No tocar de peus a terra

M6+Cron50+IlfordXP2+les cames d'en Martí

Doncs això, que tal i com està el pati millor no tocar de peus a terra. La de merdes que deixarem de trepitjar.

retronografia

El meu primer tron. El recordo com si fos avui... Maig de 2009, rotonda al damunt de la sortida de la C-32 de Vilanova i la Geltrú, la moto al ralentí, els nervis a tot gas, putes fora i la càmera també. Tres clicks ràpids i a còrrer. Aquest tron va encapçalar l'entrada amb la que vaig iniciar les meves investigacions.

maig'09+M6+Elmarit28ASPH+Sensia

De la rotonda ja no en queda res. Res de res. Ni la rotonda. Les obres del desdoblament de la C-15 han petat contra Vilanova transformant a hòsties el territori. Fins i tot les putes se n'han anat. Però sí que hi he trobat aquell primer tron, tirat en un talús de terra, runa, condons i bardissa. Per poc que no em cauen les llàgrimes de l'emoció. És acollonant com sovint només sobreviuen aquells elements més fràgils i invisibles, com els escarabats ens sobreviuran a nosaltres, potser...

octubre'11+M6+Cron50+IlfordHP2

Com ha dit el gran Berlusconi de la mort del seu vell (en el sentit de caducat) amic Muamar el Gadafi, "sic transit gloria mundi"...

El meu tron és molt petit.

Crec que la cosa acabarà així:

Entre reixes.


Davant la renúncia a fer Política, el que es portarà aquesta temporada és una dramatúrgia del fet polític, un simulacre molt excitat per fer veure que els qui haurien de manar, manen. Ja ho veureu.

Mentrestant, jo als meus trons abans no me'ls acabin...

La fotografia amb malfiança.

Avui, encara 15-O, revista de premsa.

Llegint entre línies ho he vist clar: l'Institut del Teatre passarà a dependre d'Interior.

I és que en PimPamPuig té un sentit de la teatralitat tan accentuat que en breu es crearà la Direcció General de Dramatúrgia, depenent del Departament d'Interior. Les darreres performances de la Companyia Estable Nacional de Mossos d'Esquadra han estat un tast del que ha de venir. Si l'espectacle de contact de la Plaça Catalunya semblava insuperable, l'acció teatral al més pur estil La Fura dels Baus representada a La Ciutat de la Justícia dies enrere ha estat de vuelta al ruedo. D'acord, hi ha algun magistrat que hagués tallat les orelles i el rabo al responsable de tot plegat, però un jutge és per naturalesa conservador i poc avesat a les arts escèniques més radicalment contemporànies. Per cert, que gràcies a la instal·lació de càmeres al casc dels ballarins properament en veurem la pel·li als millors cinemes de la ciutat. O no. Però no tot són bones notícies: fa un parell de dies que ens vam quedar amb les ganes de veure els mossos de bolo al bar The Other Place, on el 12 d'octubre un grapat de feixistes celebraven la seva festa nacional. Però la interpretació de la llei vesteix uns pantalons que carreguen a l'esquerra i no és el mateix un bar amb indignats fent un café després de declarar davant del juntge de guàrdia que un altre on un grup de desneuronats delinqueixen tot fent apologia de la xenofòbia.

I mentrestant, a El Periódico de Catalunya, va i dediquen les pàgines 2, 3, 4 i 5 a descobrir que les putes de carrer follen al carrer. Quin esglai quan aquell matí a la barra del bar on em prenia un cafè, obro el diari i em trobo fel·latrius en plena acció i borratxos rebentant-los-hi els culs. Em vaig trobar guaitant d'amagat el diari, avergonyit per si em veia algú amb material porno... Putes fent el carrer... a Barcelona! Com hi ha món..!

Fotografia d'en Danny Caminal d'un intercanvi comercial al carrer Petritxol, publicada a El Periódico de Catalunya el 4 d'octubre de 2011.

A tot això, va i m'expliquen que a al telenotícies de TV3 s'han llançat al periodisme d'investigació. No, no va de documental del tipus 24 hores amb Lluís Millet, no. La cosa és molt més agosarada: van acompanyar a una patrulla de policia a perseguir delinqüents que es dediquen a entrar il·legalment dins de contenidors de brossa per robar-ne... la brossa. Criminalitzar la pobresa, és clar que sí. Quina idea més brillant per acabar amb el quart món...

***

Si em fan pensar en fotografia de guerra penso en Capa. Per exemple. Un moment decisiu per cagar-s'hi. I si és mogut i lleugerament fora de focus doncs millor.

