Tuesday, December 25, 2012

Preparant la marató-BCN'13 (V). Cremant els primers torrons per Nadal.

Me n'enric de l'entrenament militar dels suïssos: els catalans som més bèsties: ens hem fet nostre el tiberi de la Nit de Nadal, no hem renunciat al dinar de Nadal ni, per suposat, al de Sant Esteve. Superar any rere any aquesta dura prova ens fa un poble invencible: que tremoli Espanya que ni amb cinquanta Brunetes podran amb nosaltres.

Això sí, per tal de limitar l'inevitable sobrepés amb el que s'acaba aquesta història, avui pel matí m'he oblidat de la boira gelada que envoltava casa els sogres i me n'he anat a còrrer: la ruta dels quatre projectes. M'he deixat caure de la urbanització de Cesalpina fins al parc de Can Lluch, a Santa Coloma de Cervelló, que vam acabar fa un parell d'anys i ara en farem l'ampliació. Després he anat tirant cap a Sant Vicenç dels Horts, on a banda de ser conegut perquè l'alcalde és l'Oriol Junqueras, també ho és perquè hi ha un parell de projectes nostres: el Parc de la Foneria i la urbanització de l'entorn del seu cementiri. Acte seguit, he enfilat la carretera de Torrelles i he fet cap a l'Ateneu, del que encara hi ha un parell de repassos pendents però ja és ple de vida. Ja fetes totes les visites he tornat cap a Cesalpina pujant per una carretera per la que he suat la cansalada.

Ja em perdonareu la formatació un pèl despentinada de l'entrada, però estic escrivint des del mòbil al mig d'uba sobretaula en la que he  recuperat amb escreix tot el que hagi pogut cremar. Apa, bon Nadal i folleu tot el que pugueu.

Falsos estiraments abans de sortir de casa dels sogres.
Recuperant l'alé al Parc de Can Lluch de Santa Coloma de Cervelló
De camí m'ha temptat comprar uns tumacats...
Potes enlaire al Parc de La Foneria, a Sant Vicenç dels Horts.
A l'entorn del cementiri de Sant Vicenç dels Horts, trepitjant fort...
Dalt de les escales, a tocar del cementiri...
És Nadal a Sant Vicenç. Ho diuen els nans, i els nans no menteixen.
Esbufegant amb l'Ateneu de Torrelles al fons.

Monday, December 10, 2012

Preparant la MARATÓ-BCN'13 (IV). La cosa va bé.

vambes assecant-se
Vambes assecant-se.


Dilluns. Avui no corro. Ahir vaig fer una tirada llargueta, de quinze quilòmetres. Vaig arribar a creuar el Besós. Un punt d'inflexió. Poques coses hi ha tan boniques com creuar el riu. Era de nit i feia fred i a l'estómac encara hi tenia el plat de pasta del migdia a mig digerir. Després d'un tiberi (i aquests dies n'he gaudit d'uns quants) he descobert que necessito de quatre a cinc hores per posar-me a córrer. Per culpa del mal digerir només he sortit tres cops aquesta setmana, però arribant als quaranta quilòmetres així que no em queixo. Avui volia escriure de plans d'entrenament, però m'he de reunir amb el meu comitè científic (que en tinc) doncs no m'hi ha donat el vist-i-plau. Em demanen de fer de vuitanta a cent quilòmetres per setmana, un disbarat, de pensar-hi m'entra un cansament per cagar-s'hi. Manel, n'hem de parlar...


Saturday, December 1, 2012

Preparant la marató BCN'13 (III)

rere el castell
GalaxySII + 1 birra rere el Castell de Montjuïc + 1 tio que sembla que corri

Em pesa el cul.
Però no és excusa. El trec a passejar i em foto.
La setmana passada em vaig poder enfilar fins als quaranta-cinc quilòmetres en cinc sortides, una de tretze.
Aquesta setmana hauria de fer si fa o no fa, però m'està costant molt. M'està costant còrrer, trobar l'estona, no parar a mig recorregut per tornar passejant...
Em pesa el cul i em pesa el cap. El cap és molt putes, deixes que se't carregui amb merdes i de cop ja no hi ha qui el mogui. Amb el cap brut es corre malament.
No sé què em pesa més, si el cul o el cap. Corro lent, arrossegat. Però corro. Aquesta és la meva única victòria, que malgrat tot corro.
No és poc.
Queden quinze setmanes per a la marató.

