Dibuixant la web de l'Hèctor Parra

Que al pensar la música l'artista necessiti de dibuixar-la és un fet del que me n'he adonat mentre desenvolupava la web de l'Hèctor Parra. Més enllà de l'abstracció de la convenció del llenguatge musical, el retolador de l'Hèctor dibuixa ritmes, intensitats i textures, a vegades fins i tot sembla que construeixi arquitectures... si el dibuix de sota em diuen que l'han tret del notebook d'en Le Corbusier de segur que m'ho empassava. Tampoc ha de ser tan estranya aquesta comunicació entre música i arquitectura, doncs són les dues disciplines que s'ocupen d'embolcallar a l'home: no són un objecte que es posi davant seu (pintura, fotografia, escultura...) sinó quelcom que l'envolta, que està al seu davant i al seu darrere, al damunt i ensota, a fora i a dins.

Us recomano d'encetar la descoberta de la música de l'Hèctor Parra amb uns tràilers molt ben fets de l'òpera Hypermusic Prologue. A partir d'aquí, a dins del catàleg hi trobareu un munt d'àudios per anar fent tastets i dins de la discografia hi ha els enllaços on podeu comprar-ne el CD que més gràcia us faci.

Del córrer. Camí de València.

Aquest curs el tenia ben planificat. Porto un any corrent amb continuïtat, uns 30km setmanals (excepció feta dels mesos previs a la marató de Barcelona en què aquests números s'estiren). A l'horitzó hi tinc un altre cop la marató de BCN on vull baixar amb comoditat de les 4 hores (el març passat m'estrenava en aquesta distància i em vaig quedar a minut i mig). Pel camí unes quantes mitges i 10k (La Mercè, 1/2 de Sant Cugat i Correbarri que ja han passat, 1/2 del Bois de Vincennes, Jean Bouin, Nassos i 1/2 de Granollers encara per venir). Tot molt racional, pensat en acumular més quilòmetres i durant més temps que en la preparació de la darrera marató (19 setmanes que se'm van fer curtes).

Tot molt racional i tot a la merda. La setmana passada un tipus que em creia amic meu em diu que té un dorsal per a mi, un dorsal per córrer la marató de València per a la que faltaven... 6 setmanes!!! Decideixo que no, que passo, que no pot ser, però un formigueig al ventre em confon la llengua i en comptes d'un no dic un sí. Cagada. Immediatament vambes i a córrer que en un parell de setmanes tinc que estar amb tirades de 30km... Qui el va parir! A ell i a la meva fluixera de caràcter, que no trobo un "no" ni amb gps...

D'això ja han passat deu dies en què he sumat uns quilòmetres que sorprenentment han deixat enrere les seqüeles de l'estiu. Enfilar-se als Pirineus amb 18kg de fill a coll-i-bé em van comportar unes punxades a la ronyonada i el colló dret. Després de visitar un parell de metges de capçalera i un uròleg he decidit que era cosa del nervi ciàtic. El diagnòstic va ser més clar quan a finals d'agost vaig anar de morros contra unes roques corrent camp a través per Terol (Kilian Jornet, què en fas de mal...). Un parell de mesos sense poder tancar les barres sense dolor, i encara ahir em treia una estella oblidada a la panxa. Tot això és història (o gairebé). El cas és que la màquina va i enfila el camí cap a València. Ara per ara, l'única por que tinc és que donada l'emotivitat de la cursa (quatre cops vaig plorar durant la marató, quatre!) i la meta situada a la ciutat de les Arts de València, la por doncs és que per uns instants pugui veure amb bons ulls la calatravada aquella... Déu no ho vulgui pas!

Per amenitzar la parrafada us he deixat en companyia dels atletes dibuixats d'en Manel González, a qui creia un gran amic fins a putejar-me amb això de Valènica i un tipus de pinzell compulsiu, que no és capaç de veure l'atletisme sense viure'l amb un llapis a la mà.

Dels circuits amb nodes emocionals.

lx3+novembre 2011

Matí guai. Un parell de visites a unes possibles obres que igual cauen. La darrera a Torre Baró. Hi he anat preparat i amb les vambes posades, així que a la que he enllestit m'he despilotat i apa, a trotar que m'he de preparar la Mitja de Sant Cugat d'aquest diumenge. M'he enfilat cap a la torre del baró i després m'he deixat caure cap a Ciutat Meridiana. Torre Baró m'encanta, té un punt kitsh d'aquest que li posa catxondo a en Javier Cercas (i alguna espurna de raó deu tenir doncs n'està ple d'estelades) i a la que et creues amb algú va... i et saluda!!! Això, i la tira de fonts, cada poques passes una font, de segur que com a record d'un passat recent encara més precari que els temps presents.

lx3+novembre 2011

lx3+novembre 2011

He travessat l'autopista per una passera que m'ha dut a Vallbona. Aquest barri de segur que és el més desconegut de Barcelona, tant que ni cristo deu saber que es tracta d'això, de Barcelona. Unes poques cases encastades entre l'autopista, el Besòs i el turó de Montcada, i entre aquestes cases la residència d'avis on va morir la meva àvia enduta per un Alzheimer fastigós.

Febrer de 2005. Al passadís de la residència on acabava de morir la meva àvia.

