Preparant la marató BCN'13 (2) amb Francesc Tàrrega.

No tots suen la samarreta. Mitja de Sant Cugat 2013. Amb el GalaxySII

Avui he anat a buscar el meu fill a casa dels avis. Del Born a la Florida de l'Hospitalet, passant per Pro-40 a deixar-hi un rodet per revelar. Ho he fet corrent, esgarrapant les estones que puc per preparar-me la marató. La veritat és que la dificultat d'encaixar una activitat com aquesta en el dia a dia fa que la majoria de plans d'entrenament que sovintegen per la xarxa em semblin molt ridículs. Presos al peu de la lletra, és clar. Un corre el que pot i com pot. I gràcies. En parlaré. Però avui no.

M'agrada córrer sense rellotge i sense música. A pèl. Però segons a quina hora m'he d'endur el telèfon per si em truquen per encarregar-me un gratacels. I m'ha agafat per posar-me els auriculars. Un dia és un dia. Un amic, en Marçal, em va passar quatre hores de música per preparar-me la marató. El seu passat heavy es deixa sentir, així que em servirà de dòping quan les distàncies vagin més enllà dels trenta quilòmetres. Però és massa cocaïna a l'inici de la carrera, així que hi he afegit la "Dioptria" d'en Pau Riba per començar suaus, emporrat, evitant emocionar-me massa. Avui però he passat del tema i m'he posat la ràdio. Catalunya Música. I és així que m'he assabentat del 150è aniversari del naixement d'en Francesc Tàrrega, il·lustrat amb els "Recuerdos de la Alhambra". Collons, una banda sonora perfecta per a una setmana fastigosa i fillaputenca com aquesta. Per a marató, la vida. La  vida.

Corrent per vies verdes. Fins que paro. Preparant la Marató-BCN'13 (1)

42,195km: la distància a recórrer.

1/2 any. Un pèl més. El temps que fa que havia de córrer la meva primera marató.

3 mesos preparant-la. Des de la cursa dels Nassos.

2 dies. Fins dos dies abans creia que la correria. Va sonar la música de l'atzar i em va dir que no, que aquella cursa jo no la correria.

17 setmanes: les que queden per a tornar a provar-ho.

10 dies: els que fa que estic corrent amb els quaranta-dos quilòmetres al cap.

Números, números... Un bon coitus interruptus em vaig pegar el curs passat. Des d'aleshores he corregut malament, a trompicons. Per culpa d'un trencament fibrilar per ensenyar-li dansa contemporània al meu fill, per la mandra, per un setembre massa putes... Paraules, paraules... 

Prou. Això ara és cosa de dos: la marató i jo. Així que m'he llançat al carrer a empassar-me quilòmetres. La setmana passada trenta-pocs i a partir d'aquí anar enfilant-me cap als seixanta i setanta. Del pla d'entrenament ja en parlaré. Perquè parlaré de tot això. Córrer és temps així que aprofitaré per fer-ne cròniques i alimentar el bloc.

Rovellat, amb sobrepés i amb unes articulacions cascades, és recomanable de començar a córrer per superfícies toves que minimitzin el càstig que reben els genolls. És sorprenent la de quilòmetres que es poden còrrer per Barcelona trepitjant gespa. Me'n vaig enfotre de l'Ajuntament quan van comptabilitzar com a zona verda l'àmbit del tramvia, però ara mateix li faria un petó a qui va parir l'invent.

Seguint les passes d'en Gaudí. Mama, no miris!
GalaxySII+Instagram

Una mitjana simpàtica, davant del metro de Ciutadella.
GalaxySII+Instagram

I a mig camí trobo la meta. Hauré de tornar caminant?
GalaxySII+Instagram

Tranquils, hi ha lloc per a tots!

Minolta Hi-Matic IIS+Tri-X+cementiri de Sant Gervasi, 2008

Anades i vingudes de "La Batalla de Tetuan".

La Batalla de Tetuan, Marià Fortuny 1862-64. 300x972cm... gairebé 10m de quadre!

L'any vinent se celebrarà el 175è aniversari del naixement d'en Marià Fortuny. Que ningú s'emporti un disgust però ell no hi serà per bufar les espelmes, que es va morir fa l'hòstia d'anys. En Fortuny va pintar la conegudíssima La Batalla de Tetuan, un encàrrec de collons si anava a tant el metre doncs té unes mides que fa que gairebé no hi càpiga a la meva sala d'estar.

El quadre s'està al MNAC i el museu, a través del seu compte de twitter, ja està escalfant l'ambient de cara a la retrospectiva que li dedicarà a en Fortuny el 2013. Així que avui m'he topat amb el tuit amb la foto de l'accés del quadre al museu, al 2004:

Tuit del MNAC amb pantallada de La2

Què voleu que us digui. Em sembla molt més impressionant l'arribada a l'antic arsenal de la Ciutadella quan era la seu del Museu d'Art Modern, abans d'esdevenir l'actual Parlament de Catalunya. Estic provant d'esbrinar com s'ho van fer per evitar que un colom s'hi cagués al damunt. Un colom... o una gavina de la que no ens n'haguèssim acabat la merda.

