat Barcelona hi girés la vista, en Josep Subirats hi fixà la seva mirada.


Saturday, October 29, 2011

No tocar de peus a terra


No tocar de peus a terra.
M6+Cron50+IlfordXP2+les cames d'en Martí

Doncs això, que tal i com està el pati millor no tocar de peus a terra. La de merdes que deixarem de trepitjar.

Thursday, October 27, 2011

retronografia

El meu primer tron. El recordo com si fos avui... Maig de 2009, rotonda al damunt de la sortida de la C-32 de Vilanova i la Geltrú, la moto al ralentí, els nervis a tot gas, putes fora i la càmera també. Tres clicks ràpids i a còrrer. Aquest tron va encapçalar l'entrada amb la que vaig iniciar les meves investigacions.

el trono de la princesa
maig'09+M6+Elmarit28ASPH+Sensia


De la rotonda ja no en queda res. Res de res. Ni la rotonda. Les obres del desdoblament de la C-15 han petat contra Vilanova transformant a hòsties el territori. Fins i tot les putes se n'han anat. Però sí que hi he trobat aquell primer tron, tirat en un talús de terra, runa, condons i bardissa. Per poc que no em cauen les llàgrimes de l'emoció. És acollonant com sovint només sobreviuen aquells elements més fràgils i invisibles, com els escarabats ens sobreviuran a nosaltres, potser...


el primer tron
octubre'11+M6+Cron50+IlfordHP2
Com ha dit el gran Berlusconi de la mort del seu vell (en el sentit de caducat) amic Muamar el Gadafi, "sic transit gloria mundi"...


Wednesday, October 19, 2011

El meu tron és molt petit.

C-31

C-31

Crec que la cosa acabarà així:

C-31

Entre reixes.


Davant la renúncia a fer Política, el que es portarà aquesta temporada és una dramatúrgia del fet polític, un simulacre molt excitat per fer veure que els qui haurien de manar, manen. Ja ho veureu.

Mentrestant, jo als meus trons abans no me'ls acabin...


Saturday, October 15, 2011

La fotografia amb malfiança.

Avui, encara 15-O, revista de premsa.

Llegint entre línies ho he vist clar: l'Institut del Teatre passarà a dependre d'Interior.

I és que en PimPamPuig té un sentit de la teatralitat tan accentuat que en breu es crearà la Direcció General de Dramatúrgia, depenent del Departament d'Interior. Les darreres performances de la Companyia Estable Nacional de Mossos d'Esquadra han estat un tast del que ha de venir. Si l'espectacle de contact de la Plaça Catalunya semblava insuperable, l'acció teatral al més pur estil La Fura dels Baus representada a La Ciutat de la Justícia dies enrere ha estat de vuelta al ruedo. D'acord, hi ha algun magistrat que hagués tallat les orelles i el rabo al responsable de tot plegat, però un jutge és per naturalesa conservador i poc avesat a les arts escèniques més radicalment contemporànies. Per cert, que gràcies a la instal·lació de càmeres al casc dels ballarins properament en veurem la pel·li als millors cinemes de la ciutat. O no. Però no tot són bones notícies: fa un parell de dies que ens vam quedar amb les ganes de veure els mossos de bolo al bar The Other Place, on el 12 d'octubre un grapat de feixistes celebraven la seva festa nacional. Però la interpretació de la llei vesteix uns pantalons que carreguen a l'esquerra i no és el mateix un bar amb indignats fent un café després de declarar davant del juntge de guàrdia que un altre on un grup de desneuronats delinqueixen tot fent apologia de la xenofòbia.

I mentrestant, a El Periódico de Catalunya, va i dediquen les pàgines 2, 3, 4 i 5 a descobrir que les putes de carrer follen al carrer. Quin esglai quan aquell matí a la barra del bar on em prenia un cafè, obro el diari i em trobo fel·latrius en plena acció i borratxos rebentant-los-hi els culs. Em vaig trobar guaitant d'amagat el diari, avergonyit per si em veia algú amb material porno... Putes fent el carrer... a Barcelona! Com hi ha món..!

Fotografia d'en Danny Caminal d'un intercanvi comercial al carrer Petritxol, publicada a El Periódico de Catalunya el 4 d'octubre de 2011.

A tot això, va i m'expliquen que a al telenotícies de TV3 s'han llançat al periodisme d'investigació. No, no va de documental del tipus 24 hores amb Lluís Millet, no. La cosa és molt més agosarada: van acompanyar a una patrulla de policia a perseguir delinqüents que es dediquen a entrar il·legalment dins de contenidors de brossa per robar-ne... la brossa. Criminalitzar la pobresa, és clar que sí. Quina idea més brillant per acabar amb el quart món...

***

Si em fan pensar en fotografia de guerra penso en Capa. Per exemple. Un moment decisiu per cagar-s'hi. I si és mogut i lleugerament fora de focus doncs millor.

Robert Capa, "Muerte de un miliciano".

***

Si em demanen una novel·la de guerra penso en el "Viaje al fin de la noche" d'en Ferdinand Cèline, "Los ojos del bosque" de Julien Gracq, "Incerta Glòria" d'en Joan Sales. Històries que comparteixen protagonista: l'aburriment.

***

La fotografia és una petjada, una empremta del món. D'una part del món. N'hi ha una altra a la que li fa mandra d'acostar-s'hi.

***

Els departaments d'agit-prop dels governs de torn són conscients que hi ha temes molt fotogènics: la presumpta brutalitat policial, una mamada sota un fanal, carteristes al metro, drapaires de misèries...



Però sobretot el que saben és que hi ha una realitat que no té ni mitja foto. I per allí ens la foten.

Saturday, September 17, 2011

Amor i temps.





AMOR I TEMPS 
Al Sam Abrams 

 Recorda quan encara no sabies
 que no et tindria pietat la vida. 
Amor i temps: el temps que és en nosaltres 
com la sorra del riu que, a poc a poc, 
va canviant la forma de la costa. 
L'amor, que ha copiat en els teus ulls 
la claredat de l'illa del tresor.
Sensual, solitària, voltada 
per la sonora senectut del mar 
i pels crits militars de les gavines. 
El somni clandestí d'un home gran.

Joan Margarit.