Monday, November 26, 2012

Un paper, una foto, una tira de cel·lofana adhesiva i l'eternitat per endavant.

nínxol
M6+Cron50+T-Max100


Fa unes poques setmanes vaig acompanyar a la Stéphanie i a la Natasha al cementiri del Poble Nou. Quan ja marxàvem ens vam aturar davant un dels nínxols. En ell, una nota de paper escrita amb un traç de bolígraf mig esborrat i una fotografia. Enganxat amb celo damunt del ciment que amaga la caixa.

Un paper, una foto, una tira de cel·lofana adhesiva i l'eternitat per endavant.

Dins del nínxol 3.416 hi ha d'haver un poeta. Dels bons, dels que no s'estan per rimes i si convé edifiquen tot un poemari a cop de silenci. Se'm va encongir el pit.

Avui he topat amb la foto i de cop he recreat aquell matí al cementiri. I he pensat en com ens confonem i perdem el temps en edificar monuments al nostre ego en comptes de limitar-nos a deixar el món un pèl millor del que ens l'hem trobat. És alliberador treure's del damunt la transcendència.

M'han vingut al cap unes línies d'Incerta Glòria, la novel·la que fa massa temps que tinc a mig llegir al costat del llit. L'autor, en Joan Sales, té un perfil a twitter que crec imprescindible: @Joan_Sales. La cosa té mèrit perquè fa gairebé 30 anys que està enterrat: piulades d'ultratomba.

A la pàgina 220 d'Incerta Glòria en Soleràs visita a en Lluís al front d'Aragó durant la Guerra Civil. Una pàgina més tard, va i li diu:

"Hem tastat la glòria i això deixa un regust que fa avorrir les Decretals, les Pandectes, el Digest i fins la col·lació de Papinià. Hem anat errants, hem fet això i allò, hem estat lliures, hem estat homes, hem estat feres... ara, ¡qualsevol es fa notari! La guerra és una fulana que t'emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació. Només pensa una cosa: ¿per què encara llegim la Divina Comèdia? Suposant, naturalment, que la llegim; de mi et sé dir que és el llibre que he llegit més de gust després de Los Cuernos de Roldán. Doncs bé, perquè en tres mil anys de literatura només se n'ha escrit una; ¡quanta lata s'ha arribat a segregar en canvi, quins oceans de monotonia! Però de Divina Comèdia, només una. Ara bé, si cada tres mil anys se n'escriu una, això farà tres mil Divines Comèdies quan hauran passat tres mil vegades tres mil anys; per poca àlgebra i trigonometria que sàpigues, pots treure tu mateix el compte. I els anys passen d'un buf; sembla que era ahir que es passejaven els diplodocus i els megateris per aquests mons de Déu... ¡han passat dos-cents milions de segles com si res! De manera que el pobre Dant, sense adonar-se'n, acabarà arraconat en unes immenses golfes plenes de llibres tan bons com el seu i que no llegirà ningú, ¿qui podria llegir tants milions de genis? La humana memòria no podrà retenir els noms dels trenta o trenta-cinc milions de Dants que s'hauran acumulat per poc que aquest planeta en què ens trobem, i que és notable per diversos conceptes, tingui una durada modestament astronòmica en comptes de fer un pet com una gla -cosa que tampoc no seria impossible. És per això que he decidit no escriure Bodes macabres i he renunciat a ser un nou Dant."

Wednesday, November 21, 2012

Preparant la marató BCN'13 (2) amb Francesc Tàrrega.

