Refotografiant Matarrodona: una xarlografia.

fotografia del Geni Català amb la Duana al fons, de Matarrodona cap al 1908 

Era tardor a Barcelona i jo creia que ja tenia tot el material que se'm demanava per a l'exposició i el catàleg  de "Refotografiar Barcelona amb Mark Klett". Amb un parell de refotos fetes a la butxaca, me les prometia felices quan la Natasha Christia (comissària de l'expo) va treure el fuet i em va cantar allò de "tórna-la a tocar..." Catxis... Així que vaig tornar al rebost de fotografies que m'havia tocat en gràcia i en vaig prendre una d'en Matarrodona. La veritat és que me la mirava i me la mirava i només hi trobava altres mirades que em tornaven la que jo hi llançava...

Aquesta gent em mirava...

Colló, quin estrès... No sabia per on agafar aquest projecte... El tic-tac del rellotge s'accelerava a mesura que s'acostava la deadline de la producció de l'exposició. Em veia incapaç de pensar en cap altra cosa que amb la Natasha cremant-me a foc lent... A vegades, quan no saps resoldre alguna cosa, el que cal és començar per la solució i després ja veurem com hi hem arribat: refotografiaria sense un pla previ i ja veuríem. Així que vaig imprimir la fotografia d'en Matarrodona i me'n vaig anar cap al Pla de Palau, decidit a trobar el "vantage point" on en Matarrodona va plantar-hi el trípode cent-tres anys abans. En principi m'esperava una feina relativament senzilla: trobar un parell d'enfilacions i en el punt on puc visualitzar-les a l'hora, aquell és lloc on en Matarrodona va fer "click".

A l'esquerra, bocí de la fotografia original d'en Matarrodona. A la dreta, detall del mateix element retratat el novembre de 2011. Una de les enfilacions la vaig trobar fent coincidir la pota esquerra amb la cantonada inferior de la finestra. Les petites diferències que hi ha entre ambdues imatges ens diuen que m'havia de situar un pèl més a la dreta i en una posició més elevada, probablement a uns pocs pams i un segle de distància.

"Una feina relativament senzilla" he escrit unes línies amunt. Poseu-vos a tremolar quan us vingui aquest pensament al cap: el "vantage point" del dimoni estava palplantat al mig d'una cruïlla de trànsit infernal... Només tenia cinc segons per còrrer des de l'illa central, deixar una marca al terra, fer una foto i tornar a l'illa central. Abans de repetir la gimcana, examinava la foto i corregia el punt mentalment per acostar-m'hi més en el següent esprint. Un cop el vaig trobar, més esprints per completar una panoràmica d'un munt de fotografies que vaig haver de fer a pols. El més collonut va ser la banda sonora: em van dir de tot conductors de bus, missatgers, escombriaires, taxistes... Mai m'havien xiulat tant les orelles...

Al ridícul que vaig sentir s'hi va afegir la desolació pel resultat final de la panoràmica. Al voler fer coincidir l’hora de la presa de la fotografia amb la de la refotografia, el sol es va encaparrar en incloure al refotògraf en la imatge en un pla americà (amb les cames tallades, vaja). Com podia fugir-ne?

Sóc arquitecte de deformació. Ja sé que a qui no és del ram només li arriben notícies dels quatre capullos que es dediquen a plantar mones de Pasqua per tot arreu. Però la gran majoria som (o érem, ehem...) uns professionals que provem de donar llebre per gat al client. Així que acostumat a fer de la necessitat virtut em va sortir una equació on la X era el ridícul  i la Y el refotògraf amputat. Vas i ho lligues com si fessis all i oli i se'm va aparèixer en Charlot...

Sí. Ja la tenia. Un cop de tisores al marc d'una pano amb les costures mal embastades i ja podia fer arribar la Xarlografia a la Natasha. La meva felicitat va ser intensa però curta: va durar el que va trigar la meva comissària a tornar a treure el fuet...

Xarlografia. Pla de Palau. Isidre Santacreu, 2011. Al centre, La Font del Geni Català al Pla de Palau, R. Matarrodona, c. 1890.

Àlbum de família. Instagram.

El meu fill davant una processó d'animals dibuixats. Les onades feien de goma d'esborrar i ell s'hi emprenyava enfrontant-s'hi amb un vehement "no, no, no!" La sorra com a metàfora de la imatge digital, potser?