Pérez de Rozas, 28 de març de 1957. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Per cert, com passa el temps... De la pintura del XIX passem a la foto de mitjans del XX i acabem amb una pantallada de vídeo. Tot cada cop més modern, més veloç, més no sé què...

La Mitja de Sant Cugat (III)

M6 + Cron50 + IlfordFP4-125

I acabo les entrades dedicades a la Mitja Marató de Sant Cugat del 2012 amb aquesta foto d'un atleta que ja ha ben suat la samarreta i enfila el camí de casa. Com un campió. Això del córrer és una passada. Tret de tres o quatre que s'hi guanyen el pa, els centenars que hi corren al seu darrere només competeixen contra ells mateixos. Contra ells i contra el temps, el temps que se'ns esmuny entre els dits, el que ens activa la síndrome d'en Peter Pan. Ara caic que aquest, el temps, és un bon lligam amb la fotografia. N'hi he de donar voltes. Ara, que per lligam, el d'en Juan R., un amic que no concep anar a córrer sense dur una càmera al damunt. Però això és una altra història. Igual li ho comento i us l'explico al bloc. Salut!

La Mitja de Sant Cugat (II)

Les càmeres de rodet no són tan instantànies com la d'un telèfon mòbil. El seu temps és un altre i després del click només hi ha silenci. Si amb una càmera digital faig fotos (en el sentit de què al moment les tinc i les avaluo), amb sensors químics només puc suposar fotos.

Així doncs, ja han passat uns dies fins que no he pogut veure les fotografies que vaig suposar de la Mitja Marató de San Cugat. Aquestes fotos estan fetes amb una càmera telemètrica de començaments dels anys 80 i un objectiu de 50mm de ves a saber quan. Pel que fa als rodets, he fet neteja de la pel·lícula en blanc i negre que voltava per casa, pel que cada foto és filla del seu pare.

M'agrada córrer i m'agrada fer fotos, però mai se m'havia acudit de fer fotos a corredors. Fins dissabte passat. Us deixo amb les fotos.

M6+Cron50+TMAX400

M6+Cron50+TMAX400

M6+Cron50+Ilford XP2

M6+Cron50+TMAX400

M6+Cron50+TMAX400

M6+Cron50+Ilford XP2

M6+Cron50+Ilford XP2

M6+Cron50+Ilford FP4-125

M6+Cron50+Ilford FP4-125

M6+Cron50+Ilford XP2

M6+Cron50+Ilford FP4-125

M6+Cron50+Ilford FP4-125

La Mitja de Sant Cugat.

El meu Amic Manel Gonzàlez s'ha enredat a organitzar la Mitja de Sant Cugat d'aquest diumenge pel matí. Ni puc ni vull imaginar-me el mal de cap que això li deu haver suposat, i més tenint en compte que els 21km i escaig de cursa enguany s'han recargolat per convertir-se en un circuit urbà de dues voltes. Ara els amics i les famílies poden encoratjar el doble als herois de casa que s'han calçat les bambes i als santcugatencs els hi dóna temps de perdre la vergonya i així, al segon tomb, cridar i animar com animals. Una idea fantàstica.

El cas és que en Manel em va dir de córrer la Mitja. No m'ho va haver de repetir dos cops i tot l'estiu he tingut la cursa al cap, però setembre ha estat un mes fotut i a darrera hora vaig decidir que faria una altra cosa que no pas córrer com ara treure la Leica a passejar per la Mitja. Fins d'aquí a uns dies no en veuré els resultats, doncs la càmera és de les de rodet (una tecnologia d'abans de l'actual era digital, no sé si vostès recorden...) així que cada unes quantes fotos em treia una càmera digital de la butxaca (una fantàstica amb una aplicació que serveix per trucar per telèfon, acollonant!), la processava amb INSTAGRAM i apa, la foto encara tèbia  a enfilar-se cap a les xarxes socials (per cert, en aquesta aplicació em trobareu com a isidresantacreu).

Primera sortida, la dels 5K. GalaxyII+Instagram.

Els peus de la primera fila de la Mitja comencen a posar-se nerviosos... GalaxyII+Instagram.

I segons després del tret de sortida, ball de cames! GalaxyII+Instagram.

Avituallament. Poques vegades l'aigua està tan bona... GalaxyII+Instagram.

Abans de començar la cursa m'hi vaig trobar un altre amic, en Martí Sanz, que corria la seva primera mitja marató. De cop vaig recordar dues coses: la primera, el que vaig arribar a patir a la meva primera mitja; la segona, el treball WE ARE NOT DEAD d'en Lalage Snow, qui es va dedicar a retratar als mateixos soldats abans, durant i després de passar un temps destinats a la guerra de l'Afganistan (la guerra actual, vull dir). En el meu cas, entre foto i refoto hi ha una distància de dues hores i vint-i-un quilòmetres d'una carrera a la que, sí o sí, l'any vinent deixo les càmeres a l'armari per venir a suar-la ben suada.

El sofert amic que es va deixar retratar (dos cops!) per aquest reporter. GalaxyII+Instagram.