No tots suen la samarreta.
No tots suen la samarreta. Mitja de Sant Cugat 2013. Amb el GalaxySII

Avui he anat a buscar el meu fill a casa dels avis. Del Born a la Florida de l'Hospitalet, passant per Pro-40 a deixar-hi un rodet per revelar. Ho he fet corrent, esgarrapant les estones que puc per preparar-me la marató. La veritat és que la dificultat d'encaixar una activitat com aquesta en el dia a dia fa que la majoria de plans d'entrenament que sovintegen per la xarxa em semblin molt ridículs. Presos al peu de la lletra, és clar. Un corre el que pot i com pot. I gràcies. En parlaré. Però avui no.

M'agrada córrer sense rellotge i sense música. A pèl. Però segons a quina hora m'he d'endur el telèfon per si em truquen per encarregar-me un gratacels. I m'ha agafat per posar-me els auriculars. Un dia és un dia. Un amic, en Marçal, em va passar quatre hores de música per preparar-me la marató. El seu passat heavy es deixa sentir, així que em servirà de dòping quan les distàncies vagin més enllà dels trenta quilòmetres. Però és massa cocaïna a l'inici de la carrera, així que hi he afegit la "Dioptria" d'en Pau Riba per començar suaus, emporrat, evitant emocionar-me massa. Avui però he passat del tema i m'he posat la ràdio. Catalunya Música. I és així que m'he assabentat del 150è aniversari del naixement d'en Francesc Tàrrega, il·lustrat amb els "Recuerdos de la Alhambra". Collons, una banda sonora perfecta per a una setmana fastigosa i fillaputenca com aquesta. Per a marató, la vida. La  vida.




Wednesday, November 14, 2012

Corrent per vies verdes. Fins que paro. Preparant la Marató-BCN'13 (1)

42,195km: la distància a recórrer.
1/2 any. Un pèl més. El temps que fa que havia de córrer la meva primera marató.
3 mesos preparant-la. Des de la cursa dels Nassos.
2 dies. Fins dos dies abans creia que la correria. Va sonar la música de l'atzar i em va dir que no, que aquella cursa jo no la correria.
17 setmanes: les que queden per a tornar a provar-ho.
10 dies: els que fa que estic corrent amb els quaranta-dos quilòmetres al cap.

Números, números... Un bon coitus interruptus em vaig pegar el curs passat. Des d'aleshores he corregut malament, a trompicons. Per culpa d'un trencament fibrilar per ensenyar-li dansa contemporània al meu fill, per la mandra, per un setembre massa putes... Paraules, paraules... 

Prou. Això ara és cosa de dos: la marató i jo. Així que m'he llançat al carrer a empassar-me quilòmetres. La setmana passada trenta-pocs i a partir d'aquí anar enfilant-me cap als seixanta i setanta. Del pla d'entrenament ja en parlaré. Perquè parlaré de tot això. Córrer és temps així que aprofitaré per fer-ne cròniques i alimentar el bloc.

Rovellat, amb sobrepés i amb unes articulacions cascades, és recomanable de començar a córrer per superfícies toves que minimitzin el càstig que reben els genolls. És sorprenent la de quilòmetres que es poden còrrer per Barcelona trepitjant gespa. Me'n vaig enfotre de l'Ajuntament quan van comptabilitzar com a zona verda l'àmbit del tramvia, però ara mateix li faria un petó a qui va parir l'invent.

preparantMaratoBCN13-viatram
Seguint les passes d'en Gaudí. Mama, no miris!
GalaxySII+Instagram


preparantMaratoBCN13-viavaga
Una mitjana simpàtica, davant del metro de Ciutadella.
GalaxySII+Instagram


preparantMaratoBCN13-vaga14M
I a mig camí trobo la meta. Hauré de tornar caminant?
GalaxySII+Instagram



Thursday, November 1, 2012

Sunday, October 21, 2012

Anades i vingudes de "La Batalla de Tetuan".


La Batalla de Tetuan, Marià Fortuny 1862-64. 300x972cm... gairebé 10m de quadre!

