Tuesday, April 30, 2013

Estelades als balcons

senyera 1
Estelades, lluna i tucà.


El meu carrer és molt petit. De tan estret el problema ja no és d'intimitat sinó de promisqüitat. Però malgrat que ens haguem vist tots el cul, això és una ciutat i el veí sempre serà un misteri. O gairebé.

senyera 2


El meu carrer és molt petit, però de dos balcons en penjen estelades i del meu una senyera. La meva senyera no està estelada perquè és la que sempre ha voltat per casa i abans eren així les senyeres, amb quatre barres ja n'hi havia prou. Des que vivia amb els pares que no la penjava però ara tinc un fill i necessito fer-ho. Estic d'acord en què les banderes no s'han de prendre massa seriosament, però no crec que sigui de fiar algú que se les carrega totes, és un discurs que acostuma a amagar a imperialistes de la pitjor mena.
La senyera la vaig penjar l'onze de setembre i des de llavors que flameja al balcó, exposada a les cagades de coloms i a la pluja i als ultraviolats del sol quan el sol hi arriba. Sí, aquest any senyeres i estelades s'han quedat als balcons, potser perquè siguin l'únic bri d'esperança que som capaços de trobar en aquests anys grisos del llarg badall.

senyera 3


El meu carrer és molt petit, però fa uns pocs anys, a banda de la senyera i les dues estelades, també hi havia un balcó amb una bandera espanyola al costat d'una altra del barça. Eren les banderes d'en Gustavo, un xicot fill d'una parella d'argentins dels que van arribar a finals dels setanta o començaments dels vuitanta i que es guanyen la vida venent bijuteria per mercats d'artesans.
Un dia la bandera ja no hi era.
Un altre em vaig trobar la seva mare i em va preguntar pel meu fill, de pocs mesos, que duia al cotxet. Ens vam posar a parlar i com qui no vol la cosa em va explicar com en Gustavo, un vespre, no es va aixecar del sofà de casa, va morir sobtadament, perquè sí, tot just amb vint anys fets. Precisament un dels vespres en què amb la meva dona ens estàvem a la Clínica Corachán pel naixement d'en Martí.

senyera 4


Al balcó d'on penjava la bandera espanyola d'en Gustavo ara s'hi enfila l'heura. Diu la seva mare que després de morir en Gustavo l'heura va començar a tirar i es va allunyar del test per arribar als pisos veïns. Una heura que s'escapa de la mirada de la mare cada cop que ens la trobem per recordar-nos el vincle de vida i de mort dels nostres fills. Potser aquesta heura sigui la bandera d'un país encara més petit que el meu carrer, i encara molt més gran que tots els carrers de qualsevol país.

Wednesday, April 17, 2013

#marató #boston #foto #instagram #amateur

Avui fa un mes que corria la marató de Barcelona. Va ser una experiència tan emotiva que em va donar per quedar-me-la per a mi sol, així que l'entrada que havia pensat per parlar-ne s'està fent esperar. Ja veurem si arriba algun dia.

De totes maneres sí que em ve de gust de fer una petita celebració aquí al bloc, i per això penjo una fotografia que no és meva:

  “A woman near Kenmore Square”, Alex Trautwig (GETTY)
Al darrer quilòmetre de la marató de Boston d'enguany una dona mira enrere cercant el seu amic amb l'ai al cos. Els demés corredors encara no saben cap a on corren. El cas és que després de publicar-se la fotografia, aquesta dona anònima es va posar en contacte amb el periodista per explicar la seva història també anònima, i d'això en parla l'article del New Yorker d'on he tret aquesta fotografia.

Feu-ho. Llegiu l'article. El teniu AQUÍ. A un clic.

Rere cadascun d'aquests milers de corredors s'hi amaga una gran història.

***

No sé per què la dignitat de cadascun d'aquests corredors la veig agermanada amb la dels milers d'usuaris d'Instagram o aplicacions similars. Cap dels corredors de la fotografia crec que aspiri a esborrar la llegenda de l'Abebe Bikila com no per penjar una foto a Instagram somniarem a substituir a en Manu Brabo amb un altre Pullitzer. En canvi  les xarxes socials en van plenes de fotògrafs que es miren amb recança que a la gent li interessi de fer les seves fotos i es donen uns bons riures a la seva salut.

Que hi ha un munt d'atletes que baixen de les 2h10' els 42,195km se m'en refot força quan deixo el sofà per les vambes. De la mateixa manera que hi hagi una Cristina García Rodero no em treurà la necessitat d'explicar el món que m'envolta per dolentes que siguin les meves fotos. I que s'esperin asseguts Foncubertes i altres "pàjaros" amb postfotografies i altres obsolescències: entendre el món, explicar-te'l, és una experiència personal i intransferible. En paraules més entenidores: per més bé que es corri algú, em quedo amb els meus orgasmes.

Monday, April 8, 2013

Trons de princeseta. Complet amb Virolai, 30€.

princeses i sobiranisme
LX3+senyera+coca-cola+tamburet+candau. 

Ja ho diu la canço: 

"El meu país és tan petit, 
que quan a la princesa se li cansa el cul 
el jeu al tamburet i no pas al tron..."

Bé, més o menys.

Dit això, i després d'una bona temporada deixant reposar els trons, he flipat força constatant com la febre sobiranista ha escalfat tots els racons de la societat, fins i tot aquells que ja van calents de mena. Vaig llegir no sé on que un parla la llengua amb la que folla, tot i que sospito que el putero no li fa escarafalls a immersions lingüístiques en llengües veïnes. Res, paro que m'estic liant, tot i que follar amb eles geminades... mmm...

Apa, que visca Catalunya.


Monday, April 1, 2013

Siau Paco.

Amb en Paco Elvira hi vaig xerrar un parell o tres vegades. El coneixia perquè era inevitable si t'agrada la fotografia, et connectes a internet i t'acostes de tant en tant a alguna inauguració. El vaig seguir molt i després gens. Vaig deixar d'arrencar cada matí amb el seu bloc com qui es treu de les drogues, i ho vaig fer precisament perquè en Paco Elvira era massa bo, massa hàbil en transmetre't les seves cabòries. Venia a ser l'elefant d'en Lakoff amb el que no havíem de pensar... i sempre estava allí, fent companyia al dinosaure d'en Monterroso. I demà quan em desperti...

No em trec del cap la seva finestra, ja tan orfe...

Una putada.

SIAU, PACO
M6+ElmaritASPH28+Tri-X+el5d'Oros
2010, embolicant la foto d'uns grisos d'en Paco Elvira per a la inauguració de Repressió i Resistència d'Arqueologia del Punt de Vista.