Monday, November 26, 2012

Un paper, una foto, una tira de cel·lofana adhesiva i l'eternitat per endavant.

nínxol
M6+Cron50+T-Max100


Fa unes poques setmanes vaig acompanyar a la Stéphanie i a la Natasha al cementiri del Poble Nou. Quan ja marxàvem ens vam aturar davant un dels nínxols. En ell, una nota de paper escrita amb un traç de bolígraf mig esborrat i una fotografia. Enganxat amb celo damunt del ciment que amaga la caixa.

Un paper, una foto, una tira de cel·lofana adhesiva i l'eternitat per endavant.

Dins del nínxol 3.416 hi ha d'haver un poeta. Dels bons, dels que no s'estan per rimes i si convé edifiquen tot un poemari a cop de silenci. Se'm va encongir el pit.

Avui he topat amb la foto i de cop he recreat aquell matí al cementiri. I he pensat en com ens confonem i perdem el temps en edificar monuments al nostre ego en comptes de limitar-nos a deixar el món un pèl millor del que ens l'hem trobat. És alliberador treure's del damunt la transcendència.

M'han vingut al cap unes línies d'Incerta Glòria, la novel·la que fa massa temps que tinc a mig llegir al costat del llit. L'autor, en Joan Sales, té un perfil a twitter que crec imprescindible: @Joan_Sales. La cosa té mèrit perquè fa gairebé 30 anys que està enterrat: piulades d'ultratomba.

A la pàgina 220 d'Incerta Glòria en Soleràs visita a en Lluís al front d'Aragó durant la Guerra Civil. Una pàgina més tard, va i li diu:

"Hem tastat la glòria i això deixa un regust que fa avorrir les Decretals, les Pandectes, el Digest i fins la col·lació de Papinià. Hem anat errants, hem fet això i allò, hem estat lliures, hem estat homes, hem estat feres... ara, ¡qualsevol es fa notari! La guerra és una fulana que t'emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació. Només pensa una cosa: ¿per què encara llegim la Divina Comèdia? Suposant, naturalment, que la llegim; de mi et sé dir que és el llibre que he llegit més de gust després de Los Cuernos de Roldán. Doncs bé, perquè en tres mil anys de literatura només se n'ha escrit una; ¡quanta lata s'ha arribat a segregar en canvi, quins oceans de monotonia! Però de Divina Comèdia, només una. Ara bé, si cada tres mil anys se n'escriu una, això farà tres mil Divines Comèdies quan hauran passat tres mil vegades tres mil anys; per poca àlgebra i trigonometria que sàpigues, pots treure tu mateix el compte. I els anys passen d'un buf; sembla que era ahir que es passejaven els diplodocus i els megateris per aquests mons de Déu... ¡han passat dos-cents milions de segles com si res! De manera que el pobre Dant, sense adonar-se'n, acabarà arraconat en unes immenses golfes plenes de llibres tan bons com el seu i que no llegirà ningú, ¿qui podria llegir tants milions de genis? La humana memòria no podrà retenir els noms dels trenta o trenta-cinc milions de Dants que s'hauran acumulat per poc que aquest planeta en què ens trobem, i que és notable per diversos conceptes, tingui una durada modestament astronòmica en comptes de fer un pet com una gla -cosa que tampoc no seria impossible. És per això que he decidit no escriure Bodes macabres i he renunciat a ser un nou Dant."

Wednesday, November 21, 2012

Preparant la marató BCN'13 (2) amb Francesc Tàrrega.

No tots suen la samarreta.
No tots suen la samarreta. Mitja de Sant Cugat 2013. Amb el GalaxySII

Avui he anat a buscar el meu fill a casa dels avis. Del Born a la Florida de l'Hospitalet, passant per Pro-40 a deixar-hi un rodet per revelar. Ho he fet corrent, esgarrapant les estones que puc per preparar-me la marató. La veritat és que la dificultat d'encaixar una activitat com aquesta en el dia a dia fa que la majoria de plans d'entrenament que sovintegen per la xarxa em semblin molt ridículs. Presos al peu de la lletra, és clar. Un corre el que pot i com pot. I gràcies. En parlaré. Però avui no.

M'agrada córrer sense rellotge i sense música. A pèl. Però segons a quina hora m'he d'endur el telèfon per si em truquen per encarregar-me un gratacels. I m'ha agafat per posar-me els auriculars. Un dia és un dia. Un amic, en Marçal, em va passar quatre hores de música per preparar-me la marató. El seu passat heavy es deixa sentir, així que em servirà de dòping quan les distàncies vagin més enllà dels trenta quilòmetres. Però és massa cocaïna a l'inici de la carrera, així que hi he afegit la "Dioptria" d'en Pau Riba per començar suaus, emporrat, evitant emocionar-me massa. Avui però he passat del tema i m'he posat la ràdio. Catalunya Música. I és així que m'he assabentat del 150è aniversari del naixement d'en Francesc Tàrrega, il·lustrat amb els "Recuerdos de la Alhambra". Collons, una banda sonora perfecta per a una setmana fastigosa i fillaputenca com aquesta. Per a marató, la vida. La  vida.




Wednesday, November 14, 2012

Corrent per vies verdes. Fins que paro. Preparant la Marató-BCN'13 (1)

42,195km: la distància a recórrer.
1/2 any. Un pèl més. El temps que fa que havia de córrer la meva primera marató.
3 mesos preparant-la. Des de la cursa dels Nassos.
2 dies. Fins dos dies abans creia que la correria. Va sonar la música de l'atzar i em va dir que no, que aquella cursa jo no la correria.
17 setmanes: les que queden per a tornar a provar-ho.
10 dies: els que fa que estic corrent amb els quaranta-dos quilòmetres al cap.

Números, números... Un bon coitus interruptus em vaig pegar el curs passat. Des d'aleshores he corregut malament, a trompicons. Per culpa d'un trencament fibrilar per ensenyar-li dansa contemporània al meu fill, per la mandra, per un setembre massa putes... Paraules, paraules... 

Prou. Això ara és cosa de dos: la marató i jo. Així que m'he llançat al carrer a empassar-me quilòmetres. La setmana passada trenta-pocs i a partir d'aquí anar enfilant-me cap als seixanta i setanta. Del pla d'entrenament ja en parlaré. Perquè parlaré de tot això. Córrer és temps així que aprofitaré per fer-ne cròniques i alimentar el bloc.

Rovellat, amb sobrepés i amb unes articulacions cascades, és recomanable de començar a córrer per superfícies toves que minimitzin el càstig que reben els genolls. És sorprenent la de quilòmetres que es poden còrrer per Barcelona trepitjant gespa. Me'n vaig enfotre de l'Ajuntament quan van comptabilitzar com a zona verda l'àmbit del tramvia, però ara mateix li faria un petó a qui va parir l'invent.

preparantMaratoBCN13-viatram
Seguint les passes d'en Gaudí. Mama, no miris!
GalaxySII+Instagram


preparantMaratoBCN13-viavaga
Una mitjana simpàtica, davant del metro de Ciutadella.
GalaxySII+Instagram


preparantMaratoBCN13-vaga14M
I a mig camí trobo la meta. Hauré de tornar caminant?
GalaxySII+Instagram



Thursday, November 1, 2012