Sí. Un altre article que parla de l'Instagram. La data em delata: tiro d'Android, els darrers a arribar (fa quatre dies) a aquesta aplicació que porta temps fent furor entre els usuaris de l'I-Phone. Instagram és un programa per a telèfons mòbils que un cop fas la foto et permet dues coses: 1) triar entre uns pocs i atractius tractaments d'imatge i 2) pujar la foto a una web d'intercanvi de fotos on pots seguir altres usuaris i comentar.

Em vaig baixar l'aplicació coincidint amb què a l'escola bressol del meu fill ens van demanar que omplíssim un àlbum amb fotografies dels familiars directes. Se'm va ocórrer de tastar això de l'Instagram per a l'ocasió, així que als darrers dinars familiars he estat martiritzant a tothom per tal d'atrapar-lo en un paper de 10x10cm que he imprès a casa mateix, en una Canon Selphy que ens van regalar uns amics.

I ara, una selecció d'oncles del meu fill. En queda algun que se m'ha resistit, però ja caurà en una propera entrada... 

Imma Santacreu, pianista, tieta i santa paciència la seva, que per fer-li la foto la vaig ben marejar. I maltractar: amb el meu colze distret vaig abaixar la tapa del teclat sense que ella pogués apartar-ne el somriure i... ai!, quin mal!

Hèctor Parra, el tiet  compositor. Ja és això, oi?

Jeni, tieta. I madrilenya. Què hi farem: ningú és perfecte...

Rafa Moliner, el tiet enamorat.

Josep Grau, un altre tiet enamorat.

La tieta Marta...

Bé, ara és quan volia fer un seguit de reflexions. Però va i en Francesc Vera ja me les ha pensades en la seva entrada d'ahir. El que més valoro de l'Instagram és la immediatesa. Des del telèfon mòbil, la càmera que t'acompanya fins i tot al vàter. Amb poc més d'un click ja pots compartir una fotografia, sense haver de descarregar la foto en un PC, desar-la, processar-la amb un Photoshop, pujant-la a no sé quin lloc web... I amb un avantatge afegit: com que vas i has de compartir la foto, no correràs el risc de penjar-ne vint versions i quedar-te sense amics, així que has de seleccionar, triar... Torna, potser, el fotografiar poc dels rodets, lluny de la compulsió digital... 

Moltes de les fotografies el que pretenen no és empaperar un edifici, tan sols esgarrapar un record al temps que s'esmuny, el molt putes. Per a aquesta funció, el concepte d'Instagram és una eina excepcional. En l'arrel del seu èxit hi ha una pregunta que ens farem en un futur tan llunyà com demà mateix: com és possible que les càmeres abans no estiguessin connectades a internet?

En Martí, gronxant-se de riure...

Refotografiant Charles Clifford, o posant les corones al seu lloc.

Pla de Palau. "Álbum Recuerdos fotográficos del viaje de SS. MM. y AA. RR.
a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón".  Charles Clifford, 1860.
Paper a l'albúmina. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Hi havia una vegada a Espanya una reina que no caçava elefants. I no els caçava perquè llavors Botswana sí que quedava l'hòstia de lluny i el més fàcil era que una tribu et cacés a tu, per més cap coronat que duguessis. El que sí que caçava eren braguetes, i és que casar-se amb un gai no acaba de rimar amb fidelitat, ni avui ni al segle XIX.

Resultat de googlejar "Reina Isabel II de España".

A aquesta reina "de los tristes destinos" se li va ocórrer un dia de visitar la "España Incorporada o Asimilada", és a dir, Aragó, Catalunya i Balears. Aquest viatge més enllà de la Ejpaña-Ejpaña (si no sabeu, busqueu "Bono", "Aznar" o "caverna" a la wikipedia i ja us ho trobareu) el feu acompanyada d'un fotògraf, el gal·lès establert a Madrid Charles Clifford, qui va aixecar acta de la rebuda engalanada que cada ciutat oferia a la senyora Isabel de Borbó, la mestressa de tot plegat. 

Mapa Polític (ya te digo...) d'Espanya del 1854
(Biblioteca Nacional de Madrid)

La fotografia d'en Clifford que encapçala aquest escrit és una vista del Pla de Palau del 1860. Forma part de l'àlbum de fotografies que va donar fe del viatge de l'Isabel Borbó, i per això el detall de la corona que sobrevola la foto. L'arc que s'hi veu forma part de l'escenografia del poder que acompanya a tot Mag d'Oz. Us recomano l'entrada que Les Finestres del Temps va dedicar a aquest tipus de mona de Pasqua aixecades a Palma de Mallorca.