L'any vinent se celebrarà el 175è aniversari del naixement d'en Marià Fortuny. Que ningú s'emporti un disgust però ell no hi serà per bufar les espelmes, que es va morir fa l'hòstia d'anys. En Fortuny va pintar la conegudíssima La Batalla de Tetuan, un encàrrec de collons si anava a tant el metre doncs té unes mides que fa que gairebé no hi càpiga a la meva sala d'estar.

El quadre s'està al MNAC i el museu, a través del seu compte de twitter, ja està escalfant l'ambient de cara a la retrospectiva que li dedicarà a en Fortuny el 2013. Així que avui m'he topat amb el tuit amb la foto de l'accés del quadre al museu, al 2004:

Tuit del MNAC amb pantallada de La2
Què voleu que us digui. Em sembla molt més impressionant l'arribada a l'antic arsenal de la Ciutadella quan era la seu del Museu d'Art Modern, abans d'esdevenir l'actual Parlament de Catalunya. Estic provant d'esbrinar com s'ho van fer per evitar que un colom s'hi cagués al damunt. Un colom... o una gavina de la que no ens n'haguèssim acabat la merda.

Pérez de Rozas, 28 de març de 1957. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Per cert, com passa el temps... De la pintura del XIX passem a la foto de mitjans del XX i acabem amb una pantallada de vídeo. Tot cada cop més modern, més veloç, més no sé què...

Wednesday, October 10, 2012

La Mitja de Sant Cugat (III)

M6 + Cron50 + IlfordFP4-125

I acabo les entrades dedicades a la Mitja Marató de Sant Cugat del 2012 amb aquesta foto d'un atleta que ja ha ben suat la samarreta i enfila el camí de casa. Com un campió. Això del córrer és una passada. Tret de tres o quatre que s'hi guanyen el pa, els centenars que hi corren al seu darrere només competeixen contra ells mateixos. Contra ells i contra el temps, el temps que se'ns esmuny entre els dits, el que ens activa la síndrome d'en Peter Pan. Ara caic que aquest, el temps, és un bon lligam amb la fotografia. N'hi he de donar voltes. Ara, que per lligam, el d'en Juan R., un amic que no concep anar a córrer sense dur una càmera al damunt. Però això és una altra història. Igual li ho comento i us l'explico al bloc. Salut!

Thursday, October 4, 2012

La Mitja de Sant Cugat (II)


Les càmeres de rodet no són tan instantànies com la d'un telèfon mòbil. El seu temps és un altre i després del click només hi ha silenci. Si amb una càmera digital faig fotos (en el sentit de què al moment les tinc i les avaluo), amb sensors químics només puc suposar fotos.

Així doncs, ja han passat uns dies fins que no he pogut veure les fotografies que vaig suposar de la Mitja Marató de San Cugat. Aquestes fotos estan fetes amb una càmera telemètrica de començaments dels anys 80 i un objectiu de 50mm de ves a saber quan. Pel que fa als rodets, he fet neteja de la pel·lícula en blanc i negre que voltava per casa, pel que cada foto és filla del seu pare.

M'agrada córrer i m'agrada fer fotos, però mai se m'havia acudit de fer fotos a corredors. Fins dissabte passat. Us deixo amb les fotos.


Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+TMAX400

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+TMAX400

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford XP2

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+TMAX400

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+TMAX400


Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford XP2

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford XP2

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford FP4-125

Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford FP4-125
Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford XP2




Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford FP4-125
Mitja Sant Cugat 2012
M6+Cron50+Ilford FP4-125



Monday, October 1, 2012

La Mitja de Sant Cugat.


El meu Amic Manel Gonzàlez s'ha enredat a organitzar la Mitja de Sant Cugat d'aquest diumenge pel matí. Ni puc ni vull imaginar-me el mal de cap que això li deu haver suposat, i més tenint en compte que els 21km i escaig de cursa enguany s'han recargolat per convertir-se en un circuit urbà de dues voltes. Ara els amics i les famílies poden encoratjar el doble als herois de casa que s'han calçat les bambes i als santcugatencs els hi dóna temps de perdre la vergonya i així, al segon tomb, cridar i animar com animals. Una idea fantàstica.

