 |
| El meu fill davant una processó d'animals dibuixats. Les onades feien de goma d'esborrar i ell s'hi emprenyava enfrontant-s'hi amb un vehement "no, no, no!" La sorra com a metàfora de la imatge digital, potser? |
Sí. Un altre article que parla de l'Instagram. La data em delata: tiro d'Android, els darrers a arribar (fa quatre dies) a aquesta aplicació que porta temps fent furor entre els usuaris de l'I-Phone. Instagram és un programa per a telèfons mòbils que un cop fas la foto et permet dues coses: 1) triar entre uns pocs i atractius tractaments d'imatge i 2) pujar la foto a una web d'intercanvi de fotos on pots seguir altres usuaris i comentar.
Em vaig baixar l'aplicació coincidint amb què a l'escola bressol del meu fill ens van demanar que omplíssim un àlbum amb fotografies dels familiars directes. Se'm va ocórrer de tastar això de l'Instagram per a l'ocasió, així que als darrers dinars familiars he estat martiritzant a tothom per tal d'atrapar-lo en un paper de 10x10cm que he imprès a casa mateix, en una Canon Selphy que ens van regalar uns amics.
I ara, una selecció d'oncles del meu fill. En queda algun que se m'ha resistit, però ja caurà en una propera entrada...
 |
| Imma Santacreu, pianista, tieta i santa paciència la seva, que per fer-li la foto la vaig ben marejar. I maltractar: amb el meu colze distret vaig abaixar la tapa del teclat sense que ella pogués apartar-ne el somriure i... ai!, quin mal! |
 |
| Hèctor Parra, el tiet compositor. Ja és això, oi? |
 |
| Jeni, tieta. I madrilenya. Què hi farem: ningú és perfecte... |
 |
| Rafa Moliner, el tiet enamorat. |
 |
| Josep Grau, un altre tiet enamorat. |
 |
| La tieta Marta... |
Bé, ara és quan volia fer un seguit de reflexions. Però va i en
Francesc Vera ja me les ha pensades en
la seva entrada d'ahir. El que més valoro de l'
Instagram és la immediatesa. Des del telèfon mòbil, la càmera que t'acompanya fins i tot al vàter. Amb poc més d'un click ja pots compartir una fotografia, sense haver de descarregar la foto en un PC, desar-la, processar-la amb un
Photoshop, pujant-la a no sé quin lloc web... I amb un avantatge afegit: com que vas i has de compartir la foto, no correràs el risc de penjar-ne vint versions i quedar-te sense amics, així que has de seleccionar, triar... Torna, potser, el fotografiar poc dels rodets, lluny de la compulsió digital...
Moltes de les fotografies el que pretenen no és empaperar un edifici, tan sols esgarrapar un record al temps que s'esmuny, el molt putes. Per a aquesta funció, el concepte d'Instagram és una eina excepcional. En l'arrel del seu èxit hi ha una pregunta que ens farem en un futur tan llunyà com demà mateix: com és possible que les càmeres abans no estiguessin connectades a internet?
 |
| En Martí, gronxant-se de riure... |