Un paper, una foto, una tira de cel·lofana adhesiva i l'eternitat per endavant.

M6+Cron50+T-Max100

Fa unes poques setmanes vaig acompanyar a la Stéphanie i a la Natasha al cementiri del Poble Nou. Quan ja marxàvem ens vam aturar davant un dels nínxols. En ell, una nota de paper escrita amb un traç de bolígraf mig esborrat i una fotografia. Enganxat amb celo damunt del ciment que amaga la caixa.

Un paper, una foto, una tira de cel·lofana adhesiva i l'eternitat per endavant.

Dins del nínxol 3.416 hi ha d'haver un poeta. Dels bons, dels que no s'estan per rimes i si convé edifiquen tot un poemari a cop de silenci. Se'm va encongir el pit.

Avui he topat amb la foto i de cop he recreat aquell matí al cementiri. I he pensat en com ens confonem i perdem el temps en edificar monuments al nostre ego en comptes de limitar-nos a deixar el món un pèl millor del que ens l'hem trobat. És alliberador treure's del damunt la transcendència.

M'han vingut al cap unes línies d'Incerta Glòria, la novel·la que fa massa temps que tinc a mig llegir al costat del llit. L'autor, en Joan Sales, té un perfil a twitter que crec imprescindible: @Joan_Sales. La cosa té mèrit perquè fa gairebé 30 anys que està enterrat: piulades d'ultratomba.

A la pàgina 220 d'Incerta Glòria en Soleràs visita a en Lluís al front d'Aragó durant la Guerra Civil. Una pàgina més tard, va i li diu:

"Hem tastat la glòria i això deixa un regust que fa avorrir les Decretals, les Pandectes, el Digest i fins la col·lació de Papinià. Hem anat errants, hem fet això i allò, hem estat lliures, hem estat homes, hem estat feres... ara, ¡qualsevol es fa notari! La guerra és una fulana que t'emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació. Només pensa una cosa: ¿per què encara llegim la Divina Comèdia? Suposant, naturalment, que la llegim; de mi et sé dir que és el llibre que he llegit més de gust després de Los Cuernos de Roldán. Doncs bé, perquè en tres mil anys de literatura només se n'ha escrit una; ¡quanta lata s'ha arribat a segregar en canvi, quins oceans de monotonia! Però de Divina Comèdia, només una. Ara bé, si cada tres mil anys se n'escriu una, això farà tres mil Divines Comèdies quan hauran passat tres mil vegades tres mil anys; per poca àlgebra i trigonometria que sàpigues, pots treure tu mateix el compte. I els anys passen d'un buf; sembla que era ahir que es passejaven els diplodocus i els megateris per aquests mons de Déu... ¡han passat dos-cents milions de segles com si res! De manera que el pobre Dant, sense adonar-se'n, acabarà arraconat en unes immenses golfes plenes de llibres tan bons com el seu i que no llegirà ningú, ¿qui podria llegir tants milions de genis? La humana memòria no podrà retenir els noms dels trenta o trenta-cinc milions de Dants que s'hauran acumulat per poc que aquest planeta en què ens trobem, i que és notable per diversos conceptes, tingui una durada modestament astronòmica en comptes de fer un pet com una gla -cosa que tampoc no seria impossible. És per això que he decidit no escriure Bodes macabres i he renunciat a ser un nou Dant."