Thursday, October 4, 2012

La Mitja de Sant Cugat (II)


Les càmeres de rodet no són tan instantànies com la d'un telèfon mòbil. El seu temps és un altre i després del click només hi ha silenci. Si amb una càmera digital faig fotos (en el sentit de què al moment les tinc i les avaluo), amb sensors químics només puc suposar fotos.

Així doncs, ja han passat uns dies fins que no he pogut veure les fotografies que vaig suposar de la Mitja Marató de San Cugat. Aquestes fotos estan fetes amb una càmera telemètrica de començaments dels anys 80 i un objectiu de 50mm de ves a saber quan. Pel que fa als rodets, he fet neteja de la pel·lícula en blanc i negre que voltava per casa, pel que cada foto és filla del seu pare.

M'agrada córrer i m'agrada fer fotos, però mai se m'havia acudit de fer fotos a corredors. Fins dissabte passat. Us deixo amb les fotos.


Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+TMAX400

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+TMAX400

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford XP2

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+TMAX400

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+TMAX400


Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford XP2

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford XP2

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford FP4-125

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford FP4-125
Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford XP2




Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford FP4-125
Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford FP4-125



Monday, October 1, 2012

La Mitja de Sant Cugat.


El meu Amic Manel Gonzàlez s'ha enredat a organitzar la Mitja de Sant Cugat d'aquest diumenge pel matí. Ni puc ni vull imaginar-me el mal de cap que això li deu haver suposat, i més tenint en compte que els 21km i escaig de cursa enguany s'han recargolat per convertir-se en un circuit urbà de dues voltes. Ara els amics i les famílies poden encoratjar el doble als herois de casa que s'han calçat les bambes i als santcugatencs els hi dóna temps de perdre la vergonya i així, al segon tomb, cridar i animar com animals. Una idea fantàstica.

El cas és que en Manel em va dir de córrer la Mitja. No m'ho va haver de repetir dos cops i tot l'estiu he tingut la cursa al cap, però setembre ha estat un mes fotut i a darrera hora vaig decidir que faria una altra cosa que no pas córrer com ara treure la Leica a passejar per la Mitja. Fins d'aquí a uns dies no en veuré els resultats, doncs la càmera és de les de rodet (una tecnologia d'abans de l'actual era digital, no sé si vostès recorden...) així que cada unes quantes fotos em treia una càmera digital de la butxaca (una fantàstica amb una aplicació que serveix per trucar per telèfon, acollonant!), la processava amb INSTAGRAM i apa, la foto encara tèbia  a enfilar-se cap a les xarxes socials (per cert, en aquesta aplicació em trobareu com a isidresantacreu).



Mitja Sant Cubat. A punt per a la sortida dels 5K
Primera sortida, la dels 5K. GalaxyII+Instagram.


Mitja Sant Cugat. Abans de la sortida.
Els peus de la primera fila de la Mitja comencen a posar-se nerviosos... GalaxyII+Instagram.




Mitja Sant Cugat. Sortida.
I segons després del tret de sortida, ball de cames! GalaxyII+Instagram.


Mitja Sant Cugat. Avituallament.
Avituallament. Poques vegades l'aigua està tan bona... GalaxyII+Instagram.

Abans de començar la cursa m'hi vaig trobar un altre amic, en Martí Sanz, que corria la seva primera mitja marató. De cop vaig recordar dues coses: la primera, el que vaig arribar a patir a la meva primera mitja; la segona, el treball WE ARE NOT DEAD d'en Lalage Snow, qui es va dedicar a retratar als mateixos soldats abans, durant i després de passar un temps destinats a la guerra de l'Afganistan (la guerra actual, vull dir). En el meu cas, entre foto i refoto hi ha una distància de dues hores i vint-i-un quilòmetres d'una carrera a la que, sí o sí, l'any vinent deixo les càmeres a l'armari per venir a suar-la ben suada.

Mitja Sant Cugat. Martí S. abans i després
El sofert amic que es va deixar retratar (dos cops!) per aquest reporter. GalaxyII+Instagram.

Tuesday, September 18, 2012

Autoretrat mig en pilotes d'artista desconegut.

L'autoretrat d'autor desconegut. Tetuan+maig09+M6+Elmarit28Asph+TriX

Mitjans de setembre, mitjans de moltes coses. Ni puta idea de si la cosa va o bé. Masses preguntes i cap resposta ni puta falta que fa: és el que té llegir Cèline massa tendre. Apa, a continuar el camí cap a l'única certesa, la nit...