El cas és que en Manel em va dir de córrer la Mitja. No m'ho va haver de repetir dos cops i tot l'estiu he tingut la cursa al cap, però setembre ha estat un mes fotut i a darrera hora vaig decidir que faria una altra cosa que no pas córrer com ara treure la Leica a passejar per la Mitja. Fins d'aquí a uns dies no en veuré els resultats, doncs la càmera és de les de rodet (una tecnologia d'abans de l'actual era digital, no sé si vostès recorden...) així que cada unes quantes fotos em treia una càmera digital de la butxaca (una fantàstica amb una aplicació que serveix per trucar per telèfon, acollonant!), la processava amb INSTAGRAM i apa, la foto encara tèbia  a enfilar-se cap a les xarxes socials (per cert, en aquesta aplicació em trobareu com a isidresantacreu).



Mitja Sant Cubat. A punt per a la sortida dels 5K
Primera sortida, la dels 5K. GalaxyII+Instagram.


Mitja Sant Cugat. Abans de la sortida.
Els peus de la primera fila de la Mitja comencen a posar-se nerviosos... GalaxyII+Instagram.




Mitja Sant Cugat. Sortida.
I segons després del tret de sortida, ball de cames! GalaxyII+Instagram.


Mitja Sant Cugat. Avituallament.
Avituallament. Poques vegades l'aigua està tan bona... GalaxyII+Instagram.

Abans de començar la cursa m'hi vaig trobar un altre amic, en Martí Sanz, que corria la seva primera mitja marató. De cop vaig recordar dues coses: la primera, el que vaig arribar a patir a la meva primera mitja; la segona, el treball WE ARE NOT DEAD d'en Lalage Snow, qui es va dedicar a retratar als mateixos soldats abans, durant i després de passar un temps destinats a la guerra de l'Afganistan (la guerra actual, vull dir). En el meu cas, entre foto i refoto hi ha una distància de dues hores i vint-i-un quilòmetres d'una carrera a la que, sí o sí, l'any vinent deixo les càmeres a l'armari per venir a suar-la ben suada.

Mitja Sant Cugat. Martí S. abans i després
El sofert amic que es va deixar retratar (dos cops!) per aquest reporter. GalaxyII+Instagram.

Tuesday, September 18, 2012

Autoretrat mig en pilotes d'artista desconegut.

L'autoretrat d'autor desconegut. Tetuan+maig09+M6+Elmarit28Asph+TriX

Mitjans de setembre, mitjans de moltes coses. Ni puta idea de si la cosa va o bé. Masses preguntes i cap resposta ni puta falta que fa: és el que té llegir Cèline massa tendre. Apa, a continuar el camí cap a l'única certesa, la nit...

Thursday, June 14, 2012

El Raval al Born. Exposició de la Consuelo Bautista a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.


Inauguració de l'Exposició Raval, de la Consuelo Bautista, a l'AFB.
Hora dels parlaments.

Ahir es va inaugurar a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona l'exposició "Raval", un encàrrec de l'AFB a la fotògrafa Consuelo Bautista de la que en Jordí Calafell en fa de comissari. Pura fotografia de carrer, tant de carrer que gairebé en surts amb mal de peus: cada foto traspua hores, dies de carrer trepitjat. Un se n'adona que de l'eternitat que es fa esperar un instant decisiu. En les mans de la Consuelo, una càmera, més que una càmera, és una esgarrapadora de vida amb el que aconsegueix que, pel preu d'una foto, a més de la imatge t'emportis l'olor, el ferum del que es cou al carrer.


Inauguració de l'Exposició Raval, de la Consuelo Bautista, a l'AFB
Les dues ombres del fotògraf projectades contra un dels Ravals de la Consuelo. 



