Va i li demano a en Salvador la càmera per provar i ell que me la deixa. Al revelar les primeres fotos me n'adono que el trasto és l'hòstia de sofisticat, i és que el meu amic té una inclinació a retratar l'absència en les seves múltiples formes: gent de memòria devastada, espais públics sense una ànima que els visqui, comerços que han baixat la persiana... Doncs la màquina és la polla, que com si ja estigués ensenyada passa de mi i va a la seva fotografiant el que li rota. El que li rota a en Salvador, és clar. Ve a ser el mateix que de petit vaig veure en una peli que em treia la son, aquella en què al protagonista li transplantaven la mà d'un criminal i, a la que s'adormia, la mà es dedicava a escanyar a qui es posava a tiro. Així m'he despertat jo, amb un parell de cadàvers de ciment mentre dels meus llavis s'escapa un "no he estat jo, que ha estat la càmera; no he estat jo..."
Per cert, seria interessant de saber a quina institució deu haver anat a parar l'arxiu del senyor Martín. Si algú en té notícies, que xiuli.
No pateixis que aixo sols passa la primera vegada.
ReplyDeleteLa segona fotografia es absolutament i tenebrosament contundent. Fa por.
Juraría que ayer comenté esta entrada... ¿no me estréis censurando? Jejejeje....
ReplyDeleteCoño, Rafamaldo! Tu comentario fantasma promete, a saber de qué iba si temes que te lo censurara... Lo tienes que colgar de nuevo pero con dos condiciones: 1) que esté a la altura de las expectativas y 2) dale a "enviar" :-D
ReplyDeleteThis comment has been removed by the author.
ReplyDeleteMe metía con Salva... el caso es que estas dos fotos salvadorianas me gustan por el toque retro que tienen todavía muchas calles de nuestras modernas ciudades. Aunque sigo pensando que quedarían mejor con una persona pasando.
ReplyDeleteTotalmente de acuerdo contigo, Rafamaldo. Pero ya te digo que la cámara es de Salva, y no supe quitar la función "sin nadie". Si me hubiera pasado las instrucciones...
ReplyDelete