Segons quin recorregut atorga una profunditat emocional al camí que alleugereix les cames i accelera els pensaments. De Vallbona, però, sorprèn la traça del Rec Comtal, ben a la vista i amb un cabal d'aigua cristal·lina formidable. Corrent amunt, la trobem des del peu de la passera que m'ha dut a Vallbona fins a perdre's després d'acompanyar una bona estona la via de ferrocarril que segueix el Besòs i ens porta a Montcada.

lx3+Rec Comtal+novembre 2011

lx3+novembre 2011

A Montcada i Reixac he creuat el riu per un pont i des de l'altra riba he girat cua fins a trobar la mar, set quilòmetres més enllà. Pel camí he pogut trotar pel damunt de la gespa dels accessos al Parc de Can Zam, que va ser un dels primers espais verds que vaig fer amb la carrera recent acabada. En aquella època començava a amarar-me del realisme brut de les novel·les nord-americanes perquè realment vaig trobar el "grau zero" de l'Arquitectura, i és que no se m'hi veu la mà per enlloc (i mola).

El darrer tram del Besòs té l'accés prohibit però realment és una mena de rambla de gent, de bicis i... de vici, que sospito que és una zona de "cruising" per la de mirades que llancen tot de tipus ociosos palplantats rere els canyars d'aquest aiguamoll. En tot cas, una bona excusa per no afluixar el ritme.

2010+triX+M6

2010+triX+M6

Arribats a la platja te la mires i li dones ben ràpid l'esquena. Et refresques en una font i tornes a creuar el Besòs seguint el tramvia, apuntant a Barcelona i tot recte que no té pèrdua: Passeig Taulat, Avinguda Icària, Passeig de Circumval·lació, baixar el ritme per mirar per la finestra de l'escola de mon fill (on també hi va estudiar un temps ma mare, on es va haver de sentir per primera vegada que "aquí se habla en castellano"), Passeig de Picasso, enrecordar-se'n de tombar per Princesa i ja sóc a casa.

Un pèl més de 20 quilòmetres, més del que volia i havia de còrrer, però m'ha provat de collons.

2010+triX+M6

 PD: Quan corro no faig fotos, això li ho deixo al meu amic Juan R., del que un dia en parlaré. He tirat, doncs, d'arxiu, enfilant les imatges que van seguint el circuit. Alguna d'elles ja ha passat pel bloc i és que hi ha fotos un pèl pesades...

A la Via (de blocs) Catalana

Gener de 2013. Estelada estesa al Poble Nou. GalaxySII amb processat Instagram.

El proper dimecres seré a La Via Catalana. A prop de casa. Hi vull dur a mon fill i no estic per voltar gaire així que no crec que m'acosti al tram al que estic apuntat, el que envolta La Caixa. No és que combregui totalment amb els del Procés Constituent, però si es tracta de baixar una bandera per hissar-ne una altra la cosa no m'engresca prou. L'endemà del ridícul de la candidatura madrilenya a Buenos Aires va i l'alcalde Trias treu la pols a les olimpíades d'hivern. Se'm han quedat uns pèls de punta que ni la senyora Botella. El més divertit de tot plegat és que ens estem inventant un nou país i qualsevol cosa ha de ser possible.

Aquesta entrada al bloc ja és Via Catalana. Està enllaçada en una cadena de blocs que fan la Via pel seu compte, així que vinc de no sé on i us meno cap a El Racó de l'Agnès, un bloc dedicat al patchwork i és que els camins de la independència són inescrutables...

Queixalades de sol

passi de diapos fetes amb el Samsung SII i processades amb Instagram

Agost. Barcelona. Ciutat Vella.
A l'estiu el sol cau com una hòstia. Per aixoplugar-se'n la ciutat es recaragola sobre ella mateixa. No pot evitar, però, de patir-ne uns esquitxos per aquí i per allà, com qui fa un ou ferrat i es crema amb les gotes disparades d'oli bullent.
Taques de llum que fonen a negre l' ombra que les envolta. L'atzar dibuixa geometries amb les que potser es pugui aixecar un altre plànol de la meva ciutat invisible.

A lo mejor se te hace grande...

Gos+M6+TMAX100, novembre de 2010

Camino pel carrer. Paro l'orella. Un paio de vint-i-pocs amb un telèfon a l'orella: "Yo soy así. A lo mejor se te hace grande estar con un tipo tan claro y ya está". Quatre segons i la conversa queda enrere mentre el cap et barrina. Dinou paraules que són un conte en el que l'únic final feliç que se t'acut és que a ella se li hagi quedat gran, o petit, però que se n'aparti ben lluny..

***

Optimista del dimoni.

A la filla del cap de l'Estat del Reino de España avui van i la desimputen. Sense vaselina (allò que alguns en diuen CT).

Gairebé a la mateixa hora va i resulta que parlo una altra llengua, el Lapao (Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental). La cosa faria gràcia si no es tractés d'un episodi més del genocidi cultural que pateix el català, encapçalat pel PP amb la connivència de tot Cristo que calla com un putes (dada de la setmana passada: hi ha vuit països, vuit! on hi ha més gent aprenent català que a la resta d'España).

I al Ministro de l'Interior del Reino de España aquest matí se li ha acudit de sortir en defensa del de Justícia (que pretén eliminar la possibilitat d'avortament en cas de malformació fetal i olé) declarant que "El aborto tiene que ver algo con ETA". El pitjor del cas és que aquest cretí és català amb el que amb la independència ens l'hauríem de confitar. Ara que hi penso, a en Marhuenda també... Quina merda d'Ítaca!

De la crisi passo o no dormo.

I malgrat tot el meu optimisme és brutal. Perquè els que venen són millors. Com ho sé? Fàcil. Tinc un fill. Està plorant com un marrà i vull que pari en sec: "Martí, no riguis!!!" I de cop una cleca. Vull que se'n vagi a dormir: "Martí, no vinguis que me'n vull anar a dormir sol", i ni que em foti a còrrer arriba ell abans al llit. Venen preparats de sèrie amb aquell NO rotund de Camús. Aprenem-ne.