La soprano Montse Solà i la pianista Imma Santacreu.
No recordava la de nervis que es passen l'estona abans de sortir a escena. Temptat de fugir corrents, finalment me'ls vaig empassar i (crec) no vaig arribar a espatllar el bolo a les artistes de veritat. Com a mínim ningú m'ho ha retret, pel que o m'en vaig mig ensortir o bé tinc uns grans amics, que no sé què és millor. Mentre la soprano Montse Solà cantava i l'Imma Santacreu tocava el piano, jo em vaig dedicar a embastar les peces musicals interpretant una sel·lecció de poemes que vam fer entre tots tres amb l'ajut de l'Èlia Esteve. Això de l'Èlia em fa una especial il·lusió, doncs li vaig fer la casa i encara em parla, transgredint el que és habitual en les relacions client-arquitecte i que sol acabar amb la declaració de l'arquitecte com a persona non grata(sovint de forma més que merescuda).
Dels poemes ja en parlaré (o no). Avui us comento aquestes fotos vermelloses que il·lustren l'entrada. El cas és que per donar una aire de cabaret, se'm va ocòrrer de projectar a ambdós costats de l'escenari unes fotografies en vermell i negre. Aconseguia així un parell de coses: una il·luminació vermellosa i que no s'acabés d'entendre la imatge. La manca d'intel·legibilitat de les imatges es deu a l'ús gairebé tèxtil de les fotos, doncs m'interessa més que algú les confongui amb unes cortines que no pas que es despisti massa del que passa a escena.
El tema de les fotos va de cabaret, però també d'un naufragi que és tema recurrent en els poemes i cançons interpretats. Són imatges del que queda dels cabarets i cafés-concert a Barcelona, les resistències d'un món que se n'ha anat, pistes que ens anuncien que potser Barcelona va ser una altra cosa de la que ara ens pinten.
Un clàssic dels cabarets en actiu: el Bagdad. Però compte: de la primera fila en pots sortir esquitxat...
No comments:
Post a Comment