Hi ha dies que s'estiren en setmanes. La càmera em pesa. Me la miro i la veig cega, massissa, sorda. Me l'enduc de passeig: com si m'endugués el minipímer. No sé on tinc el cap. Sé que en moments així el que toca és callar. Però ni d'això en tinc ganes...
És que la teva finestra no dóna a la Gran Via com la de Paco Elvira, aleshores t'apareix aquesta mena de Tàpies.
ReplyDeletePotser figuració i abstracció, més enllà de dilemes estètics, només depengui d'això: de les vistes que un tingui a la finestra...
ReplyDelete