Thursday, June 14, 2012

El Raval al Born. Exposició de la Consuelo Bautista a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.


Inauguració de l'Exposició Raval, de la Consuelo Bautista, a l'AFB.
Hora dels parlaments.

Ahir es va inaugurar a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona l'exposició "Raval", un encàrrec de l'AFB a la fotògrafa Consuelo Bautista de la que en Jordí Calafell en fa de comissari. Pura fotografia de carrer, tant de carrer que gairebé en surts amb mal de peus: cada foto traspua hores, dies de carrer trepitjat. Un se n'adona que de l'eternitat que es fa esperar un instant decisiu. En les mans de la Consuelo, una càmera, més que una càmera, és una esgarrapadora de vida amb el que aconsegueix que, pel preu d'una foto, a més de la imatge t'emportis l'olor, el ferum del que es cou al carrer.


Inauguració de l'Exposició Raval, de la Consuelo Bautista, a l'AFB
Les dues ombres del fotògraf projectades contra un dels Ravals de la Consuelo. 



A la inauguració hi vaig durar poc. Fins a mig discurs d'en Jordi Serchs, tot el que el meu soci em va  deixar fins que se li van fondre els ploms. De fet, ell es va començar a apagar mitja hora abans, tot just arribar, però el vaig poder distreure amb els mil convidats que l'atzar (o no) introdueix a dins de les fotografies de la Consuelo. En aquella estona de nervis previs a la inauguració la vaig poder saludar i agrair-li el seu Raval, que ara serà també una mica el meu. Per a què serveix, si no, una foto?

Inauguració de l'Exposició Raval, de la Consuelo Bautista, a l'AFB
El soci, ben distret.



Wednesday, April 25, 2012

Refotografiant Matarrodona: una xarlografia.


fotografia del Geni Català amb la Duana al fons, de Matarrodona cap al 1908 
Era tardor a Barcelona i jo creia que ja tenia tot el material que se'm demanava per a l'exposició i el catàleg  de "Refotografiar Barcelona amb Mark Klett". Amb un parell de refotos fetes a la butxaca, me les prometia felices quan la Natasha Christia (comissària de l'expo) va treure el fuet i em va cantar allò de "tórna-la a tocar..." Catxis... Així que vaig tornar al rebost de fotografies que m'havia tocat en gràcia i en vaig prendre una d'en Matarrodona. La veritat és que me la mirava i me la mirava i només hi trobava altres mirades que em tornaven la que jo hi llançava...

Aquesta gent em mirava...

Colló, quin estrès... No sabia per on agafar aquest projecte... El tic-tac del rellotge s'accelerava a mesura que s'acostava la deadline de la producció de l'exposició. Em veia incapaç de pensar en cap altra cosa que amb la Natasha cremant-me a foc lent... A vegades, quan no saps resoldre alguna cosa, el que cal és començar per la solució i després ja veurem com hi hem arribat: refotografiaria sense un pla previ i ja veuríem. Així que vaig imprimir la fotografia d'en Matarrodona i me'n vaig anar cap al Pla de Palau, decidit a trobar el "vantage point" on en Matarrodona va plantar-hi el trípode cent-tres anys abans. En principi m'esperava una feina relativament senzilla: trobar un parell d'enfilacions i en el punt on puc visualitzar-les a l'hora, aquell és lloc on en Matarrodona va fer "click".

A l'esquerra, bocí de la fotografia original d'en Matarrodona. A la dreta, detall del mateix element retratat el novembre de 2011. Una de les enfilacions la vaig trobar fent coincidir la pota esquerra amb la cantonada inferior de la finestra. Les petites diferències que hi ha entre ambdues imatges ens diuen que m'havia de situar un pèl més a la dreta i en una posició més elevada, probablement a uns pocs pams i un segle de distància.