A la inauguració hi vaig durar poc. Fins a mig discurs d'en Jordi Serchs, tot el que el meu soci em va  deixar fins que se li van fondre els ploms. De fet, ell es va començar a apagar mitja hora abans, tot just arribar, però el vaig poder distreure amb els mil convidats que l'atzar (o no) introdueix a dins de les fotografies de la Consuelo. En aquella estona de nervis previs a la inauguració la vaig poder saludar i agrair-li el seu Raval, que ara serà també una mica el meu. Per a què serveix, si no, una foto?

Inauguració de l'Exposició Raval, de la Consuelo Bautista, a l'AFB
El soci, ben distret.



Wednesday, April 25, 2012

Refotografiant Matarrodona: una xarlografia.


fotografia del Geni Català amb la Duana al fons, de Matarrodona cap al 1908 
Era tardor a Barcelona i jo creia que ja tenia tot el material que se'm demanava per a l'exposició i el catàleg  de "Refotografiar Barcelona amb Mark Klett". Amb un parell de refotos fetes a la butxaca, me les prometia felices quan la Natasha Christia (comissària de l'expo) va treure el fuet i em va cantar allò de "tórna-la a tocar..." Catxis... Així que vaig tornar al rebost de fotografies que m'havia tocat en gràcia i en vaig prendre una d'en Matarrodona. La veritat és que me la mirava i me la mirava i només hi trobava altres mirades que em tornaven la que jo hi llançava...

Aquesta gent em mirava...

Colló, quin estrès... No sabia per on agafar aquest projecte... El tic-tac del rellotge s'accelerava a mesura que s'acostava la deadline de la producció de l'exposició. Em veia incapaç de pensar en cap altra cosa que amb la Natasha cremant-me a foc lent... A vegades, quan no saps resoldre alguna cosa, el que cal és començar per la solució i després ja veurem com hi hem arribat: refotografiaria sense un pla previ i ja veuríem. Així que vaig imprimir la fotografia d'en Matarrodona i me'n vaig anar cap al Pla de Palau, decidit a trobar el "vantage point" on en Matarrodona va plantar-hi el trípode cent-tres anys abans. En principi m'esperava una feina relativament senzilla: trobar un parell d'enfilacions i en el punt on puc visualitzar-les a l'hora, aquell és lloc on en Matarrodona va fer "click".

A l'esquerra, bocí de la fotografia original d'en Matarrodona. A la dreta, detall del mateix element retratat el novembre de 2011. Una de les enfilacions la vaig trobar fent coincidir la pota esquerra amb la cantonada inferior de la finestra. Les petites diferències que hi ha entre ambdues imatges ens diuen que m'havia de situar un pèl més a la dreta i en una posició més elevada, probablement a uns pocs pams i un segle de distància.

"Una feina relativament senzilla" he escrit unes línies amunt. Poseu-vos a tremolar quan us vingui aquest pensament al cap: el "vantage point" del dimoni estava palplantat al mig d'una cruïlla de trànsit infernal... Només tenia cinc segons per còrrer des de l'illa central, deixar una marca al terra, fer una foto i tornar a l'illa central. Abans de repetir la gimcana, examinava la foto i corregia el punt mentalment per acostar-m'hi més en el següent esprint. Un cop el vaig trobar, més esprints per completar una panoràmica d'un munt de fotografies que vaig haver de fer a pols. El més collonut va ser la banda sonora: em van dir de tot conductors de bus, missatgers, escombriaires, taxistes... Mai m'havien xiulat tant les orelles...

Al ridícul que vaig sentir s'hi va afegir la desolació pel resultat final de la panoràmica. Al voler fer coincidir l’hora de la presa de la fotografia amb la de la refotografia, el sol es va encaparrar en incloure al refotògraf en la imatge en un pla americà (amb les cames tallades, vaja). Com podia fugir-ne?


