Ahir va fer quaranta dies que vaig fer quaranta anys. He deixat passar una quarantena perquè és el que toca en una situació així. En català, que és una llengua a mig extingir, no tenim segons quins matisos que sí trobem en altres idiomes que han pogut recollir sense castracions el pols dels canvis sociològics del segle XX. Així, en espanyol trobem que dels vint als trenta hom s'anomena "veinteañero", fins als quaranta passa a ser "treintañero", però a partir d'aquí el sufix es posa lleig: "cuarentón", "cincuentón", etc. I tornant al català, sense aquestes fastigoses marques lingüístiques, qui el canta es busca dreceres per no esmentar paraula tan bruta com quaranta. Senyores i senyors, amb tots vostès el "fa vint anys que tinc vint anys" d'en Serrat:
Quaranta dies. Una quarentena. Potser una quaresma com la que comença aquesta setmana. Una mena de travessa del desert sense que al final em sigui revelat res de res. Ni ganes. La veritat és que no ho acabo d'entendre, jo estava tan tranquil passant d'un dia a un altre i de cop, quaranta. Perplex, només he estat capaç de decidir dues coses:
Primera: que amb quaranta he d'anar afaitat. Tinc la barba blanca, cada cop més blanca. Però si amb trenta em feia gràcia amb quaranta no toca. Així que un parell de cops a la setmana m'hi passo la Gilette. I pel mateix preu la mare i la sogra contentes.
Segona: corro. No sé el per què (n'hi ha d'haver de per què?). Igual que en Forrest Gump. Em poso les bambes i corro lluny, molt lluny dels quaranta. Paradoxalment, en direcció als quaranta (dos) quilòmetres de la propera marató de Barcelona. La síndrome de Peter Pan? Segur. Però també obeeixo al meu instint: així com sempre que em pregunten res començo per negar-ho tot, davant del dubte corro.
En aquest aniversari quaranta (un) dies diferit, el regal us el faig jo: Per a tots vosaltres, quaranta quarantes...