"Una feina relativament senzilla" he escrit unes línies amunt. Poseu-vos a tremolar quan us vingui aquest pensament al cap: el "vantage point" del dimoni estava palplantat al mig d'una cruïlla de trànsit infernal... Només tenia cinc segons per còrrer des de l'illa central, deixar una marca al terra, fer una foto i tornar a l'illa central. Abans de repetir la gimcana, examinava la foto i corregia el punt mentalment per acostar-m'hi més en el següent esprint. Un cop el vaig trobar, més esprints per completar una panoràmica d'un munt de fotografies que vaig haver de fer a pols. El més collonut va ser la banda sonora: em van dir de tot conductors de bus, missatgers, escombriaires, taxistes... Mai m'havien xiulat tant les orelles...

Al ridícul que vaig sentir s'hi va afegir la desolació pel resultat final de la panoràmica. Al voler fer coincidir l’hora de la presa de la fotografia amb la de la refotografia, el sol es va encaparrar en incloure al refotògraf en la imatge en un pla americà (amb les cames tallades, vaja). Com podia fugir-ne?


Sóc arquitecte de deformació. Ja sé que a qui no és del ram només li arriben notícies dels quatre capullos que es dediquen a plantar mones de Pasqua per tot arreu. Però la gran majoria som (o érem, ehem...) uns professionals que provem de donar llebre per gat al client. Així que acostumat a fer de la necessitat virtut em va sortir una equació on la X era el ridícul  i la Y el refotògraf amputat. Vas i ho lligues com si fessis all i oli i se'm va aparèixer en Charlot...



Sí. Ja la tenia. Un cop de tisores al marc d'una pano amb les costures mal embastades i ja podia fer arribar la Xarlografia a la Natasha. La meva felicitat va ser intensa però curta: va durar el que va trigar la meva comissària a tornar a treure el fuet...


Xarlografia. Pla de Palau. Isidre Santacreu, 2011. Al centre, La Font del Geni Català al Pla de Palau, R. Matarrodona, c. 1890.

Monday, April 23, 2012

Àlbum de família. Instagram.

Processó d'animals dibuixats.
El meu fill davant una processó d'animals dibuixats. Les onades feien de goma d'esborrar i ell s'hi emprenyava enfrontant-s'hi amb un vehement "no, no, no!" La sorra com a metàfora de la imatge digital, potser?

Sí. Un altre article que parla de l'Instagram. La data em delata: tiro d'Android, els darrers a arribar (fa quatre dies) a aquesta aplicació que porta temps fent furor entre els usuaris de l'I-Phone. Instagram és un programa per a telèfons mòbils que un cop fas la foto et permet dues coses: 1) triar entre uns pocs i atractius tractaments d'imatge i 2) pujar la foto a una web d'intercanvi de fotos on pots seguir altres usuaris i comentar.

Em vaig baixar l'aplicació coincidint amb què a l'escola bressol del meu fill ens van demanar que omplíssim un àlbum amb fotografies dels familiars directes. Se'm va ocórrer de tastar això de l'Instagram per a l'ocasió, així que als darrers dinars familiars he estat martiritzant a tothom per tal d'atrapar-lo en un paper de 10x10cm que he imprès a casa mateix, en una Canon Selphy que ens van regalar uns amics.

I ara, una selecció d'oncles del meu fill. En queda algun que se m'ha resistit, però ja caurà en una propera entrada... 

Imma Santacreu, pianista.
Imma Santacreu, pianista, tieta i santa paciència la seva, que per fer-li la foto la vaig ben marejar. I maltractar: amb el meu colze distret vaig abaixar la tapa del teclat sense que ella pogués apartar-ne el somriure i... ai!, quin mal!

Hèctor Parra, compositor.
Hèctor Parra, el tiet  compositor. Ja és això, oi?

IMG_20120415_191337
Jeni, tieta. I madrilenya. Què hi farem: ningú és perfecte...

IMG_20120415_192033
Rafa Moliner, el tiet enamorat.

IMG_20120421_160117
Josep Grau, un altre tiet enamorat.

IMG_20120421_145359
La tieta Marta...
Bé, ara és quan volia fer un seguit de reflexions. Però va i en Francesc Vera ja me les ha pensades en la seva entrada d'ahir. El que més valoro de l'Instagram és la immediatesa. Des del telèfon mòbil, la càmera que t'acompanya fins i tot al vàter. Amb poc més d'un click ja pots compartir una fotografia, sense haver de descarregar la foto en un PC, desar-la, processar-la amb un Photoshop, pujant-la a no sé quin lloc web... I amb un avantatge afegit: com que vas i has de compartir la foto, no correràs el risc de penjar-ne vint versions i quedar-te sense amics, així que has de seleccionar, triar... Torna, potser, el fotografiar poc dels rodets, lluny de la compulsió digital... 

