Thursday, March 11, 2010

De una boda kurda en Dyarbakir.

A medio camino entre un entierro y la primera comunión. Así son las bodas kurdas en lo puramente superficial. En el fondo, desengañémonos, todo es igual.




Nada más bajar del autobús en Dyarbakir, se nos presentó un treintañero deseoso de practicar inglés con guiris, Muzafer. Nos hizo de cicerone por su ciudad y hasta nos llevó al secreto paraíso del pueblo de sus abuelos, Egil, junto al cauce del Tigris, unos 40 kilómetros río arriba. De regreso en una furgoneta de línea (!) nos preguntó si nos apetecería ir a una boda por la noche. Nos apuntamos la mar de contentos después de asegurarnos que no hacía falta disfrazarnos de bodorrio, y es que dentro de las mochilas no había más que camisetas sucias tras los veinte días que ya llevábamos pateando Turquía.

Con la noche llegamos a la nave donde se celebraba la boda, junto a un Carrefour enorme de los de allí. A la entrada saludamos al padre de la novia, que nos recibió con abrazos, sonrisas, besos y grandes palabras de las que no pillamos ni papa. En todo caso, muy buen rollo y para adentro. Una vez en la mesa le pregunté a Muzafer de parte de quién veníamos, si del novio o de la novia. Me respondió con una sonrisa. Con una sonrisa, un silencio, y unas palabras: ni del uno ni del otro, no tenía ni idea de quién se casaba, sólo sabía que a esa hora siempre había una boda en ese local y que es habitual que la gente distraiga el aburrimiento apuntándose al fiestorro. Sólo añadir que si yo hice fotos de la boda, a mí me ametrallaron el resto de los invitados, y es que el exótico, claro, era yo.





"Vam dinar molt bé i en havent dinat van fer música amb discos i tots a ballar. El meu pare va ballar amb mi. Jo ballava amb el vel posati a l'últim me'l vaig treure i el vaig donar a la senyora Enriqueta per poder ballar més bé. I quan ballava m'aguantava la faldilla perquè tenia por que me la trepitgessin i amb en Mateu vam ballar un vals i en Mateu ballava bé i em duia com una ploma, com si, a la vida, jo no hagués fet altra cosa que ballar, de tan bé que em portava. Les galtes em cremaven."




"I a mig ball van entrar quatre senyors que dinaven en un saló al costat del nostre i van demanar si els deixaríem ajuntar-se amb nosaltres. Tots eren vells, ja d'uns quaranta anys."



"Els senyors de l'operació s'havien quedat drets al peu de la porta, tots de negre amb un clavell blanc al trau, i mentre ballava els veia d'esquitllentes i semblaven d'un altre món."



"(...) en Quimet va engegar un pas-doble esbojarrat i el mosso i jo semblàvem fletxes amunt i avall i tothom estava molt content i a la meitat en Quimet va dir que volia acabar el pas-doble amb mi perquè m'havia conegut ballant un pas-doble, i el mosso em va donar a en Quimet i després es va passar la mà pel cap per posar-se bé els cabells cortina i se'ls va acabar d'esbullar i tots li anaven per on volien."



"Tothom aplaudia i jo no podia respirar i el cor m'anava de pressa i allà se m'hi feia l'alegria que em sortia pels ulls. I quan es va acabar tot, jo hauria volgut ser el dia abans per poder tornar a començar, tan bonic..."








Mercè Rodoreda, "La plaça del Diamant".
Las fotos, M6+Cron50+Elmarit28+TriX/Delta3200

2 comments:

  1. Un sopar gratis!
    M'encantaria tindre la oportunitat de assistir-hi a una d'aquestes. Ha de ser una festa infernal.

    ReplyDelete
  2. Bé, Manel, això s'hauria de matisar... Un dels fets diferencials entre els bodòrrios d'aquí i els d'allí, és que el tiberi consisteix en fruits secs i caramels, a banda del pastís de nuvis, és clar. Tot regat amb refrescos... Ni una trista cervesa s'hi deixava veure... Així que si mai a bodes et conviden, ves-hi ben sopat...

    ReplyDelete