Robert Capa, "Muerte de un miliciano".

***

Si em demanen una novel·la de guerra penso en el "Viaje al fin de la noche" d'en Ferdinand Cèline, "Los ojos del bosque" de Julien Gracq, "Incerta Glòria" d'en Joan Sales. Històries que comparteixen protagonista: l'aburriment.

***

La fotografia és una petjada, una empremta del món. D'una part del món. N'hi ha una altra a la que li fa mandra d'acostar-s'hi.

***

Els departaments d'agit-prop dels governs de torn són conscients que hi ha temes molt fotogènics: la presumpta brutalitat policial, una mamada sota un fanal, carteristes al metro, drapaires de misèries...

Però sobretot el que saben és que hi ha una realitat que no té ni mitja foto. I per allí ens la foten.

Amor i temps.

AMOR I TEMPS 

Al Sam Abrams 

 Recorda quan encara no sabies

 que no et tindria pietat la vida. 

Amor i temps: el temps que és en nosaltres 

com la sorra del riu que, a poc a poc, 

va canviant la forma de la costa. 

L'amor, que ha copiat en els teus ulls 

la claredat de l'illa del tresor.

Sensual, solitària, voltada 

per la sonora senectut del mar 

i pels crits militars de les gavines. 

El somni clandestí d'un home gran.

Joan Margarit.

Frágiles como grillos.

Ja fa uns mesos l'Elaine Hervello em va encarregar unes fotografies que projectar en una obra de teatre escrita per ella mateixa i la Daniela Poch, de la companyia LA CARNE EXPUESTA. Després de donar-hi voltes, vaig triar algunes fotografies d'arxiu que vaig completar amb unes altres fetes expressament amb la mateixa temàtica: maniquís d'aparadors. La proposta creia que s'adeia força amb el guió de l'obra que em van passar. Doncs ha colat, i aquest dissabte estrenen.

Així doncs, tots els dissabtes de setembre a les 22h, així com els diumenges 11, 18 i 25 a les 19h, podeu passar-vos a veure "Frágiles como grillos" a PORTA4, carrer Església 4-6 Local 6 (plaça de la Virreina de Gràcia). Per reservar les entrades, aquí.

Carne Expuesta: molta merda!!!

La ressaca del desig

La soprano Montse Solà i la pianista Imma Santacreu.

Com us comentava a la darrera entrada al blog, el passat dijous vam estrenar l'espectacle: "Del Desig: música i poesia amorosa en un marc de cabaret" a la sala Muncunill de Terrassa. Que ningú ho confongui amb "Cabaret Desire", la darrera pel·lícula de la directora de porno indie (!) resident a Barcelona Erika Lust.

No recordava la de nervis que es passen l'estona abans de sortir a escena. Temptat de fugir corrents, finalment me'ls vaig empassar i (crec) no vaig arribar a espatllar el bolo a les artistes de veritat. Com a mínim ningú m'ho ha retret, pel que o m'en vaig mig ensortir o bé tinc uns grans amics, que no sé què és millor. Mentre la soprano Montse Solà cantava i l'Imma Santacreu tocava el piano, jo em vaig dedicar a embastar les peces musicals interpretant una sel·lecció de poemes que vam fer entre tots tres amb l'ajut de l'Èlia Esteve. Això de l'Èlia em fa una especial il·lusió, doncs li vaig fer la casa i encara em parla, transgredint el que és habitual en les relacions client-arquitecte i que sol acabar amb la declaració de l'arquitecte com a persona non grata(sovint de forma més que merescuda).

Dels poemes ja en parlaré (o no). Avui us comento aquestes fotos vermelloses que il·lustren l'entrada. El cas és que per donar una aire de cabaret, se'm va ocòrrer de projectar a ambdós costats de l'escenari unes fotografies en vermell i negre. Aconseguia així un parell de coses: una il·luminació vermellosa i que no s'acabés d'entendre la imatge. La manca d'intel·legibilitat de les imatges es deu a l'ús gairebé tèxtil de les fotos, doncs m'interessa més que algú les confongui amb unes cortines que no pas que es despisti massa del que passa a escena.

El tema de les fotos va de cabaret, però també d'un naufragi que és tema recurrent en els poemes i cançons interpretats. Són imatges del que queda dels cabarets i cafés-concert a Barcelona, les resistències d'un món que se n'ha anat, pistes que ens anuncien que potser Barcelona va ser una altra cosa de la que ara ens pinten.

Un clàssic dels cabarets en actiu: el Bagdad. Però compte: de la primera fila en pots sortir esquitxat...