Moltes de les fotografies el que pretenen no és empaperar un edifici, tan sols esgarrapar un record al temps que s'esmuny, el molt putes. Per a aquesta funció, el concepte d'Instagram és una eina excepcional. En l'arrel del seu èxit hi ha una pregunta que ens farem en un futur tan llunyà com demà mateix: com és possible que les càmeres abans no estiguessin connectades a internet?

IMG_20120409_132514
En Martí, gronxant-se de riure...

Thursday, April 19, 2012

Refotografiant Charles Clifford, o posant les corones al seu lloc.


Pla de Palau. "Álbum Recuerdos fotográficos del viaje de SS. MM. y AA. RR.
a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón".  Charles Clifford, 1860.
Paper a l'albúmina. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Hi havia una vegada a Espanya una reina que no caçava elefants. I no els caçava perquè llavors Botswana sí que quedava l'hòstia de lluny i el més fàcil era que una tribu et cacés a tu, per més cap coronat que duguessis. El que sí que caçava eren braguetes, i és que casar-se amb un gai no acaba de rimar amb fidelitat, ni avui ni al segle XIX.


Resultat de googlejar "Reina Isabel II de España".

A aquesta reina "de los tristes destinos" se li va ocórrer un dia de visitar la "España Incorporada o Asimilada", és a dir, Aragó, Catalunya i Balears. Aquest viatge més enllà de la Ejpaña-Ejpaña (si no sabeu, busqueu "Bono", "Aznar" o "caverna" a la wikipedia i ja us ho trobareu) el feu acompanyada d'un fotògraf, el gal·lès establert a Madrid Charles Clifford, qui va aixecar acta de la rebuda engalanada que cada ciutat oferia a la senyora Isabel de Borbó, la mestressa de tot plegat. 

Mapa Polític (ya te digo...) d'Espanya del 1854
(Biblioteca Nacional de Madrid)

La fotografia d'en Clifford que encapçala aquest escrit és una vista del Pla de Palau del 1860. Forma part de l'àlbum de fotografies que va donar fe del viatge de l'Isabel Borbó, i per això el detall de la corona que sobrevola la foto. L'arc que s'hi veu forma part de l'escenografia del poder que acompanya a tot Mag d'Oz. Us recomano l'entrada que Les Finestres del Temps va dedicar a aquest tipus de mona de Pasqua aixecades a Palma de Mallorca.

Amb motiu de l'exposició "Refotografiar Barcelona amb Mark Klett" de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, em vaig encarregar de refotografiar la imatge d'en Clifford. Refotograriar cent cinquanta anys després del "click" original suposa sovint la pèrdua abrupta del fil conductor que lliga la representació amb allò representat. Amb posterioritat a la fotografia es va edificar la facultat de Nàutica entre l'espai retratat i el punt on hi hagué el fotògraf, el vantage point. Curiosament, que hi aixequessin una facultat de Nàutica em va donar la pista de com situar-nos a la carta: buscant i trobant una enfilació que ens connecta segle i mig i que em permeto d’assenyalar amb el dit, de forma literalment indexal, tot ordenant uns elements que ja no són exactament els mateixos de quan en Clifford perseguia el pelegrinatge de la senyora Isabel Borbó per les sucursals del seu negoci familiar a l'España Asimilada.

Enfilació*. Vista del Pla de Palau, a travès de l’escola de Nàutica. Isidre Santacreu 2011. Al centre Pla de Palau. Charles Clifford, 1860
*  Enfilació f. Acte d'enfilar. Especialment: a) Punt de vista del relleu de la costa, que serveix al pescador com a guia per a orientar-se en la situació de la barca en el mar (Roig-Amades Pesca). Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Institut d’estudis Catalans.
Isidre Santacreu, 2011. Tecnologia d'impressió d'HP. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.


L'exposició encara es pot veure a l'AFB fins al 19 de maig (l'exposició virtual, aquí). Dimecres vinent per la tarda participaré a la visita guiada que l'AFB organitza a l'exposició, juntament amb dos fotògrafs més que han participat al projecte, en Javier Sardà i en John Frederic Anderson. Cal reservar hora a l'Arxiu amb una trucada de telèfon. Espero trobar-vos-hi!