La Mitja de Sant Cugat.

El meu Amic Manel Gonzàlez s'ha enredat a organitzar la Mitja de Sant Cugat d'aquest diumenge pel matí. Ni puc ni vull imaginar-me el mal de cap que això li deu haver suposat, i més tenint en compte que els 21km i escaig de cursa enguany s'han recargolat per convertir-se en un circuit urbà de dues voltes. Ara els amics i les famílies poden encoratjar el doble als herois de casa que s'han calçat les bambes i als santcugatencs els hi dóna temps de perdre la vergonya i així, al segon tomb, cridar i animar com animals. Una idea fantàstica.

El cas és que en Manel em va dir de córrer la Mitja. No m'ho va haver de repetir dos cops i tot l'estiu he tingut la cursa al cap, però setembre ha estat un mes fotut i a darrera hora vaig decidir que faria una altra cosa que no pas córrer com ara treure la Leica a passejar per la Mitja. Fins d'aquí a uns dies no en veuré els resultats, doncs la càmera és de les de rodet (una tecnologia d'abans de l'actual era digital, no sé si vostès recorden...) així que cada unes quantes fotos em treia una càmera digital de la butxaca (una fantàstica amb una aplicació que serveix per trucar per telèfon, acollonant!), la processava amb INSTAGRAM i apa, la foto encara tèbia  a enfilar-se cap a les xarxes socials (per cert, en aquesta aplicació em trobareu com a isidresantacreu).

Primera sortida, la dels 5K. GalaxyII+Instagram.

Els peus de la primera fila de la Mitja comencen a posar-se nerviosos... GalaxyII+Instagram.

I segons després del tret de sortida, ball de cames! GalaxyII+Instagram.

Avituallament. Poques vegades l'aigua està tan bona... GalaxyII+Instagram.

Abans de començar la cursa m'hi vaig trobar un altre amic, en Martí Sanz, que corria la seva primera mitja marató. De cop vaig recordar dues coses: la primera, el que vaig arribar a patir a la meva primera mitja; la segona, el treball WE ARE NOT DEAD d'en Lalage Snow, qui es va dedicar a retratar als mateixos soldats abans, durant i després de passar un temps destinats a la guerra de l'Afganistan (la guerra actual, vull dir). En el meu cas, entre foto i refoto hi ha una distància de dues hores i vint-i-un quilòmetres d'una carrera a la que, sí o sí, l'any vinent deixo les càmeres a l'armari per venir a suar-la ben suada.

El sofert amic que es va deixar retratar (dos cops!) per aquest reporter. GalaxyII+Instagram.