Tuesday, February 21, 2012

40.

Ahir va fer quaranta dies que vaig fer quaranta anys. He deixat passar una quarantena perquè és el que toca en una situació així. En català, que és una llengua a mig extingir, no tenim segons quins matisos que sí trobem en altres idiomes que han pogut recollir sense castracions el pols dels canvis sociològics del segle XX. Així, en espanyol trobem que dels vint als trenta hom s'anomena "veinteañero", fins als quaranta passa a ser "treintañero", però a partir d'aquí el sufix es posa lleig: "cuarentón", "cincuentón", etc. I tornant al català, sense aquestes fastigoses marques lingüístiques, qui el canta es busca dreceres per no esmentar paraula tan bruta com quaranta. Senyores i senyors, amb tots vostès el "fa vint anys que tinc vint anys" d'en Serrat:



Quaranta dies. Una quarentena. Potser una quaresma com la que comença aquesta setmana. Una mena de travessa del desert sense que al final em sigui revelat res de res. Ni ganes. La veritat és que no ho acabo d'entendre, jo estava tan tranquil passant d'un dia a un altre i de cop, quaranta. Perplex, només he estat capaç de decidir dues coses:

Primera: que amb quaranta he d'anar afaitat. Tinc la barba blanca, cada cop més blanca. Però si amb trenta em feia gràcia amb quaranta no toca. Així que un parell de cops a la setmana m'hi passo la Gilette. I pel mateix preu la mare i la sogra contentes.

Segona: corro. No sé el per què (n'hi ha d'haver de per què?). Igual que en Forrest Gump. Em poso les bambes i corro lluny, molt lluny dels quaranta. Paradoxalment, en direcció als quaranta (dos) quilòmetres de la propera marató de Barcelona. La síndrome de Peter Pan? Segur. Però també obeeixo al meu instint: així com sempre que em pregunten res començo per negar-ho tot, davant del dubte corro.

En aquest aniversari quaranta (un) dies diferit, el regal us el faig jo: Per a tots vosaltres, quaranta quarantes...


4 comments:

  1. Home. Quaranta es una xifre que fa respecte. Peró aixo de l'edat es molt relatiu. No es mes que un percentatge del temps de vida. I aquest no el sabem. Ni cal. Sols em posa melancòlic si penso en el que no veure. Avui he vist el teu fill. Es molt possible que no conegui el seu net. Peró tampoc es tan transcendent. Pensa que si ens fixem en l'historia de la humanitat fins fa uns 70 anys, cada any desprès dels quaranta es un regal. Siguem positius.

    ReplyDelete
    Replies
    1. Jo el que preferiria és comptar els anys que em queden. Bé, més que comptar, descomptar. De segur que no ens estaríem per tantes hòsties.

      Delete