Wednesday, October 16, 2013

Del córrer. Camí de València.

Aquest curs el tenia ben planificat. Porto un any corrent amb continuïtat, uns 30km setmanals (excepció feta dels mesos previs a la marató de Barcelona en què aquests números s'estiren). A l'horitzó hi tinc un altre cop la marató de BCN on vull baixar amb comoditat de les 4 hores (el març passat m'estrenava en aquesta distància i em vaig quedar a minut i mig). Pel camí unes quantes mitges i 10k (La Mercè, 1/2 de Sant Cugat i Correbarri que ja han passat, 1/2 del Bois de Vincennes, Jean Bouin, Nassos i 1/2 de Granollers encara per venir). Tot molt racional, pensat en acumular més quilòmetres i durant més temps que en la preparació de la darrera marató (19 setmanes que se'm van fer curtes).

Tot molt racional i tot a la merda. La setmana passada un tipus que em creia amic meu em diu que té un dorsal per a mi, un dorsal per córrer la marató de València per a la que faltaven... 6 setmanes!!! Decideixo que no, que passo, que no pot ser, però un formigueig al ventre em confon la llengua i en comptes d'un no dic un sí. Cagada. Immediatament vambes i a córrer que en un parell de setmanes tinc que estar amb tirades de 30km... Qui el va parir! A ell i a la meva fluixera de caràcter, que no trobo un "no" ni amb gps...


D'això ja han passat deu dies en què he sumat uns quilòmetres que sorprenentment han deixat enrere les seqüeles de l'estiu. Enfilar-se als Pirineus amb 18kg de fill a coll-i-bé em van comportar unes punxades a la ronyonada i el colló dret. Després de visitar un parell de metges de capçalera i un uròleg he decidit que era cosa del nervi ciàtic. El diagnòstic va ser més clar quan a finals d'agost vaig anar de morros contra unes roques corrent camp a través per Terol (Kilian Jornet, què en fas de mal...). Un parell de mesos sense poder tancar les barres sense dolor, i encara ahir em treia una estella oblidada a la panxa. Tot això és història (o gairebé). El cas és que la màquina va i enfila el camí cap a València. Ara per ara, l'única por que tinc és que donada l'emotivitat de la cursa (quatre cops vaig plorar durant la marató, quatre!) i la meta situada a la ciutat de les Arts de València, la por doncs és que per uns instants pugui veure amb bons ulls la calatravada aquella... Déu no ho vulgui pas!



Per amenitzar la parrafada us he deixat en companyia dels atletes dibuixats d'en Manel González, a qui creia un gran amic fins a putejar-me amb això de Valènica i un tipus de pinzell compulsiu, que no és capaç de veure l'atletisme sense viure'l amb un llapis a la mà.