Sóc arquitecte de deformació. Ja sé que a qui no és del ram només li arriben notícies dels quatre capullos que es dediquen a plantar mones de Pasqua per tot arreu. Però la gran majoria som (o érem, ehem...) uns professionals que provem de donar llebre per gat al client. Així que acostumat a fer de la necessitat virtut em va sortir una equació on la X era el ridícul  i la Y el refotògraf amputat. Vas i ho lligues com si fessis all i oli i se'm va aparèixer en Charlot...



Sí. Ja la tenia. Un cop de tisores al marc d'una pano amb les costures mal embastades i ja podia fer arribar la Xarlografia a la Natasha. La meva felicitat va ser intensa però curta: va durar el que va trigar la meva comissària a tornar a treure el fuet...


Xarlografia. Pla de Palau. Isidre Santacreu, 2011. Al centre, La Font del Geni Català al Pla de Palau, R. Matarrodona, c. 1890.

Monday, April 23, 2012

Àlbum de família. Instagram.

Processó d'animals dibuixats.
El meu fill davant una processó d'animals dibuixats. Les onades feien de goma d'esborrar i ell s'hi emprenyava enfrontant-s'hi amb un vehement "no, no, no!" La sorra com a metàfora de la imatge digital, potser?

Sí. Un altre article que parla de l'Instagram. La data em delata: tiro d'Android, els darrers a arribar (fa quatre dies) a aquesta aplicació que porta temps fent furor entre els usuaris de l'I-Phone. Instagram és un programa per a telèfons mòbils que un cop fas la foto et permet dues coses: 1) triar entre uns pocs i atractius tractaments d'imatge i 2) pujar la foto a una web d'intercanvi de fotos on pots seguir altres usuaris i comentar.

Em vaig baixar l'aplicació coincidint amb què a l'escola bressol del meu fill ens van demanar que omplíssim un àlbum amb fotografies dels familiars directes. Se'm va ocórrer de tastar això de l'Instagram per a l'ocasió, així que als darrers dinars familiars he estat martiritzant a tothom per tal d'atrapar-lo en un paper de 10x10cm que he imprès a casa mateix, en una Canon Selphy que ens van regalar uns amics.

I ara, una selecció d'oncles del meu fill. En queda algun que se m'ha resistit, però ja caurà en una propera entrada... 

Imma Santacreu, pianista.
Imma Santacreu, pianista, tieta i santa paciència la seva, que per fer-li la foto la vaig ben marejar. I maltractar: amb el meu colze distret vaig abaixar la tapa del teclat sense que ella pogués apartar-ne el somriure i... ai!, quin mal!

Hèctor Parra, compositor.
Hèctor Parra, el tiet  compositor. Ja és això, oi?

IMG_20120415_191337
Jeni, tieta. I madrilenya. Què hi farem: ningú és perfecte...

IMG_20120415_192033
Rafa Moliner, el tiet enamorat.

IMG_20120421_160117
Josep Grau, un altre tiet enamorat.

IMG_20120421_145359
La tieta Marta...
Bé, ara és quan volia fer un seguit de reflexions. Però va i en Francesc Vera ja me les ha pensades en la seva entrada d'ahir. El que més valoro de l'Instagram és la immediatesa. Des del telèfon mòbil, la càmera que t'acompanya fins i tot al vàter. Amb poc més d'un click ja pots compartir una fotografia, sense haver de descarregar la foto en un PC, desar-la, processar-la amb un Photoshop, pujant-la a no sé quin lloc web... I amb un avantatge afegit: com que vas i has de compartir la foto, no correràs el risc de penjar-ne vint versions i quedar-te sense amics, així que has de seleccionar, triar... Torna, potser, el fotografiar poc dels rodets, lluny de la compulsió digital... 

Moltes de les fotografies el que pretenen no és empaperar un edifici, tan sols esgarrapar un record al temps que s'esmuny, el molt putes. Per a aquesta funció, el concepte d'Instagram és una eina excepcional. En l'arrel del seu èxit hi ha una pregunta que ens farem en un futur tan llunyà com demà mateix: com és possible que les càmeres abans no estiguessin connectades a internet?

IMG_20120409_132514
En Martí, gronxant-se de riure...