Amb motiu de l'exposició "Refotografiar Barcelona amb Mark Klett" de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, em vaig encarregar de refotografiar la imatge d'en Clifford. Refotograriar cent cinquanta anys després del "click" original suposa sovint la pèrdua abrupta del fil conductor que lliga la representació amb allò representat. Amb posterioritat a la fotografia es va edificar la facultat de Nàutica entre l'espai retratat i el punt on hi hagué el fotògraf, el vantage point. Curiosament, que hi aixequessin una facultat de Nàutica em va donar la pista de com situar-nos a la carta: buscant i trobant una enfilació que ens connecta segle i mig i que em permeto d’assenyalar amb el dit, de forma literalment indexal, tot ordenant uns elements que ja no són exactament els mateixos de quan en Clifford perseguia el pelegrinatge de la senyora Isabel Borbó per les sucursals del seu negoci familiar a l'España Asimilada.

Enfilació*. Vista del Pla de Palau, a travès de l’escola de Nàutica. Isidre Santacreu 2011. Al centre Pla de Palau. Charles Clifford, 1860

*  Enfilació f. Acte d'enfilar. Especialment: a) Punt de vista del relleu de la costa, que serveix al pescador com a guia per a orientar-se en la situació de la barca en el mar (Roig-Amades Pesca). Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Institut d’estudis Catalans.
Isidre Santacreu, 2011. Tecnologia d'impressió d'HP. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L'exposició encara es pot veure a l'AFB fins al 19 de maig (l'exposició virtual, aquí). Dimecres vinent per la tarda participaré a la visita guiada que l'AFB organitza a l'exposició, juntament amb dos fotògrafs més que han participat al projecte, en Javier Sardà i en John Frederic Anderson. Cal reservar hora a l'Arxiu amb una trucada de telèfon. Espero trobar-vos-hi!

Després de la vaga: més violència.

L'Angelo amb l'ull acabat de ferir a la vaga del 29-M al Passeig de Gràcia.
Fotografia d'en Jordi Borràs Abelló.

"Ull per ull", diu la llei del Talió. Hi ha qui la considera un despropòsit. D'altres també, però per tova. Al nostre país, per exemple, des de fa uns quants Governs que s'aplica la llei del "ull per contenidor cremat". Una llei que no cal ni que l'apliqui el poder judicial ni que s'apliqui a qui hagi cremat el contenidor: amb què hi hagi un mosso amb una escopeta prop d'un contenidor en flames i un tipus que passava per allà, apa, un borni més. Hi ha polítics que quan diuen que això serà Massachussetts el que volen dir és que serem pitjor que Texas.

L'Angelo i la seva companya estaven a la manifestació. Ell va rebre l'impacte d'una pilota de goma disparada pels mossos i ha perdut la visió de l'ull. La seva companya ha demanat ajuda per trobar testimonis del que allí hi va passar i ha trobat el suport de l'autor d'aquesta fotografia, en Jordi Borràs Abelló, qui va penjar la foto ahir al seu mur de fèisbuc amb aquest text:

"Si vareu presenciar els fets, l'Angelo i la seva companya busquen testimonis per poder posar la denúncia. El noi ha quedat cec d'un ull per una pilota de goma disparada a les 18.45h del dia 29 de Març al Passeig de Gràcia tocant a El Corte Inglés. Podeu escriure a: cristina_fg9@hotmail.com COMPARTIU-HO!"

De la violència que vull parlar no és la del tret de la policia que ha provocat una disminució física de per vida a un ciutadà. M'interessa una altra violència, la que ha aplicat fèisbuc a l'esborrar aquesta foto i amenaçar al seu autor en eliminar-li el seu perfil si torna a "reincidir".

El futur sempre comença com una broma. Fèisbuc per exemple. És divertit, tan adolescent com el seu creador, súperguai. I quan tots hi som pujats al carro, fluix fluixet, aplica unes dioptries a la cosa, no fos cas que el que hi trobem s'allunyi massa del discurs oficial.

I el camp de batalla ja no són només els carrers. De què, sinó, el telèfon d'en Mark Zuckerberg a l'agenda d'en Pim-Pam Puig? O tot ha estat un terrible malentès?