Refotografiant Matarrodona: una xarlografia.

fotografia del Geni Català amb la Duana al fons, de Matarrodona cap al 1908 

Era tardor a Barcelona i jo creia que ja tenia tot el material que se'm demanava per a l'exposició i el catàleg  de "Refotografiar Barcelona amb Mark Klett". Amb un parell de refotos fetes a la butxaca, me les prometia felices quan la Natasha Christia (comissària de l'expo) va treure el fuet i em va cantar allò de "tórna-la a tocar..." Catxis... Així que vaig tornar al rebost de fotografies que m'havia tocat en gràcia i en vaig prendre una d'en Matarrodona. La veritat és que me la mirava i me la mirava i només hi trobava altres mirades que em tornaven la que jo hi llançava...

Aquesta gent em mirava...

Colló, quin estrès... No sabia per on agafar aquest projecte... El tic-tac del rellotge s'accelerava a mesura que s'acostava la deadline de la producció de l'exposició. Em veia incapaç de pensar en cap altra cosa que amb la Natasha cremant-me a foc lent... A vegades, quan no saps resoldre alguna cosa, el que cal és començar per la solució i després ja veurem com hi hem arribat: refotografiaria sense un pla previ i ja veuríem. Així que vaig imprimir la fotografia d'en Matarrodona i me'n vaig anar cap al Pla de Palau, decidit a trobar el "vantage point" on en Matarrodona va plantar-hi el trípode cent-tres anys abans. En principi m'esperava una feina relativament senzilla: trobar un parell d'enfilacions i en el punt on puc visualitzar-les a l'hora, aquell és lloc on en Matarrodona va fer "click".

A l'esquerra, bocí de la fotografia original d'en Matarrodona. A la dreta, detall del mateix element retratat el novembre de 2011. Una de les enfilacions la vaig trobar fent coincidir la pota esquerra amb la cantonada inferior de la finestra. Les petites diferències que hi ha entre ambdues imatges ens diuen que m'havia de situar un pèl més a la dreta i en una posició més elevada, probablement a uns pocs pams i un segle de distància.

"Una feina relativament senzilla" he escrit unes línies amunt. Poseu-vos a tremolar quan us vingui aquest pensament al cap: el "vantage point" del dimoni estava palplantat al mig d'una cruïlla de trànsit infernal... Només tenia cinc segons per còrrer des de l'illa central, deixar una marca al terra, fer una foto i tornar a l'illa central. Abans de repetir la gimcana, examinava la foto i corregia el punt mentalment per acostar-m'hi més en el següent esprint. Un cop el vaig trobar, més esprints per completar una panoràmica d'un munt de fotografies que vaig haver de fer a pols. El més collonut va ser la banda sonora: em van dir de tot conductors de bus, missatgers, escombriaires, taxistes... Mai m'havien xiulat tant les orelles...

Al ridícul que vaig sentir s'hi va afegir la desolació pel resultat final de la panoràmica. Al voler fer coincidir l’hora de la presa de la fotografia amb la de la refotografia, el sol es va encaparrar en incloure al refotògraf en la imatge en un pla americà (amb les cames tallades, vaja). Com podia fugir-ne?

Sóc arquitecte de deformació. Ja sé que a qui no és del ram només li arriben notícies dels quatre capullos que es dediquen a plantar mones de Pasqua per tot arreu. Però la gran majoria som (o érem, ehem...) uns professionals que provem de donar llebre per gat al client. Així que acostumat a fer de la necessitat virtut em va sortir una equació on la X era el ridícul  i la Y el refotògraf amputat. Vas i ho lligues com si fessis all i oli i se'm va aparèixer en Charlot...

Sí. Ja la tenia. Un cop de tisores al marc d'una pano amb les costures mal embastades i ja podia fer arribar la Xarlografia a la Natasha. La meva felicitat va ser intensa però curta: va durar el que va trigar la meva comissària a tornar a treure el fuet...

Xarlografia. Pla de Palau. Isidre Santacreu, 2011. Al centre, La Font del Geni Català al Pla de Palau, R. Matarrodona, c. 1890.